Opinió

Amb vel o sense

«Precisament perquè aquí ningú et pot obligar a portar-lo (i si és així, cal perseguir-ho), el significat de dur el vel no pot ser el mateix a Catalunya que a l'Iran»

Marta Rovira Martínez
24 de setembre del 2022
Actualitzat el 25 de setembre a les 17:46h
Diria que en una societat de persones lliures a ningú no li hauria de pertocar decidir si les dones musulmanes han de portar el vel o no. Com tampoc no hauria de decidir sobre si les dones cristianes han d'anar amb els llavis pintats o no. Podríem continuar enumerant situacions en què les dones són jutjades per allò que fan amb el seu cos, la seva forma de vestir o les seves pautes d'oci. Tant se val. Crec que el principi és clar i que els valors en què es fonamenten les democràcies occidentals se suposa que inclouen la llibertat dels individus, siguin del gènere que siguin. A més de la laïcitat com a principi institucional, se suposa que ens regim pel principi del respecte a la diversitat religiosa.

Per aquesta raó, és impossible que portar o no el vel islàmic tingui el mateix significat en una societat força liberal com la nostra que en una societat que es regeix per preceptes islàmics rigorosos i imposats com és el cas de l'Iran. Les dones de l'Iran s'estan rebel·lant contra una llei que les discrimina, fins a comportar conseqüències tan nefastes com el cas de la jove Masha Amini. Allà representa una forma de protesta i d'alliberament. Aquí pot ser un gest individual que passi desapercebut.

No tinc cap dubte que hi ha persones que voldrien que a la nostra societat es reproduís la mateixa forma "d'alliberament" de les dones musulmanes. Com també hi ha dones que defensen portar el vel com una forma de llibertat i identitat religiosa. El primer cas seria el de l'escriptora Najat El Hachmi, de la qual recomano l'assaig Sempre han parlat per nosaltres. Per ella, l'islam fomenta el masclisme i viure a Catalunya li ha permès poder-se'n apartar i guanyar llibertat. No pas sense costos personals, ni sense patir discriminacions i prejudicis. Però amb prou llibertat per decidir sobre la seva vida. Per a El Hachmi, no podem acceptar en altres les cadenes que no volem per a nosaltres com a dones. El segon cas, el de la reivindicació de la diversitat religiosa, seria el de la diputada d'ERC Najat Driouech, que fent valer el seu dret com a persona lliure, ha decidit portar el vel per identificar-se com a musulmana. Podríem dir també simplement perquè vol, i no tindríem res a dir-hi ni a jutjar.

Totes dues són, segons la meva opinió, referents de dones lliures i alliberades, d'interculturalitat i de catalanitat. No podem tampoc encasellar a cap de les dues en una idea tancada d'identitat ni de gènere. Ni elles ho acceptarien ni ens hauria de semblar correcte des d'un punt de vista feminista. De la mateixa manera que jo em rebel·laria contra qui m'obligués a ser cristiana d'una determinada manera perquè vaig ser batejada (com passava durant la dictadura franquista). Aquesta llibertat sobre què i com volem ser comporta, en contrapartida, que els aspectes simbòlics i conflictius de certs gestos perdin força i quedin com a missatges subtils, individualitzats, en la pluralitat d'opinions i de posicionaments existents en el nostre entorn, només sotmesos al perill dels prejudicis més obtusos i excloents. Com deia al començament, precisament perquè aquí ningú et pot obligar a portar-lo (i si és així, cal perseguir-ho), el significat de dur el vel no pot ser el mateix a Catalunya que a l'Iran.

Per a les dones de l'Iran, treure's el vel implica un acte tan arriscat que s'hi juguen la vida. Per això la revolta d'aquestes dones valentes ha de rebre tot el nostre suport, denunciant el règim autàrquic de l'Iran o ajudant-les de la manera que es pugui. Les persones que lluiten per la seva llibertat es mereixen la nostra solidaritat.

Doctora en sociologia per la UAB. lnvestigadora i consultora de polítiques públiques. Professora associada a la UAB. Directora de la Fundació Congrés de Cultura Catalana.

El més llegit