L'1 d'octubre ha quedat gravat a foc pel referèndum de 2017. Pocs recorden, però, que va ser també un primer d'octubre quan Pedro Sánchez va començar a protagonitzar la història que acabaria transformant en la seva Bíblia particular, el seu manual de resistència. Un any abans del dia D de la no independència, l'1 d'octubre de 2016, l'ara president vivia un dels moments més agònics de la seva carrera política, el comitè federal del PSOE que va acabar reproduint l'escena del sant sopar -al d'aquell dia, a Ferraz, s'hi van servir pizzes-. Traït per més d'un Judes, Sánchez va veure's abocat a dimitir. Poques setmanes després, plegaria entre llàgrimes del seu escó de diputat, coincidint amb el dia que -contra la seva voluntat- els socialistes feien president Mariano Rajoy. Llavors ningú no donava un duro per ell, per Sánchez, però al cap de cinc mesos -que va passar recorrent l'Estat amb el famós Peugeot al costat del seu escuder avui defenestrat, José Luis Ábalos- ressorgia com l'au fènix.
A còpia d'anar-se apuntant victòries contra tot pronòstic, Sánchez s'ha anat llaurant la fama de supervivent, gairebé ja com un mite. Bregat en això de pilotar entre turbulències, les que va travessar fa just mig any van estar al límit de fer caure la nau. Em refereixo a aquells cinc dies de reflexió arran de la furibunda campanya de la dreta i la ultradreta que han acabat amb la imputació de la seva dona, Begoña Gómez. Una maniobra impròpia d'un president, que va deixar el país en suspens fent creure que abandonava per acabar amb una pirueta al pur estil circense del més difícil encara.
Al llarg d'aquest sotraguejat trajecte, el líder del PSOE ha anat deixant cadàvers polítics pel camí, començant pels dos que a banda i banda del tauler van intentar, d'alguna manera, ocupar part del seu espai, foradant la bossa de votants socialistes, els abanderats de la nova política que ara són més passat, que no pas present, Albert Rivera i Pablo Iglesias. També han quedat sepultats referents de l'altre gran partit de govern a Espanya, com són Mariano Rajoy i Pablo Casado, per no parlar de qui en el seu dia semblava cridada a concentrar el poder absolut del socialisme, la lideressa, l'expresidenta andalusa Susana Díaz, que ho va ser tot i que ara s'ha reconvertit en tertuliana. En aquest camí han caigut també els dirigents independentistes amb qui Sánchez ha hagut de torejar: Quim Torra i Pere Aragonès. N’hi ha d'altres, en canvi, que miren de resistir com ell.
Amb tota aquesta motxilla, Sánchez afronta aquests dies el congrés del seu partit que l'ha de tornar a entronitzar com a secretari general. No té rival que li disputi la cadira, cosa que no vol dir que no hi hagi qui, entre els seus, esperi veure'l destronat. Els seus enemics interns, que hi eren, hi són i hi seran, esmolen la destral mentre esperen el moment. La temptació del moment és gran, amb tots els fronts judicials oberts que assetgen el president espanyol i el seu entorn. Saben, però, que desenfundar ara seria contraproduent, sobretot perquè a l'altre costat no hi ha alternativa. Perquè fins que el PP no es desempallegui de l'extrema dreta, no comptarà com a opció real per a la resta. Perquè en aquest cas, l'ordre dels factors sí que altera el producte. I sumar Vox a l'equació fa descartar la resta. Descarta Junts i el PNB com a potencials aliats de la dreta espanyola.
Si a hores d'ara Sánchez encara resisteix no és per la seva pròpia fortalesa, sinó sobretot per la debilitat de la resta. Dels seus adversaris més acèrrims i dels seus aliats d'investidura. Ni Esquerra ni Junts poden permetre's deixar-lo caure ara mateix. Ni a ell, ni a Salvador Illa.
Els presidents català i espanyol esperen que passi el congrés d'ERC per poder tornar a moure fitxa. Junqueras s'aferra al manual de resistència de Sánchez i somnia en repetir la història. Veurem què passa aquest cap de setmana. Si hi ha o no segona volta. En tot cas, si qui acaba assumint les regnes del partit torna a ser Junqueras, el futur de l'independentisme tornarà a quedar en mans dels dos líders que en el seu dia van fracassar en l'intent. L’etern retorn, n’hi deia Nietzsche. Com amb aquesta moda neoconvergent que torna a impregnar-ho tot.