Una de les dificultats actuals a l’hora de fer enquestes d’intenció de vot és que molts votants es decideixen els darrers dies o el mateix dia de les eleccions, o bé just abans de votar. No és que dubtin perquè no tenen clar quin aspecte del programa d’un partit o un altre han de prioritzar. Per damunt de tot, em sembla que dubta sobre qui els sembla més proper a la seva manera d’entendre les coses, però no pas perquè s’hagin llegit atentament els programes, per bé que aquests sovint són molt semblants, especialment en les eleccions municipals. En canvi, hi ha un factor que sempre ha tingut un paper important en la política, però al qual no s’ha prestat gaire atenció: el factor emocional. A l’hora de decidir el vot, cada vegada és més rellevant la manera com se senten els votants, com els està afectant determinats discursos polítics o què els arriba (via xarxes socials, sobretot) d’aquests discursos. I també hi juguen un paper important els contradiscursos, les rèpliques, les expressions d’ira i la canalització del malestar social.
És difícil definir les emocions, tant en política com en els altres aspectes de la vida. Com també és difícil explicar en què consisteix això que he anomenat “malestar social”. El podem identificar amb quelcom tangible? Amb quelcom d’objectiu? Podríem parlar de l’augment del cost de la vida, que és cert i que no s’atura. Però també és cert que en els darrers anys el salari mínim interprofessional oficial s’ha multiplicat per dos. Ha comportat una millora de la percepció de benestar per part de la ciutadania? Diria que no. I, en canvi, és una de les millores més significatives que ha resultat mai d’un govern d’esquerres a l’Estat espanyol. L’augment del cost d’anar al supermercat segur que és més present en el record de la gent. La memòria política és molt curta, diuen.
El factor emocional es fa cada vegada més present a les nostres vides a través d’angoixes col·lectives: guerres, sequera, canvi climàtic, les pandèmies, l’augment del cost de la vida... Sento parlar els joves de la universitat com és de difícil el seu futur, però no tenen en compte que la seva taxa d’ocupació ara mateix és altíssima, amb menys d’un 5% de desocupació. Podem valorar tot un seguit de fets objectius com aquests, però alhora caldria poder valorar com la pandèmia del Covid-19 ha incrementat en nosaltres la sensació d’un futur incert i difícil, o bé com el fet que els ciutadans s’informin de l’actualitat a través de les xarxes socials incideix en la seva participació (i angoixa) política. Però aquesta manera de viure emocionalment la realitat ens condueix a obviar fets objectius, alhora que ens fa qüestionar avenços socials evidents.
Pensava en això observant les declaracions dels partits amb relació a la negociació per investir el nou president del govern espanyol. L’independentisme català es troba també amarat del factor emocional que impregna la nostra vida política, de manera que fets objectius deixen pas als sentiments en els discursos polítics. Així, allò que objectivament s’ha aconseguit en aquesta passada legislatura en les negociacions amb el govern espanyol (els indults, l’anul·lació del delicte de sedició, la taula de negociació entre els dos governs sobre el conflicte nacional) esdevé fàcilment un signe de claudicació, com si no s’hagués avançat ni un pam. Però es tracta de fets inèdits en la història d’aquest conflicte, com ho és el mateix reconeixement del conflicte. També són fets inèdits els informes i les declaracions d’organismes internacionals sobre l’aplicació inadequada del dret per a reprimir l’independentisme: Amnistia Internacional, Nacions Unides, l’Associació d’Advocats Europeus Demòcrates, Parlaments i líders europeus, etc.
En plenes negociacions decisives per formar govern a Espanya, de vegades fa la sensació que importa més la gestualitat que no pas el contingut de la negociació. L’independentisme ha aconseguit convertir la necessitat d’una solució per a les aspiracions nacionals de Catalunya en un tema ineludible de l’agenda política espanyola. En canvi, emocionalment és un gerro trencat, una figura patètica que necessita reclamar atenció constantment sobre el seu dol, que es va iniciar a finals d’octubre de 2017. L’èpica de l’1 d’octubre de 2017 és el bàlsam esgotat amb què s’intenta forçar una nova “victòria” en qualsevol decisió política.
L’independentisme de la “jugada mestra”, doncs, està atrapat en un factor emocional que es recolza en la candidesa del gest i condemna qualsevol mostra de pragmatisme. Psicològicament, és un patró clar de negació de la causa del dol. Pel que fa als partits polítics, mentre el discurs polític de Junts estira tant com pot aquest factor emocional per guardar els vots que encara li queden, ERC busca encara la manera de fer valdre una estratègia pragmàtica sense quedar enrere en la cursa per liderar l’espai independentista. En aquest escenari, qui té més fàcil la negociació és el PSOE, que sap que l’únic que ha de fer valdre és la victòria (real i objectiva) del seu candidat en la votació de la investidura. Mentre l’independentisme ha aconseguit que es parli en català al Congrés de Diputats i encara és l’hora que ho celebrem. Potser passarà el mateix amb l’amnistia? Ens semblarà poca cosa? No en farem cabal? L’exigència és necessària, però no ens pot conduir a infravalorar les mateixes victòries, que són importants.
En canvi, sembla que cap resultat de la negociació dels 14 diputats que té l’independentisme en aquest moment pugui omplir el buit emocional que va deixar l’1 d’octubre (o el 27 d’octubre). Mentre un sector de l’independentisme (capitanejat per Junts) vulgui lluitar pel lideratge del moviment recolzant-se en l’independentisme not-surrender, serà impossible passar pàgina i celebrar els avenços amb la moral de victòria i de convicció que tot moviment d’alliberament nacional necessita. D’altra banda, com més s’alimenti la necessitat constant d’adrenalina, més difícil i dura serà la síndrome d’abstinència. Del dol es passarà al ressentiment, i del ressentiment a la necessitat de buscar adversaris. I a mesura que passin els mesos, si no els anys, s’haurà anat perdent la part de la base social que ha caigut literalment esgotada per tantes emocions.
La política no pot ser viscuda com una qüestió purament pragmàtica, freda, que és millor deixar en mans de tecnòcrates. Totes les causes polítiques necessiten creients i fe. Però un excés d’emoció ens porta a una política populista, que es basa excessivament en el carisma i poc en els fets. Com va dir Max Weber: “La política significa la tasca dura i feixuga de barrinar posts amb passió i amb circumspecció al mateix temps.” Per això ens convida a avançar amb un “malgrat tot”, amb el convenciment que no quedarem desfets per l’adversitat perquè l’emoció que ens produeix és massa forta per poder-la suportar. Fins que no hi hagi una estratègia pragmàtica compartida, com defensa ERC i com s’està practicant al País Basc, no serà possible construir un moviment independentista fort, tant en suport social com en lideratge.
La política feta per alimentar les emocions pot convertir en fidels seguidors al sector minoritari dels convençuts. Però segurament produirà un gran cansament en els que no vulguin convertir-se en damnificats de la causa. Per això, si l’independentisme es deixa atrapar en aquesta dinàmica emocional, abandonarà l’eix central de la política catalana. Al PSC-PSOE només li cal esperar que el gerro trencat s’esquerdi una mica més per ocupar aquest espai central de la política catalana, una mena de nou i fràgil oasi que ofereixi una mica de tranquil·litat a una ciutadania massa sotmesa a la pressió per estar sempre enfadats, malgrat haver assolit realment victòries històriques per a la llengua i l’emancipació nacional.
És difícil definir les emocions, tant en política com en els altres aspectes de la vida. Com també és difícil explicar en què consisteix això que he anomenat “malestar social”. El podem identificar amb quelcom tangible? Amb quelcom d’objectiu? Podríem parlar de l’augment del cost de la vida, que és cert i que no s’atura. Però també és cert que en els darrers anys el salari mínim interprofessional oficial s’ha multiplicat per dos. Ha comportat una millora de la percepció de benestar per part de la ciutadania? Diria que no. I, en canvi, és una de les millores més significatives que ha resultat mai d’un govern d’esquerres a l’Estat espanyol. L’augment del cost d’anar al supermercat segur que és més present en el record de la gent. La memòria política és molt curta, diuen.
El factor emocional es fa cada vegada més present a les nostres vides a través d’angoixes col·lectives: guerres, sequera, canvi climàtic, les pandèmies, l’augment del cost de la vida... Sento parlar els joves de la universitat com és de difícil el seu futur, però no tenen en compte que la seva taxa d’ocupació ara mateix és altíssima, amb menys d’un 5% de desocupació. Podem valorar tot un seguit de fets objectius com aquests, però alhora caldria poder valorar com la pandèmia del Covid-19 ha incrementat en nosaltres la sensació d’un futur incert i difícil, o bé com el fet que els ciutadans s’informin de l’actualitat a través de les xarxes socials incideix en la seva participació (i angoixa) política. Però aquesta manera de viure emocionalment la realitat ens condueix a obviar fets objectius, alhora que ens fa qüestionar avenços socials evidents.
Pensava en això observant les declaracions dels partits amb relació a la negociació per investir el nou president del govern espanyol. L’independentisme català es troba també amarat del factor emocional que impregna la nostra vida política, de manera que fets objectius deixen pas als sentiments en els discursos polítics. Així, allò que objectivament s’ha aconseguit en aquesta passada legislatura en les negociacions amb el govern espanyol (els indults, l’anul·lació del delicte de sedició, la taula de negociació entre els dos governs sobre el conflicte nacional) esdevé fàcilment un signe de claudicació, com si no s’hagués avançat ni un pam. Però es tracta de fets inèdits en la història d’aquest conflicte, com ho és el mateix reconeixement del conflicte. També són fets inèdits els informes i les declaracions d’organismes internacionals sobre l’aplicació inadequada del dret per a reprimir l’independentisme: Amnistia Internacional, Nacions Unides, l’Associació d’Advocats Europeus Demòcrates, Parlaments i líders europeus, etc.
En plenes negociacions decisives per formar govern a Espanya, de vegades fa la sensació que importa més la gestualitat que no pas el contingut de la negociació. L’independentisme ha aconseguit convertir la necessitat d’una solució per a les aspiracions nacionals de Catalunya en un tema ineludible de l’agenda política espanyola. En canvi, emocionalment és un gerro trencat, una figura patètica que necessita reclamar atenció constantment sobre el seu dol, que es va iniciar a finals d’octubre de 2017. L’èpica de l’1 d’octubre de 2017 és el bàlsam esgotat amb què s’intenta forçar una nova “victòria” en qualsevol decisió política.
L’independentisme de la “jugada mestra”, doncs, està atrapat en un factor emocional que es recolza en la candidesa del gest i condemna qualsevol mostra de pragmatisme. Psicològicament, és un patró clar de negació de la causa del dol. Pel que fa als partits polítics, mentre el discurs polític de Junts estira tant com pot aquest factor emocional per guardar els vots que encara li queden, ERC busca encara la manera de fer valdre una estratègia pragmàtica sense quedar enrere en la cursa per liderar l’espai independentista. En aquest escenari, qui té més fàcil la negociació és el PSOE, que sap que l’únic que ha de fer valdre és la victòria (real i objectiva) del seu candidat en la votació de la investidura. Mentre l’independentisme ha aconseguit que es parli en català al Congrés de Diputats i encara és l’hora que ho celebrem. Potser passarà el mateix amb l’amnistia? Ens semblarà poca cosa? No en farem cabal? L’exigència és necessària, però no ens pot conduir a infravalorar les mateixes victòries, que són importants.
En canvi, sembla que cap resultat de la negociació dels 14 diputats que té l’independentisme en aquest moment pugui omplir el buit emocional que va deixar l’1 d’octubre (o el 27 d’octubre). Mentre un sector de l’independentisme (capitanejat per Junts) vulgui lluitar pel lideratge del moviment recolzant-se en l’independentisme not-surrender, serà impossible passar pàgina i celebrar els avenços amb la moral de victòria i de convicció que tot moviment d’alliberament nacional necessita. D’altra banda, com més s’alimenti la necessitat constant d’adrenalina, més difícil i dura serà la síndrome d’abstinència. Del dol es passarà al ressentiment, i del ressentiment a la necessitat de buscar adversaris. I a mesura que passin els mesos, si no els anys, s’haurà anat perdent la part de la base social que ha caigut literalment esgotada per tantes emocions.
La política no pot ser viscuda com una qüestió purament pragmàtica, freda, que és millor deixar en mans de tecnòcrates. Totes les causes polítiques necessiten creients i fe. Però un excés d’emoció ens porta a una política populista, que es basa excessivament en el carisma i poc en els fets. Com va dir Max Weber: “La política significa la tasca dura i feixuga de barrinar posts amb passió i amb circumspecció al mateix temps.” Per això ens convida a avançar amb un “malgrat tot”, amb el convenciment que no quedarem desfets per l’adversitat perquè l’emoció que ens produeix és massa forta per poder-la suportar. Fins que no hi hagi una estratègia pragmàtica compartida, com defensa ERC i com s’està practicant al País Basc, no serà possible construir un moviment independentista fort, tant en suport social com en lideratge.
La política feta per alimentar les emocions pot convertir en fidels seguidors al sector minoritari dels convençuts. Però segurament produirà un gran cansament en els que no vulguin convertir-se en damnificats de la causa. Per això, si l’independentisme es deixa atrapar en aquesta dinàmica emocional, abandonarà l’eix central de la política catalana. Al PSC-PSOE només li cal esperar que el gerro trencat s’esquerdi una mica més per ocupar aquest espai central de la política catalana, una mena de nou i fràgil oasi que ofereixi una mica de tranquil·litat a una ciutadania massa sotmesa a la pressió per estar sempre enfadats, malgrat haver assolit realment victòries històriques per a la llengua i l’emancipació nacional.