L’amor havia de ser una altra cosa. Una història d’amor que no s’acabi. Són paraules de Montse Barderi que acaba de publicar, en aquesta represa de curs i abans de la Setmana del Llibre, la novel·la El mar, que brilla i riu.
Les seves reflexions sobre l’amor, la vida, la solitud, van salpebrant aquest relat on aquest mar que brilla i riu que deia Joan Maragall a El pi d’Estrac agafa corporietat, presència i veu, i és el motor de la narració, que avança de manera paral.lela a la vida de Daniela l’altra protagonista.
Ja saben vostès, per allò de la viralitat del “no em facis riure” que per poc que salti l’espurna mentre parlem la Montse Barderi i jo, la conversa deriva cap a una rialla continua. Un riure franc i obert. Però tot i que el sentit de l’humor també és en aquest text, em quedo amb la Barderi que abona el pensament sobre com ens relacionem.
Tots tenim un amor veritable, escriu Montse Barderi, i aquest és sempre amb un mateix i amb la vida. I la idea d’aquest amor còsmic en aquesta novel·la l’ha projectat cap al mar. Ja és per la seva afició a la planxa de rem, que practica al Maresme, ja sigui per les converses telefòniques amb sa germana Núria, que des de Calella de Palafrugell on ha anat a viure, li anava explicant com veia el mar: entremaliat, calmat, preciós, segons els dies, ja sigui pel seguit de dones soles i caminant que va veure un dia passejant pel passeig dels anglesos de Caldetes, davant del mar, com si fossin amb la seva parella.
Aquest mar fet persona, amb capacitat d’estimar trasbalsarà la vida de la Daniela, que ha tingut una experiència vital i amorosa amb un parell d’homes i una dona i que es resistirà a creure que es pugui mantenir una relació sentimental amb el mar.
La faula, un cert lirisme, fan créixer aquesta història de balenes i falenes, de platges i manatís. En el mar de les seves pàgines, Montse Barderi fa referències a la migració, a la droga, a la pressió estètica, a la literatura. “La literatura no dona respostes ni em salva, però em fa el meu temps de després, el meu temps sense ella, molt més fàcil”, així raona aquest mar amb més senderi que la influencer Maria Pombo, que ha fet ostentació de la seva manca d’hàbit lector.
El mar o Montse Barderi sostenen que la seva literatura és profunda i elemental. Amb ella aprèn “a ser una mica poeta, una mica cantant, una mica narrador, una mica dramaturg per fer totes les veus”.
Enmig d’aquesta vida hiperbòlica, plena de grans anhels, fixacions i pèrdues, El mar que brilla i riu es fixa en el desencant prodigiós, segons definició de Barderi, quan després de voler aprendre la veritat per sobre de totes les coses es van enfonsant certs mites que teníem fixats de més joves. Madurar i fer-se gran implica obrir els ulls, encara que tard o d’hora els hàgim de cloure per sempre.
Potser és per això que el reclam de l’amistat, pura i vertadera, és el que dona a Montse Barderi sentit a tot plegat.