Ni l'arrencada de la campanya de les eleccions basques, ni el míting de Puigdemont a la Catalunya Nord, ni la victòria de l'Athletic Club a la final de la Copa, ni la Barcelona Eurovision Party del Sant Jordi Club. L'epicentre de l'actualitat d'aquest cap de setmana ha estat Madrid. Per ser exactes, la milla d'or de Madrid, en plena Calle Serrano del barri de Salamanca (on els pisos no baixen del milió d'euros), a la parròquia San Francisco de Borja, coneguda popularment com els Jesuïtes de Serrano. Lloc de peregrinació de la plana major del franquisme durant la dictadura: de la missa d'aquesta església sortia Carrero Blanco el dia que ETA va fer volar el seu cotxe pels aires. Allà és on l'alcalde chulapo de la capital, José Luis Martínez-Almeida, s'ha casat amb una aristòcrata de la nissaga borbònica, Teresa Urquijo.
L'esdeveniment ens ha dut irremeiablement a la memòria la desfilada de la flor i nata de la jet-set espanyola que va ser l'enllaç d'Ana Aznar i Alejandro Agag. El casament de la tercera infanta, van batejar-lo. Un fast que va pagar, en part, la trama que en aquell moment, ara fa 22 anys, començava a escriure en majúscules la història de la corrupció a Espanya. Llavors El Bigotes i Francisco Correa (testimoni del nuvi) eren encara uns desconeguts per a la resta de mortals. Però els vam poder posar cara quan va esclatar tot, gràcies, precisament a les imatges d'aquell dia.
Però tornem al present. Polítics, nobles, aristòcrates, tòtems del món del futbol i executius de l'Íbex. És impossible no perdre's en els centenars de cognoms conjugats de la llista de convidats. No en va, la núvia és neta de la princesa Teresa de Borbón-Dos Sicilias y Borbón Parma, cosina carnal del rei emèrit. L'exmonarca no ha dubtat a tornar a casa amb la cara dura ben alta (bé, és més aviat un eufemisme, perquè tal com està de salut, amb prou feines alça la vista de terra per intentar no ensopegar). I Almeida li ha rendit pleitesia. Orgullós, l'alcalde madrileny s'ha inclinat davant l'exmonarca fugit. Entregats, els curiosos que s'han atansat a tafanejar les núpcies des de la distància l'han rebut al crit de "viva el rey". "Viva", de què? La seva dona Sofia i el seu fill Felip VI han preferit estalviar-se el moment. És de traca com amb quatre dies hem acabat normalitzant el retorn d'un exrei amb les mans tacades que gaudeix d'una jubilació pagada amb els diners de tots en un país que es passa pel folre el respecte als drets humans.
Però és que encara hi ha més coses que la boda d'Almeida pretén normalitzar. "En el Lucas i Beatriz (els pares de la núvia) he trobat germans, per raó d'edat", bromejava l'alcalde durant el seu parlament a la cerimònia, referint-se als seus sogres. I tots, és clar, li han rigut la gràcia. Almeida, que la setmana que ve farà 49 anys, n'hi treu 22 a la seva nova muller. Urquijo va néixer l'any que Aznar arribava a president d'Espanya. I ja em perdonareu els que defenseu això que l'amor no té edat, però a mi no m'hi trobareu. Mai no podré creure en una relació on hi ha un salt generacional tan bèstia (no parlo de cinc o deu anys de diferència, sinó de dues dècades).
La cirereta del pastís ha estat el xotis. Els nuvis han passat del vals i han tirat de folklore per rematar un enllaç on els looks horteres de bona part dels convidats (Esperanza Aguirre s'ha endut la palma) han fet córrer rius de tuits i mems. I segurament el ridícul del ball nupcial és la millor síntesi del que representa aquesta boda de l'any a Espanya: vergonya aliena.