Sembla que no hi ha cap nou dia sense un nou capítol d'expulsió de la brutícia de l'Estat des dels mitjans de comunicació. N'hi ha que fan veure que és un fenomen natural, com el fang que plou de vegades amb els vents que arriben del Sàhara. I caldrà repetir-ho moltes vegades perquè no sigui oblidat, però les regles del joc democràtic no funcionen per si soles a Espanya. Caldria que algú les posés en funcionament. I sembla que el PSOE ha decidit que no es vol enfrontar a les clavegueres de l'Estat. És més, ha decidit, per verbigràcia de la ministra de Defensa, que l'Estat és més important que el govern. Amb aquest concepte de política, és difícil que hi hagi mai una esquerra que pugui governar l'Estat o que pugui pretendre canviar-lo. Ara només ens cal esperar que la dreta que ja mana a les estructures de l'Estat (judicials, of course), i que lidera la construcció del discurs nacional espanyol als mitjans de comunicació, acabin agafant el govern. Ens cal esperar, doncs, el pitjor, la dreta més ultra des del franquisme.
Com gestionar el conflicte democràtic de Catalunya amb Espanya en aquest escenari? Per a un sector de l'independentisme sembla que la manera d'expressar el conflicte amb l'Estat consisteix a boicotejar les fórmules de negociació plantejades des de la Generalitat. Vist en perspectiva, no hi ha manera d'entendre-ho. Encara podríem dir-ho més clar. Plantejar un conflicte amb l'Estat no implica haver de renunciar a la negociació, sinó més aviat el contrari. Mutatis mutandis, plantejar la necessitat d'una negociació no implica abandonar el conflicte amb l'Estat.
Quan una nació no reconeguda es reivindica com a tal, tota política feta des del mateix subjecte en el sentit de construcció nacional planteja un conflicte amb qui vol negar aquest subjecte polític. En democràcia, però, no hauria de ser considerat un conflicte il·legítim. El sistema polític espanyol, i el seu discurs dominant, és ple de trampes. Aquesta n'és una: es nega que hi pugui haver un conflicte legítim entre diferents institucions de l'Estat, entre subjectes nacionals o entre plantejaments polítics. L'altra trampa és la confusió entre legitimitat i Constitució Espanyola, o entre legitimitat i raó d'Estat. La democràcia espanyola va néixer molt feble. I quan l'hem volgut eixamplar des de Catalunya, ha mostrat com les costures no aguantaven l'estirada.
Davant d'aquest panorama, i després del cas Pegasus, el mateix govern català ha decidit que atura la taula de diàleg sobre la qüestió de sobirania amb Madrid. No ho veig com un encert. Més aviat el contrari. El conflicte que travessa totes les ignominioses situacions que estem vivint des del setembre de 2017 és el mateix. La guerra antidemocràtica, diguem-ho clar, és la mateixa. Potser el problema de la taula de negociació amb Madrid (entre d'altres) és que a Catalunya no s'ha aprofitat per convertir-la en un motiu per a plantejar una agenda de propostes sobre la reivindicació de sobirania per a Catalunya. Una agenda de propostes i de negociació, a més de treure profit del reconeixement del conflicte per part de l'estat espanyol (també profit internacional), hauria de servir per aportar-hi transparència, implicació de la societat civil en el debat, mobilització ciutadana i continuació del projecte independentista.
S'ha optat per una mena d'stand by, una aturada que pot funcionar momentàniament en l'aritmètica parlamentària, però que dóna aire a l'argument que planteja renegar de la negociació perquè "no se'n traurà res". Si no se'n treu res, és que no s'està plantejant bé. Perquè més enllà dels resultats explícits, hi ha molts aspectes en joc que no ho són tant, però que són igualment importants, i que acabo de citar. Potser és que el sistema polític català és massa feble, o està massa fragmentat, per construir propostes polítiques ambicioses que vagin més enllà del que ens pot oferir la part contrària en la negociació. Algú ha pensat en com ens preparem, com a societat, per una negociació d'aquest tipus? Tenim clar que no hi haurà negociació si no ens mobilitzem per aconseguir-la?
Fins i tot en el pitjor escenari, el d'un govern PP-Vox a l'Estat, l'independentisme català no hauria de renunciar a tenir la seva pròpia agenda política, a plantejar la negociació com un pas imprescindible de reconeixement, legitimació i resolució del conflicte, trigui el que trigui cadascuna d'aquestes fases. Fins i tot sense esperança en els resultats a curt o mitjà termini, caldrà treballar per a construir escenaris futurs. És així com la política assoleix canvis.
Ens calen espais de debat en què l'independentisme pugui reformular-se i replantejar la seva estratègia. De moment, l'únic espai de debat que conec sobre la qüestió és el cicle que tinc la sort de coordinar al Centre Cultural Blanquera de Madrid, Catalunya-Espanya. Del conflicte al diàleg i la negociació política. A través d'aquest cicle, acadèmics, periodistes i intel·lectuals estan aportant idees interessants en la sessió de debat que s'organitza cada mes.
Com gestionar el conflicte democràtic de Catalunya amb Espanya en aquest escenari? Per a un sector de l'independentisme sembla que la manera d'expressar el conflicte amb l'Estat consisteix a boicotejar les fórmules de negociació plantejades des de la Generalitat. Vist en perspectiva, no hi ha manera d'entendre-ho. Encara podríem dir-ho més clar. Plantejar un conflicte amb l'Estat no implica haver de renunciar a la negociació, sinó més aviat el contrari. Mutatis mutandis, plantejar la necessitat d'una negociació no implica abandonar el conflicte amb l'Estat.
Quan una nació no reconeguda es reivindica com a tal, tota política feta des del mateix subjecte en el sentit de construcció nacional planteja un conflicte amb qui vol negar aquest subjecte polític. En democràcia, però, no hauria de ser considerat un conflicte il·legítim. El sistema polític espanyol, i el seu discurs dominant, és ple de trampes. Aquesta n'és una: es nega que hi pugui haver un conflicte legítim entre diferents institucions de l'Estat, entre subjectes nacionals o entre plantejaments polítics. L'altra trampa és la confusió entre legitimitat i Constitució Espanyola, o entre legitimitat i raó d'Estat. La democràcia espanyola va néixer molt feble. I quan l'hem volgut eixamplar des de Catalunya, ha mostrat com les costures no aguantaven l'estirada.
Davant d'aquest panorama, i després del cas Pegasus, el mateix govern català ha decidit que atura la taula de diàleg sobre la qüestió de sobirania amb Madrid. No ho veig com un encert. Més aviat el contrari. El conflicte que travessa totes les ignominioses situacions que estem vivint des del setembre de 2017 és el mateix. La guerra antidemocràtica, diguem-ho clar, és la mateixa. Potser el problema de la taula de negociació amb Madrid (entre d'altres) és que a Catalunya no s'ha aprofitat per convertir-la en un motiu per a plantejar una agenda de propostes sobre la reivindicació de sobirania per a Catalunya. Una agenda de propostes i de negociació, a més de treure profit del reconeixement del conflicte per part de l'estat espanyol (també profit internacional), hauria de servir per aportar-hi transparència, implicació de la societat civil en el debat, mobilització ciutadana i continuació del projecte independentista.
S'ha optat per una mena d'stand by, una aturada que pot funcionar momentàniament en l'aritmètica parlamentària, però que dóna aire a l'argument que planteja renegar de la negociació perquè "no se'n traurà res". Si no se'n treu res, és que no s'està plantejant bé. Perquè més enllà dels resultats explícits, hi ha molts aspectes en joc que no ho són tant, però que són igualment importants, i que acabo de citar. Potser és que el sistema polític català és massa feble, o està massa fragmentat, per construir propostes polítiques ambicioses que vagin més enllà del que ens pot oferir la part contrària en la negociació. Algú ha pensat en com ens preparem, com a societat, per una negociació d'aquest tipus? Tenim clar que no hi haurà negociació si no ens mobilitzem per aconseguir-la?
Fins i tot en el pitjor escenari, el d'un govern PP-Vox a l'Estat, l'independentisme català no hauria de renunciar a tenir la seva pròpia agenda política, a plantejar la negociació com un pas imprescindible de reconeixement, legitimació i resolució del conflicte, trigui el que trigui cadascuna d'aquestes fases. Fins i tot sense esperança en els resultats a curt o mitjà termini, caldrà treballar per a construir escenaris futurs. És així com la política assoleix canvis.
Ens calen espais de debat en què l'independentisme pugui reformular-se i replantejar la seva estratègia. De moment, l'únic espai de debat que conec sobre la qüestió és el cicle que tinc la sort de coordinar al Centre Cultural Blanquera de Madrid, Catalunya-Espanya. Del conflicte al diàleg i la negociació política. A través d'aquest cicle, acadèmics, periodistes i intel·lectuals estan aportant idees interessants en la sessió de debat que s'organitza cada mes.