Cinc anys després de l’1 d’octubre de 2017 sembla que no hagi passat el temps per una part de l’independentisme. No pas perquè es mantingui la fermesa d’aquells dies, ni la pell de gallina de les hores passades en tensió, ni la ràbia de veure les imatges de les pallisses i destrosses a mans de la Guàrdia Civil i la policia espanyola. Cinc anys després, sembla que no hagi passat el temps, perquè una part de l’independentisme ha quedat atrapada en aquell 1 d’octubre de 2017, sense capacitat per aixecar el cap i mirar endavant. Abans de preguntar-nos perquè ha passat això, pregunta necessària, és bo que ho constatem. Perquè observar com es juga a ser en el dia de la marmota ens pot donar la mesura de la impotència política a què se sotmet a la ciutadania.
En política, quan no hi ha projecte i quan no hi ha una proposta pràctica, surten de l’armari els monstres de la frustració. La política es confon amb el paradís de la infecció verbal que és Twitter, amb l’atzagaiada, amb el discurs abrandat per acontentar la ràbia i justificar-la. La memòria de la data assenyalada és la clau de reclusió en la mateixa dèria, per viure en una mena de paradís dels pessimistes. Després de l’èpica del moment, qualsevol acord estratègic a terminis, qualsevol decisió tàctica que impliqui espera, és viscuda com una pèrdua de contingut màgic. I només la nostàlgia sembla omplir aquell buit.
Diu Georg Simmel, en el seu assaig sobre el pessimisme, que "tota negació obre una perspectiva, per indeterminada que sigui, cap a allò infinit, ja que, fora d’allò negat, queda encara el camp sencer del possible, en què es poden edificar apetits conscients i inconscients, desitjos i conviccions al gust de cadascú. Fins que hom hagi après que tota acció veritable en el camp pràctic i teòric, s'ha de fonamentar sobre una única parcel·la, determinada, limitada i amputada del regne de les infinites possibilitats. Fins aquell moment, pot percebre's tota afirmació positiva com un dogma onerós l'eliminació del qual es torna tan desitjable com si obrís un camí cap a l'infinit".
Fins i tot les institucions del país han quedat tocades per aquesta manta de pessimisme de la il·lusió infinita, pel discurs eixordador del coratge efímer de la pancarta. Fins i tot la capacitat de crítica, tan necessària, ha quedat soterrada en la cridòria de les "conviccions passives", que diria Fuster. El populisme ho fia tot al líder indiscutible, però condemna tota la resta de veus a ser considerades sospitoses de traïció. La traïció, quina paraula! És l’anatema dels ideòlegs de la puresa. La manca d’acció veritable té, però, conseqüències: serveix per gratar sempre la mateixa nafra, fins a fer-ne un pou sense fons on s’enterra la confiança.
Sense la mínima confiança, això és, la capacitat de conformar-se amb les intencions de cadascú, siguin quines siguin, no és possible acordar cap marc de treball compartit. Per això, aquests cinc anys no només s’ha perdut la capacitat per imaginar una estratègia en favor de la independència de Catalunya, sinó que una part de l’independentisme, una part important i significativa, ha anat destruint la possibilitat de parlar-ne. El problema no és només la manca d’estratègia, o la manca de voluntat d’estratègia compartida. El problema és aquesta destrossa emocional, aquesta ferida que s’ha anat fent gran i que impedeix parlar de la independència de Catalunya com a projecte democràtic, pacífic i en construcció col·lectiva. El problema és no poder mirar endavant i continuar atrapats en el temps, sense esperança. Avançar és, també, esperar. Com deia Ausiàs March: "Car tot assaig se causa d’esperar".
En política, quan no hi ha projecte i quan no hi ha una proposta pràctica, surten de l’armari els monstres de la frustració. La política es confon amb el paradís de la infecció verbal que és Twitter, amb l’atzagaiada, amb el discurs abrandat per acontentar la ràbia i justificar-la. La memòria de la data assenyalada és la clau de reclusió en la mateixa dèria, per viure en una mena de paradís dels pessimistes. Després de l’èpica del moment, qualsevol acord estratègic a terminis, qualsevol decisió tàctica que impliqui espera, és viscuda com una pèrdua de contingut màgic. I només la nostàlgia sembla omplir aquell buit.
Diu Georg Simmel, en el seu assaig sobre el pessimisme, que "tota negació obre una perspectiva, per indeterminada que sigui, cap a allò infinit, ja que, fora d’allò negat, queda encara el camp sencer del possible, en què es poden edificar apetits conscients i inconscients, desitjos i conviccions al gust de cadascú. Fins que hom hagi après que tota acció veritable en el camp pràctic i teòric, s'ha de fonamentar sobre una única parcel·la, determinada, limitada i amputada del regne de les infinites possibilitats. Fins aquell moment, pot percebre's tota afirmació positiva com un dogma onerós l'eliminació del qual es torna tan desitjable com si obrís un camí cap a l'infinit".
Fins i tot les institucions del país han quedat tocades per aquesta manta de pessimisme de la il·lusió infinita, pel discurs eixordador del coratge efímer de la pancarta. Fins i tot la capacitat de crítica, tan necessària, ha quedat soterrada en la cridòria de les "conviccions passives", que diria Fuster. El populisme ho fia tot al líder indiscutible, però condemna tota la resta de veus a ser considerades sospitoses de traïció. La traïció, quina paraula! És l’anatema dels ideòlegs de la puresa. La manca d’acció veritable té, però, conseqüències: serveix per gratar sempre la mateixa nafra, fins a fer-ne un pou sense fons on s’enterra la confiança.
Sense la mínima confiança, això és, la capacitat de conformar-se amb les intencions de cadascú, siguin quines siguin, no és possible acordar cap marc de treball compartit. Per això, aquests cinc anys no només s’ha perdut la capacitat per imaginar una estratègia en favor de la independència de Catalunya, sinó que una part de l’independentisme, una part important i significativa, ha anat destruint la possibilitat de parlar-ne. El problema no és només la manca d’estratègia, o la manca de voluntat d’estratègia compartida. El problema és aquesta destrossa emocional, aquesta ferida que s’ha anat fent gran i que impedeix parlar de la independència de Catalunya com a projecte democràtic, pacífic i en construcció col·lectiva. El problema és no poder mirar endavant i continuar atrapats en el temps, sense esperança. Avançar és, també, esperar. Com deia Ausiàs March: "Car tot assaig se causa d’esperar".