Les eleccions municipals no són només municipals. Són una mena de primàries de les generals i un laboratori de proves que cadascú fa servir com pot i vol. En el cas de Barcelona, és notori que Ada Colau i Jaume Collboni no lluiten només per tenir l’alcaldia. Si l’alcaldessa revalidés, el projecte de Yolanda Díaz tindria una bandera magnífica per lluir, com ho seria per al PSOE i Pedro Sánchez si el candidat socialista arribés primer i pogués fer govern; no cal recordar que les esquerres tenen molt complicat aconseguir desallotjar les dretes de l’alcaldia de Madrid, per la qual cosa la capital catalana és cobejada com a símbol i trofeu preciós en la batalla ideològica espanyola. Veureu Díaz i Sánchez fent molta campanya pels nostres verals.
Mentrestant, què passa en el camp dels partits del procés? El candidat que està millor situat en les enquestes fins ara, Xavier Trias, no sembla gaire predisposat a convertir una hipotètica victòria seva en “un triomf de l’independentisme”, atès que la narrativa de la seva campanya ha diluït aquest eix fins a fer-lo gairebé invisible. Només ERC, amb Ernest Maragall al capdavant, té les mans lliures -en principi- per transformar els seus resultats de partit en resultats de l’independentisme explícit, cosa que ja va fer fa quatre anys. En paral·lel, la CUP, per la seva presència limitada i per l’orientació dels seus missatges, no mostra cap predisposició a fer lectures especials dels seus resultats.
Amb tot, hi ha un element que cal tenir molt en compte: si Trias aconseguís quedar primer i/o assolir l’alcaldia, no tinc cap dubte que Carles Puigdemont bastiria un discurs potent a partir del concepte de Barcelona com a “punta de llança del projecte independentista”. Encara que Trias hagués de menester el concurs dels socialistes per governar i la seva agenda mostrés poca estelada, el líder referencial de Junts no deixaria escapar l’oportunitat per vincular les seves sigles i el valor emblemàtic de la capital catalana, per bé que la realitat deixés poc marge a “la confrontació intel·ligent” des del Consistori. En el revers, en cas que l’aventura de Trias acabés a l’oposició, no seria estrany que Waterloo remarqués la distància amb el plantejament estratègic del veterà polític convergent.
Compliquem les coses una mica més: és un fet sabut que cap partit podrà governar en solitari l’Ajuntament barceloní després del 28 de maig. Els quatre candidats que ara van per davant en els sondeigs -Collboni, Trias, Colau i Maragall- no podran fer res sense comptar amb un o dos socis. No hi haurà majories absolutes i tot és obert. Per tant, el projecte de ciutat serà fruit de l’acord i la síntesi, de la transacció programàtica. Però el partit que pugui posar l’alcalde tindrà el plus que dona el càrrec i, amb matisos, podrà elaborar una certa il·lusió discursiva.
Si Collboni, el PSOE parlarà de grans expectatives per a Sánchez a les generals; si Colau, l’emergent Sumar inflarà veles per compactar un espai d’esquerra amb moltes discrepàncies avui dia; si Maragall, es dirà que l’independentisme creix i governa a banda i banda de la plaça de Sant Jaume, i si Trias, serà mitja figa i mig raïm: es proclamarà que Barcelona “torna a l’ordre” mentre alguns afirmaran -potser amb sordina- que avança l’unilateralisme i que torna l’esperit del Primer d’Octubre.
La complexitat de Barcelona ho absorbeix tot, però no evita possibles desfiguracions. Per al PSOE, guanyar l’alcaldia del Cap i Casal seria una injecció de moral davant de la dreta i dels socis-competidors a l’esquerra, i ajudaria a conjurar la por a perdre la Moncloa, però espanyolitzaria, en part, el sentit del moment. Per als comuns, mantenir el poder local serviria per consolidar-se més enllà dels descontents amb la gestió d’aquests anys, i donaria una pista d’aterratge a l’experiment de Díaz, amb tendència també a espanyolitzar els resultats per inserir-los en un discurs més ampli que necessita aire. Per altra banda, Trias i Maragall es veurien afectats, inevitablement, pels efectes del postprocès, amb derivades que avui no podem veure del tot, en la mesura que la maquinària punitiva judicial espanyola va fent el seu camí. La tensió entre normalització política i repressió dels tribunals complicarà la vida a qualsevol alcalde barceloní vinculat, amb més o menys intensitat, a la parròquia independentista; en aquesta dimensió, caldria fer molts equilibris per mantenir el centre de gravetat institucional sense perdre les complicitats.
Els barcelonins votaran per tenir un Ajuntament o altre, però, alhora, diran al conjunt dels catalans algunes coses que, avui, ni tan sols podem acabar de formular amb claredat. Caldrà filar molt prim quan valorem els resultats.
Mentrestant, què passa en el camp dels partits del procés? El candidat que està millor situat en les enquestes fins ara, Xavier Trias, no sembla gaire predisposat a convertir una hipotètica victòria seva en “un triomf de l’independentisme”, atès que la narrativa de la seva campanya ha diluït aquest eix fins a fer-lo gairebé invisible. Només ERC, amb Ernest Maragall al capdavant, té les mans lliures -en principi- per transformar els seus resultats de partit en resultats de l’independentisme explícit, cosa que ja va fer fa quatre anys. En paral·lel, la CUP, per la seva presència limitada i per l’orientació dels seus missatges, no mostra cap predisposició a fer lectures especials dels seus resultats.
Amb tot, hi ha un element que cal tenir molt en compte: si Trias aconseguís quedar primer i/o assolir l’alcaldia, no tinc cap dubte que Carles Puigdemont bastiria un discurs potent a partir del concepte de Barcelona com a “punta de llança del projecte independentista”. Encara que Trias hagués de menester el concurs dels socialistes per governar i la seva agenda mostrés poca estelada, el líder referencial de Junts no deixaria escapar l’oportunitat per vincular les seves sigles i el valor emblemàtic de la capital catalana, per bé que la realitat deixés poc marge a “la confrontació intel·ligent” des del Consistori. En el revers, en cas que l’aventura de Trias acabés a l’oposició, no seria estrany que Waterloo remarqués la distància amb el plantejament estratègic del veterà polític convergent.
Compliquem les coses una mica més: és un fet sabut que cap partit podrà governar en solitari l’Ajuntament barceloní després del 28 de maig. Els quatre candidats que ara van per davant en els sondeigs -Collboni, Trias, Colau i Maragall- no podran fer res sense comptar amb un o dos socis. No hi haurà majories absolutes i tot és obert. Per tant, el projecte de ciutat serà fruit de l’acord i la síntesi, de la transacció programàtica. Però el partit que pugui posar l’alcalde tindrà el plus que dona el càrrec i, amb matisos, podrà elaborar una certa il·lusió discursiva.
Si Collboni, el PSOE parlarà de grans expectatives per a Sánchez a les generals; si Colau, l’emergent Sumar inflarà veles per compactar un espai d’esquerra amb moltes discrepàncies avui dia; si Maragall, es dirà que l’independentisme creix i governa a banda i banda de la plaça de Sant Jaume, i si Trias, serà mitja figa i mig raïm: es proclamarà que Barcelona “torna a l’ordre” mentre alguns afirmaran -potser amb sordina- que avança l’unilateralisme i que torna l’esperit del Primer d’Octubre.
La complexitat de Barcelona ho absorbeix tot, però no evita possibles desfiguracions. Per al PSOE, guanyar l’alcaldia del Cap i Casal seria una injecció de moral davant de la dreta i dels socis-competidors a l’esquerra, i ajudaria a conjurar la por a perdre la Moncloa, però espanyolitzaria, en part, el sentit del moment. Per als comuns, mantenir el poder local serviria per consolidar-se més enllà dels descontents amb la gestió d’aquests anys, i donaria una pista d’aterratge a l’experiment de Díaz, amb tendència també a espanyolitzar els resultats per inserir-los en un discurs més ampli que necessita aire. Per altra banda, Trias i Maragall es veurien afectats, inevitablement, pels efectes del postprocès, amb derivades que avui no podem veure del tot, en la mesura que la maquinària punitiva judicial espanyola va fent el seu camí. La tensió entre normalització política i repressió dels tribunals complicarà la vida a qualsevol alcalde barceloní vinculat, amb més o menys intensitat, a la parròquia independentista; en aquesta dimensió, caldria fer molts equilibris per mantenir el centre de gravetat institucional sense perdre les complicitats.
Els barcelonins votaran per tenir un Ajuntament o altre, però, alhora, diran al conjunt dels catalans algunes coses que, avui, ni tan sols podem acabar de formular amb claredat. Caldrà filar molt prim quan valorem els resultats.