L’expressiu “que se jodan” de la senyora Fabra –senyora és una manera de parlar- no és un exabrupte: és la filosofia. Reconstruir l’Espanya franquista, tot mantenint les formes democràtiques. Això requereix avançar en dos fronts alhora. L’un, deixar fora de cobertura aquells que, segons Rajoy & co, han abusat del sistema, és a dir, reduir els serveis a un mínim occidental desenvolupat, a la manera del que Mrs. Thatcher va fer a les illes. La cultura està inclosa en aquest abús i l’IVA servirà per reduir-la a la justa mesura: allò que la gent vol pagar. Aquest és el concepte: si no ho vols pagar, no et queixis si no ho tens.

La segona qüestió franquista és, perdoneu l’obvietat, deixar les autonomies com una pelleringa, en especial la que més ho pateix, que és Catalunya. Aquí es tracta d’imposar una forma de vida –uns valors- que sigui igual per tothom, aprofitant que l’autonomia a l’espanyola es basa a deixar el poder de decisió a Madrid i descentralitzar només la gestió. Això no s’havia fet servir fins ara però està a les lleis, als decrets i a la Constitució. Forma de vida vol dir retocar els horaris, la llengua de l’escola, l’estructura municipal –poder a les Diputacions!-, el funcionariat, la Llei de costes… el que vulgueu.    

Bé, el president Mas ha de plantar cara en una circumstància criminal, que és que l’Estat transfereix els diners (catalans) moneda a moneda i a sobre t’ho frega per la cara. Trencar amb l’Estat sense tenir ni cinc és complicat però si el senyor Mas resol l’equació, que necessàriament passa per ajuntar voluntat popular i Brussel·les, passarà a la història amb lletres daurades. Si no, serà  víctima del fracàs del catalanisme.

Un mot pels amics del PSC. Si sempre t’equivoques votant en la mateixa direcció, no és que t’equivoquis, és que t’agrada. I això inclou el pacte fiscal. Si el president està lligat pels “doblons” és gràcies al pacte de finançament que va negociar el PSC i que va deixar la clau de la caixa a Madrid. Estratosfèric, remember?