Aquest cap de setmana, en una “ciutat de Messi” —simbòlica metàfora o realitat concreta— s’alça una viva manifestació d’allò que significa ser catalans i catalanòfils arreu del món. Són centenars els que han viatjat des de diversos indrets de Sud-amèrica, han organitzat activitats, han invertit temps i afecte per retrobar-se i compartir experiències a Rosario, Argentina. La XVIII Trobada Culturals d’Entitats Catalanes del Con Sud d’Amèrica farà que Rosario sigui una ciutat catalana més durant tot el cap de setmana. Ho organitza el Centre Català de Rosario, que fa més de 125 anys que treballa per Catalunya. Ho fan, com totes les comunitats de la diàspora, des d’una solvència silenciosa, impulsats per un sentiment d’identitat i solidaritat: la diàspora catalana és avui, com sempre, una força cultural immensa, discreta i extremament valuosa.
La casualitat ha volgut que l’allau de catalans coincideixi amb la visita de Messi a la seva ciutat natal. Hi és a l’Argentina per disputar un partit de la selecció de futbol. La simbologia és evident: l’emigrant que retorna amb les idees i l’afecte intacte, el fill de l’èxode sempre provisional que esdevé patrimoni viu de la terra que el va veure néixer. Messi no parla català públicament, però la seva biografia carregada d’arrels —amb besavis arribats de la Noguera, el desplaçament familiar cap a Barcelona, els seus fills catalans— és una mena de joia de la narració col·lectiva.
Però no és Messi el motiu d’aquesta columna d’opinió; és la diàspora catalana, gent anònima, voluntària, que des de Rosario, París, Londres o Nova York, manté viu el batec de la llengua i la cultura. Són entitats culturals, escoletes, padrins i padrines lingüístics, grups de lectura, teatre amateur, colles castelleres, tertúlies, centres de documentació, corals i esbarts dansaires. Són centenars —milers— que dediquen hores i diners a l’aprenentatge del català, a l’edició de butlletins, a organitzar Diades fora de casa. Tot des de la gratuïtat i la passió, sense que ningú els ho exigeixi formalment.
Hauríem de celebrar aquest teixit cultural valent i pacient. Però la realitat és que Catalunya tendeix a no valorar prou la seva pròpia transmissió global. La societat catalana posa poca atenció a la diàspora. En comparació amb el que la diàspora ofereix, la reciprocitat és massa feble. Aquest cap de setmana, la diàspora es reuneix, comparteix lliçons, estratègies, materials, afectes. La “ciutat de Messi” podria ser qualsevol capital simbòlica: un centre cultural de Buenos Aires, Nova York o Berlín.
Si Catalunya aprofités l’empenta i la capacitat d’influència de les entitats de la diàspora en els seus països d’acollida, el combo seria formidable. No hauríem d’esperar que Messi sigui el teló de fons o l’excusa per parlar d’això. Però la seva figura ens ajuda a visualitzar allò que és habitualment invisible: la diàspora catalana, una realitat plena de dedicació i amor incondicional. Aquesta gent, amb una catifa d’horitzons i d’esperances, mereix més que un consol institucional; mereix una aliança decidida, una política pública sostinguda, eines estables, recursos sensibles i, sobretot, reconeixement real.
Acabem amb una crida senzilla: Catalunya que és, que parla, que viu i que vol ser —també— ha de girar-se i mirar més enfora, cap a les ones de nostàlgia en flor que des de fa generacions escampen la nostra llengua per continents. No podem deixar que el batec de l’exili de fa gairebé un segle o l’emigració econòmica i professional d’aquest segle ens faci sentir éssers perduts. Al contrari: són ells els que ens apropen i ens recorden qui som, i qui podríem ser si juguem tots junts.