Una de les revolucions no declarades del segle XX va ser la progressiva consecució d’espais d’igualtat o quasi-igualtat de les dones, almenys en el pla formal i en les lleis. A l’educació, en la participació electoral i política, en l’àmbit laboral, en el dret al divorci i a l’avortament, etc. Quan ja semblava que en aquest pla formal tot estava assolit, una de les sorpreses del segle XXI ha estat l’aparició d’un nou feminisme que lluita per un canvi de rols en profunditat.
Penso que, en bona part, la sociologia i específicament el coneixement de com el procés de socialització ens assigna uns rols determinats, amb els seus condicionants i les seves limitacions, ha influït en aquest nou feminisme. Aquest feminisme d’avui no en té prou amb que les dones puguin accedir a certs espais socials amb igualtat. També vol desmuntar i fer visible la manera com els rols estan donant avantatge social als homes per ocupar espais de poder, per imposar-se a la voluntat de les dones en les relacions interpersonals i per abusar d’elles. El nou feminisme ataca directament, doncs, el masclisme implícit o explícit com a base estructural d’una situació de discriminació i abús cap a les dones.
Això ha tingut dues conseqüències molt notables en els darrers anys. Per una banda, l’emergència de les denúncies per abusos, maltractaments i discriminacions s’ha multiplicat exponencialment, a mesura que les institucions públiques hi posaven recursos i els mitjans de comunicació hi posaven el focus. Les polítiques públiques hi han tingut un paper fonamental, perquè han aprofundit en el paper de les lleis per evitar l’abús i la discriminació. La famosa llei del “sí és sí” posa el consentiment de les dones com a requisit, perquè precisament fins ara els homes han pogut actuar sense aquest consentiment i sense cap impediment per abusar, des del petó no desitjat fins a la violació.
En contrapartida, per altra banda, ha emergit el que podem anomenar “nou masclisme”. Sé que moltes feministes no estaran d’acord amb aquesta idea i diran que el masclisme (o el patriarcat) sempre és el mateix, però em sembla que és important identificar noves formes de legitimació de la dominació masculina. Si no podem especificar els fenòmens socials, no podrem identificar-ne els canvis que comporten.
En el cas del nou masclisme, hi ha una característica molt singular. El seu discurs de victimització enfront del feminisme. El cas Luis Rubiales n’és un bon exemple. Ell s’ha defensat precisament fent bandera d’una manera de “cacera” contra ell, acusant específicament el nou feminisme de ser el causant de la seva desgràcia. Evidentment, també ha negat que el seu comportament fos un abús cap a la jugadora. És un discurs que està sostingut públicament per Vox, en part pel Partit Popular, per l’Església catòlica espanyola, per entitats com Hazte Oir i per homes molt bel·ligerants a les xarxes socials. Com que ja no pot donar per descomptat els comportaments que fins ara eren impunes, aquest nou masclisme es defensa dels suposats “atacs” del feminisme, alhora que reivindica el manteniment dels rols diferenciats entre homes i dones, ofereix una visió restrictiva de la identitat de gènere i de les relacions sexuals. Nega tot allò que les polítiques públiques han anat reconeixent com a drets de la diversitat sexual i de gènere.
El nou masclisme es proposa defensar l’estatus de poder dels homes. Però no és només això. Perquè és un discurs empeltat en la ideologia ultraconservadora que va ocupant lloc en l’espai polític, mediàtic i social. Darrerament, he pogut veure com m’apareixien vídeos a Instagram amb un discurs contra “la imposició de” la bandera de l’arc de Sant Martí, contra els canvis de rols de gènere, defensant la masculinitat tradicional, etc. No és una anècdota. És un tot un moviment ideològic que està seduint cada vegada més nois joves i que esdevé conflictiu i agressiu en els entorns en què es mou, fins a arribar a l’agressió personal, com hem pogut veure darrerament en alguns casos que han aparegut als mitjans de comunicació.
Fa un parell d’anys vam acabar una recerca europea a la UPF sobre les pràctiques culturals dels joves. Un dels resultats que ens va cridar més l’atenció és que la gran diferència entre nois i noies en les seves pràctiques culturals. Mentre els nois destaquen en videojocs i esports, les noies són majoria en totes les altres activitats culturals, especialment aquelles que són més formals, com ara anar al teatre, tocar un instrument, llegir i escriure, etc. També era un comú denominador les discussions que es produeixen entre nois i noies adolescents sobre qüestions de gènere. Les dones i una part dels homes han fet un canvi cap a l’alliberament i han adquirit una visió del gènere i dels rols molt diferent, molt més lliure i fluida. Però una part dels homes estan entrant en aquest entorn que reivindica una masculinitat més marcada, que combat el feminisme d’una manera agressiva i que s’escora ideològicament cap a la ultradreta. Anirem veient com es va convertint en una amenaça per als drets socials conquerits fins ara.
Penso que, en bona part, la sociologia i específicament el coneixement de com el procés de socialització ens assigna uns rols determinats, amb els seus condicionants i les seves limitacions, ha influït en aquest nou feminisme. Aquest feminisme d’avui no en té prou amb que les dones puguin accedir a certs espais socials amb igualtat. També vol desmuntar i fer visible la manera com els rols estan donant avantatge social als homes per ocupar espais de poder, per imposar-se a la voluntat de les dones en les relacions interpersonals i per abusar d’elles. El nou feminisme ataca directament, doncs, el masclisme implícit o explícit com a base estructural d’una situació de discriminació i abús cap a les dones.
Això ha tingut dues conseqüències molt notables en els darrers anys. Per una banda, l’emergència de les denúncies per abusos, maltractaments i discriminacions s’ha multiplicat exponencialment, a mesura que les institucions públiques hi posaven recursos i els mitjans de comunicació hi posaven el focus. Les polítiques públiques hi han tingut un paper fonamental, perquè han aprofundit en el paper de les lleis per evitar l’abús i la discriminació. La famosa llei del “sí és sí” posa el consentiment de les dones com a requisit, perquè precisament fins ara els homes han pogut actuar sense aquest consentiment i sense cap impediment per abusar, des del petó no desitjat fins a la violació.
En contrapartida, per altra banda, ha emergit el que podem anomenar “nou masclisme”. Sé que moltes feministes no estaran d’acord amb aquesta idea i diran que el masclisme (o el patriarcat) sempre és el mateix, però em sembla que és important identificar noves formes de legitimació de la dominació masculina. Si no podem especificar els fenòmens socials, no podrem identificar-ne els canvis que comporten.
En el cas del nou masclisme, hi ha una característica molt singular. El seu discurs de victimització enfront del feminisme. El cas Luis Rubiales n’és un bon exemple. Ell s’ha defensat precisament fent bandera d’una manera de “cacera” contra ell, acusant específicament el nou feminisme de ser el causant de la seva desgràcia. Evidentment, també ha negat que el seu comportament fos un abús cap a la jugadora. És un discurs que està sostingut públicament per Vox, en part pel Partit Popular, per l’Església catòlica espanyola, per entitats com Hazte Oir i per homes molt bel·ligerants a les xarxes socials. Com que ja no pot donar per descomptat els comportaments que fins ara eren impunes, aquest nou masclisme es defensa dels suposats “atacs” del feminisme, alhora que reivindica el manteniment dels rols diferenciats entre homes i dones, ofereix una visió restrictiva de la identitat de gènere i de les relacions sexuals. Nega tot allò que les polítiques públiques han anat reconeixent com a drets de la diversitat sexual i de gènere.
El nou masclisme es proposa defensar l’estatus de poder dels homes. Però no és només això. Perquè és un discurs empeltat en la ideologia ultraconservadora que va ocupant lloc en l’espai polític, mediàtic i social. Darrerament, he pogut veure com m’apareixien vídeos a Instagram amb un discurs contra “la imposició de” la bandera de l’arc de Sant Martí, contra els canvis de rols de gènere, defensant la masculinitat tradicional, etc. No és una anècdota. És un tot un moviment ideològic que està seduint cada vegada més nois joves i que esdevé conflictiu i agressiu en els entorns en què es mou, fins a arribar a l’agressió personal, com hem pogut veure darrerament en alguns casos que han aparegut als mitjans de comunicació.
Fa un parell d’anys vam acabar una recerca europea a la UPF sobre les pràctiques culturals dels joves. Un dels resultats que ens va cridar més l’atenció és que la gran diferència entre nois i noies en les seves pràctiques culturals. Mentre els nois destaquen en videojocs i esports, les noies són majoria en totes les altres activitats culturals, especialment aquelles que són més formals, com ara anar al teatre, tocar un instrument, llegir i escriure, etc. També era un comú denominador les discussions que es produeixen entre nois i noies adolescents sobre qüestions de gènere. Les dones i una part dels homes han fet un canvi cap a l’alliberament i han adquirit una visió del gènere i dels rols molt diferent, molt més lliure i fluida. Però una part dels homes estan entrant en aquest entorn que reivindica una masculinitat més marcada, que combat el feminisme d’una manera agressiva i que s’escora ideològicament cap a la ultradreta. Anirem veient com es va convertint en una amenaça per als drets socials conquerits fins ara.