La Universitat Catalana d’Estiu, malgrat la seva difícil supervivència, ofereix moments interesants. Vaig poder assistir a la conferència d’Alex Salmond al cinema Lido i crec que va dir coses que val la pena recollir. De fet va dir llançar idees importants que potser es van perdre els assistents que depenien de la traducció massa resumida i esbiaixada que en feia Anna Arqué com entrevistadora i conductora de l’acta.
En primer lloc, ens va reiterar la idea que els processos d’independència són molt llargs i que cal valorar positivament els avenços fets fins ara, malgrat que ens puguem sentir decebuts també pel que fa al cas català. En relació amb això, Salmond afirmava que l’acció política ha de saber valorar els moments de fortalesa i debilitat de la pròpia posició i de la posició del contrari, en aquest cas l’Estat que s’oposa al procés d’independència. En aquest sentit, va remarcar que l’Estat Britànic es troba en un moment de feblesa per les diverses crisis que pateix (Brexit, dimissió de Boris Jonhson, crisi econòmica) i que Escòcia ho ha d’aprofitar. Però Salmond també va parlar del “mentrestant”, deixant clar que mentre no s’assoleix la independència, cal aprofitar qualsevol escletxa que permeti millorar el reconeixement de la pròpia realitat nacional. Cal prendre’n nota per als debats sobre les pírriques victòries sobre llengua, justícia o d’altra mena.
Evidentment, Alex Salmond aposta per una acció decidida en favor de la independència, tot i que va deixar ben clar que no existeix una caixa d’eines que serveixi per a tothom i en tot moment. Cal treballar des del realisme polític per construir una proposta de fons que aprofiti les finestres d’oportunitat. En aquest sentit, ell planteja una idea que penso que l’independentisme català hauria d’explorar seriosament: la coordinació dels processos d’independència d’Escòcia, Irlanda del Nord i Catalunya.
En el context de la Unió Europea, crec que una acció coordinada de les nacions sense estat, amb un projecte d’independència o de consulta referendària que té el suport majoritari de la població, podria donar els seus fruits. Cal recordar que la UE es troba en un moment de crisi. A banda de la manca d’un rol clar en el concurs de les forces regionals mundials, la crisi de la UE es deu sobretot al fracàs parcial de la seva ampliació als països exsoviètics, però també per l’emergència en aquest bloc de països d’una extrema dreta governant que posa en entredit els fonaments bàsics de la democràcia, per no parlar del cas espanyol. La sortida de la Gran Bretanya també ha suposat un cop dur, però potser no tan si tenim en compte que els britànics sempre van tenir una política anti-UE en el si de la UE.
La Unió Europa s’haurà de plantejar algun dia si vol continuar essent una unió d’Estats, en què cadascun d’ells tenen dret de veto, o bé una unió que en si mateixa constituïda com una entitat que interactua directament amb els ciutadans que representa, donant poder real al seu Parlament. Si aquesta darrera opció s’imposés, és evident que caldria establir un marc de subsidiarietat molt més pròxim a la ciutadania de cada país. Per això el reconeixement nacions petites o mitjanes seria desitjable al manteniment de grans estats que fan de contrapès al conjunt. Superar el veto de països com Hongria, Polònia o Espanya, també podria suposar la capacitat d’imposar-los més clarament mesures que preservin els fonaments democràtics d’aquests països.
A redós d’aquesta idea de la UE, doncs, proposo la creació d’un Fòrum de nacions sense estat de la UEque promogui la celebració dels respectius referèndums d’autodeterminació avalats per la UE. Aquesta iniciativa política podria estar acompanyada acadèmicament per la proposta del Marc de claredat per a la resolució dels conflictes de sobirania que impulsen acadèmics de la UE, com Jaume López, Francesco Palermo, Nicola McEWEN o Mario Zubiaga, així com el grup de diputats de diferents partits del Parlament Europeu que dona suport als processos d’autodeterminació amb la iniciativa Self-Determination Caucus.
El pròxim intent de referèndum escocès podria obrir un escenari molt semblant a l’espanyol, si finalment és el Tribunal Suprem qui ha decidir sobre la qüestió i aquesta resulta negativa. Els escocesos, que el 2017 encapçalats per Alex Salmond no volien una acció coordinada amb Catalunya, segurament ja estan canviant la seva manera de veure les coses en aquest punt. Ara Escòcia voldria entrar a la UE, i això reforça la seva proposta d’independència.
L’independentisme català s’hauria de plantejar una estratègia política europea, que anés més enllà de la idea d’operar amb una diplomàcia amateur o extraoficial, que cal continuar exercint i que anirà donant alguns resultats. Però la política internacional és lenta, molt lenta, i cal ser-hi sempre i de forma decidida. La creació d’un actor amb veu i amb una agenda política pròpia com el Fòrum de nacions aspirants a Estat que plantejo pot donar fruits, potser no pas a curt termini (tot i que en política no se sap mai quan caurà el mur), que pot tenir un efecte transformador tant a la UE com a Catalunya.
En primer lloc, ens va reiterar la idea que els processos d’independència són molt llargs i que cal valorar positivament els avenços fets fins ara, malgrat que ens puguem sentir decebuts també pel que fa al cas català. En relació amb això, Salmond afirmava que l’acció política ha de saber valorar els moments de fortalesa i debilitat de la pròpia posició i de la posició del contrari, en aquest cas l’Estat que s’oposa al procés d’independència. En aquest sentit, va remarcar que l’Estat Britànic es troba en un moment de feblesa per les diverses crisis que pateix (Brexit, dimissió de Boris Jonhson, crisi econòmica) i que Escòcia ho ha d’aprofitar. Però Salmond també va parlar del “mentrestant”, deixant clar que mentre no s’assoleix la independència, cal aprofitar qualsevol escletxa que permeti millorar el reconeixement de la pròpia realitat nacional. Cal prendre’n nota per als debats sobre les pírriques victòries sobre llengua, justícia o d’altra mena.
Evidentment, Alex Salmond aposta per una acció decidida en favor de la independència, tot i que va deixar ben clar que no existeix una caixa d’eines que serveixi per a tothom i en tot moment. Cal treballar des del realisme polític per construir una proposta de fons que aprofiti les finestres d’oportunitat. En aquest sentit, ell planteja una idea que penso que l’independentisme català hauria d’explorar seriosament: la coordinació dels processos d’independència d’Escòcia, Irlanda del Nord i Catalunya.
En el context de la Unió Europea, crec que una acció coordinada de les nacions sense estat, amb un projecte d’independència o de consulta referendària que té el suport majoritari de la població, podria donar els seus fruits. Cal recordar que la UE es troba en un moment de crisi. A banda de la manca d’un rol clar en el concurs de les forces regionals mundials, la crisi de la UE es deu sobretot al fracàs parcial de la seva ampliació als països exsoviètics, però també per l’emergència en aquest bloc de països d’una extrema dreta governant que posa en entredit els fonaments bàsics de la democràcia, per no parlar del cas espanyol. La sortida de la Gran Bretanya també ha suposat un cop dur, però potser no tan si tenim en compte que els britànics sempre van tenir una política anti-UE en el si de la UE.
La Unió Europa s’haurà de plantejar algun dia si vol continuar essent una unió d’Estats, en què cadascun d’ells tenen dret de veto, o bé una unió que en si mateixa constituïda com una entitat que interactua directament amb els ciutadans que representa, donant poder real al seu Parlament. Si aquesta darrera opció s’imposés, és evident que caldria establir un marc de subsidiarietat molt més pròxim a la ciutadania de cada país. Per això el reconeixement nacions petites o mitjanes seria desitjable al manteniment de grans estats que fan de contrapès al conjunt. Superar el veto de països com Hongria, Polònia o Espanya, també podria suposar la capacitat d’imposar-los més clarament mesures que preservin els fonaments democràtics d’aquests països.
A redós d’aquesta idea de la UE, doncs, proposo la creació d’un Fòrum de nacions sense estat de la UEque promogui la celebració dels respectius referèndums d’autodeterminació avalats per la UE. Aquesta iniciativa política podria estar acompanyada acadèmicament per la proposta del Marc de claredat per a la resolució dels conflictes de sobirania que impulsen acadèmics de la UE, com Jaume López, Francesco Palermo, Nicola McEWEN o Mario Zubiaga, així com el grup de diputats de diferents partits del Parlament Europeu que dona suport als processos d’autodeterminació amb la iniciativa Self-Determination Caucus.
El pròxim intent de referèndum escocès podria obrir un escenari molt semblant a l’espanyol, si finalment és el Tribunal Suprem qui ha decidir sobre la qüestió i aquesta resulta negativa. Els escocesos, que el 2017 encapçalats per Alex Salmond no volien una acció coordinada amb Catalunya, segurament ja estan canviant la seva manera de veure les coses en aquest punt. Ara Escòcia voldria entrar a la UE, i això reforça la seva proposta d’independència.
L’independentisme català s’hauria de plantejar una estratègia política europea, que anés més enllà de la idea d’operar amb una diplomàcia amateur o extraoficial, que cal continuar exercint i que anirà donant alguns resultats. Però la política internacional és lenta, molt lenta, i cal ser-hi sempre i de forma decidida. La creació d’un actor amb veu i amb una agenda política pròpia com el Fòrum de nacions aspirants a Estat que plantejo pot donar fruits, potser no pas a curt termini (tot i que en política no se sap mai quan caurà el mur), que pot tenir un efecte transformador tant a la UE com a Catalunya.