El "No tenim por" ha estat un crit necessari. Una declaració d’intencions. Una proclama que no guareix però calma. Una aposta pel triomf de la vida enfront de la mort, la irracionalitat i el totalitarisme. La ciutadania de Barcelona ha plantat cara. Comprometre’s a ser valents, però, no significa ser herois. Vol dir que a partir d’ara, quan estiguem espantats -i n’estarem, inevitablement-, haurem d’intentar que els temors no ens dobleguin i que ningú pugui aprofitar-se de l’angoixa i la incertesa per fer-nos més dèbils, més vulnerables. El ‘no tenim por’ s’ha de traduir en prendre partit.
Ara és moment per al dol i per deixar que els Mossos acabin la seva gran feina. Al costat d’això, tota la resta és secundari. Ara bé, hi ha hagut un petit episodi a Vic, durant els minuts de silenci en record a les víctimes dels dos atemptats, que val la pena que anotem en algun lloc de la memòria. El regidor de Plataforma Vigatana, Josep Anglada, va aprofitar l’ocasió per mostrar uns cartells provocadors i, després que dos membres més del consistori intentessin tapar-los, ell va empènyer el representant de Vic per a Tots, Arnau Martí. Anglada buscava el seu moment davant les càmeres perquè sap que el discurs polític que representa només pot créixer en el fang de la por irracional. La por al nouvingut, a la diferència, a la pobresa, a ser l’últim de la fila. La por a tenir por.
L’exemple de dignitat de l’Ajuntament, que denunciarà l’agressió, és imprescindible, però insuficient si es volen frenar des de l’arrel aquests discursos extremistes. Cal abordar, amb serenitat, les causes que han portat uns joves de Ripoll a una radicalització tan extrema i perillosa. Com es pot evitar que noves generacions caiguin en el que Najat El Hachmi ha qualificat com a “nacionalislamisme”, una ideologia que “proposa als creients desarrelats una utopia a l’abast, una adscripció identitària segura i una pertinença sense matisos”. Prendre partit vol dir afrontar de cara la realitat, conscients que l’únic responsable d’un acte terrorista és qui el comet i qui l’ordena. Prendre partit vol dir contribuir, en la mesura del possible, a la prevenció i a no alimentar els tòpics que fan el caldo gros a l’extrema dreta xenòfoba, sempre part del problema i mai de la solució.
A les últimes hores, a les xarxes socials han circulat escrits de tota mena. Alguns d’ells estigmatitzen -amb més o menys subtilesa- tota la comunitat musulmana pel seu suposat silenci, obviant les mostres de condemna i les concentracions organitzades. Persones que comparteixen aquests redactats s’haurien posat les mans al cap, i amb raó, si algú hagués escampat una ombra de dubte tan injusta sobre tots els bascos davant d’un atemptat d’ETA. El millor antídot contra aquest tipus d’actituds és tornar a la normalitat quan abans millor però sense deixar que el silenci tapi els fets. Si volem una democràcia forta, que ens protegeixi encara millor i que pari els peus -per la via de les urnes- als racistes, no poden quedar preguntes sense resposta. A Vic, Anglada ha passat d’un 18,5% dels vots el 2007 a un 5,6% i un sol regidor el 2015, per cert, en uns anys de crisi econòmica. Que ni ell ni els que pensen com ell trobin en la por un nou aliat.
Ara és moment per al dol i per deixar que els Mossos acabin la seva gran feina. Al costat d’això, tota la resta és secundari. Ara bé, hi ha hagut un petit episodi a Vic, durant els minuts de silenci en record a les víctimes dels dos atemptats, que val la pena que anotem en algun lloc de la memòria. El regidor de Plataforma Vigatana, Josep Anglada, va aprofitar l’ocasió per mostrar uns cartells provocadors i, després que dos membres més del consistori intentessin tapar-los, ell va empènyer el representant de Vic per a Tots, Arnau Martí. Anglada buscava el seu moment davant les càmeres perquè sap que el discurs polític que representa només pot créixer en el fang de la por irracional. La por al nouvingut, a la diferència, a la pobresa, a ser l’últim de la fila. La por a tenir por.
L’exemple de dignitat de l’Ajuntament, que denunciarà l’agressió, és imprescindible, però insuficient si es volen frenar des de l’arrel aquests discursos extremistes. Cal abordar, amb serenitat, les causes que han portat uns joves de Ripoll a una radicalització tan extrema i perillosa. Com es pot evitar que noves generacions caiguin en el que Najat El Hachmi ha qualificat com a “nacionalislamisme”, una ideologia que “proposa als creients desarrelats una utopia a l’abast, una adscripció identitària segura i una pertinença sense matisos”. Prendre partit vol dir afrontar de cara la realitat, conscients que l’únic responsable d’un acte terrorista és qui el comet i qui l’ordena. Prendre partit vol dir contribuir, en la mesura del possible, a la prevenció i a no alimentar els tòpics que fan el caldo gros a l’extrema dreta xenòfoba, sempre part del problema i mai de la solució.
A les últimes hores, a les xarxes socials han circulat escrits de tota mena. Alguns d’ells estigmatitzen -amb més o menys subtilesa- tota la comunitat musulmana pel seu suposat silenci, obviant les mostres de condemna i les concentracions organitzades. Persones que comparteixen aquests redactats s’haurien posat les mans al cap, i amb raó, si algú hagués escampat una ombra de dubte tan injusta sobre tots els bascos davant d’un atemptat d’ETA. El millor antídot contra aquest tipus d’actituds és tornar a la normalitat quan abans millor però sense deixar que el silenci tapi els fets. Si volem una democràcia forta, que ens protegeixi encara millor i que pari els peus -per la via de les urnes- als racistes, no poden quedar preguntes sense resposta. A Vic, Anglada ha passat d’un 18,5% dels vots el 2007 a un 5,6% i un sol regidor el 2015, per cert, en uns anys de crisi econòmica. Que ni ell ni els que pensen com ell trobin en la por un nou aliat.