El PSC i el PSOE viuen en una lluna de mel des de fa anys, però el matrimoni les ha vistes de tots colors i no sempre ha tingut una relació tan plàcida. El xoc per l'Estatut del 2006 i el finançament del 2009 van tensar les costures de l'aliança, forjada el 1978 i que mai no s'ha trencat. És amb Miquel Iceta, quan el partit toca fons, en ple auge de l'independentisme i després de la fugida dels més catalanistes, que s'instaura una pax romana que ha continuat fins avui, amb el socialisme català en el seu millor moment i amb el lideratge inqüestionable de Salvador Illa.
Els socialistes catalans aterren al Congrés del PSOE amb l'objectiu d'apuntalar Sánchez a la secretaria general, però no aixecaran la veu en qüestions centrals de l'agenda d'Illa, com ara el finançament, les infraestructures o la seguretat. Això no vol dir, però, que renunciïn a exercir influència. Vist amb la perspectiva del temps, la "joint venture" ha estat positiva, amb un arrelament profund del PSC a Catalunya que contrasta amb el del PP i sosté les victòries del PSOE a Espanya. "Ha contribuït a evitar moments d'involució i ha reforçat la tendència federalista i europeista de l'espai socialista davant tendències jacobines", explica l'exlider del PSC Raimon Obiols.
El projecte comú amb el PSOE es va forjar l'any 1977 amb el Pacte d'Abril i el Protocol de la Unitat. Això va permetre la creació formal del PSC el juliol del 1978 amb la fusió de la Federació de Socialistes de Catalunya (la federació catalana del PSOE), el PSC-Congrés de Joan Raventós i el PSC-Reagrupament de Josep Pallach, i també va definir la relació amb el PSOE. Allà ja s'estableix l'autonomia orgànica del PSC, cosa que no agrada a alguns sectors dels socialistes espanyols, que hi veuen un tracte diferent del de la resta de federacions. El PSC queda com un partit federat, no com una federació socialista més i, a banda de la independència de caixa, les seves llistes o acords de govern no passen pels òrgans federals del PSOE malgrat que els socialistes catalans en participen.
Després del congrés de la unitat, el PSC participa per primera vegada en un congrés del PSOE l'any 1979, quan el partit ha de decidir si renuncia al marxisme. Una anècdota d'aquell moment, que recollia el periodista Rafael Jorba a les pàgines de La Vanguardia, té com a protagonista l'advocat socialista Francesc Casares. De matinada, va aconseguir incloure una esmena que aconseguia blindar l'autonomia del PSC als estatuts del PSOE. Deia: "L’articulació orgànica dels partits polítics sorgits dels processos d’unitat socialista es regula pel que estableixen els respectius acords aprovats pel congrés corresponent". Encara consta als estatuts socialistes i aquell pacte és vigent.
Els dos partits també han passat per moments de tensió, amb l'Estatut de Pasqual Maragall o el segon tripartit de José Montilla, o pel trencament de la disciplina de vot al Congrés pel dret a decidir i per la investidura de Mariano Rajoy. La realitat catalana ha fet evolucionar el PSC, que ha hagut de conviure amb la irrupció de Ciutadans o els comuns. En l'etapa del procés, molts li van cantar les absoltes, però va mantenir la fortalesa als entorns metropolitans i, sota el lideratge d'Iceta i en plena sintonia amb el PSOE, va recuperar el vigor fins a tornar, ja amb Illa, a ser el primer partit de Catalunya, molt influent a Madrid i puntal de Sánchez.
El grup propi que s'acaba integrant al PSOE
En els primers compassos de vida del PSC, hi havia tres grups socialistes al Congrés. El català, el basc i el del mateix PSOE. Les tres veus eren útils durant els debats a l'hora de desgastar el govern d'Adolfo Suárez. Va ser així durant la legislatura constituent i la primera legislatura, entre 1977 i 1982. En aquell moment, també es van produir moments de crisi, cap de més rellevant que el de l'aprovació de la LOAPA, rebutjada pel Parlament -de manera simbòlica- per la seva voluntat recentralitzadora.
Raimon Obiols: "La LOAPA va ser un pas neocentralista, però hi han correspost passes endavant del 'federalisme dels fets'"
L'any 1981, el PSC volia presentar-hi esmenes, però Ernest Lluch, que n'era el portaveu, es va alinear amb Alfonso Guerra i en contra de Raventós, i s'hi va negar. Finalment, el partit va votar la norma pactada per UCD de Suárez i el PSOE de González. Lluch acabaria sent ministre de Sanitat al primer govern González. Obiols ho va viure des de primera fila, perquè aleshores era diputat del grup del PSC al Congrés: "La LOAPA va ser un pas enrere i neocentralista impulsat pels sectors conservadors de l'Estat, però a aquella passa enrere hi han correspost passes endavant en el camí del que anomenem 'federalisme dels fets'".
Un any després, s'acorda la integració dels socialistes en un sol grup parlamentari. No va ser traumàtica, sinó més aviat pràctica, just després de la brutal victòria de Felipe González amb 202 diputats. Des d'aleshores, el PSC i el PSOE han compartit grup amb normalitat per uns i fent evident la subordinació per altres. Des del convenciment, com apunta el diputat José Zaragoza, que el PSC té "NIF propi" i pren les seves decisions. En general, sempre hi ha hagut bona sintonia. "El PSOE sempre ha respectat la sobirania del PSC i en la direcció del grup parlamentari hi ha hagut membres del PSC", recorda Teresa Cunillera, que va entrar al Congrés com a diputada l'any 1982, ja amb un únic grup, i s'hi va estar fins a l'any 2016 ocupant càrrecs de direcció al grup socialista.
Teresa Cunillera: "El PSOE sempre ha respectat la sobirania del PSC"
La victòria de Maragall contra Bono
La relació del PSOE i el PSC viu un moment clau l'any 2003, amb el consell territorial reunit a Santillana del Mar (Santander) que posa la primera pedra -més aviat tímida- del que podria ser una aposta federal dels socialistes, una línia d'actuació sovint més teòrica que no pas pràctica, i que no ha trobat complicitats al conjunt de l'Estat per ser realitat. Allà, en certa manera, la postura de Maragall guanya la partida a la de José Bono, com explica el periodista Manuel Sánchez, autor de Zapatero, el legado progresista (Editorial B).
Aleshores, un jove Zapatero no era el favorit per la Moncloa (hi va arribar el 2004 després del trasbals de l'11-m) i Maragall tenia a tocar agafar el relleu de Jordi Pujol a la Generalitat. Al document aprovat per consens, de fa més de 20 anys, ja es feia al·lusió a les "singularitats" i "particularitats" de les comunitats autònomes. En aquell moment, explica Sánchez, canvia la relació del PSOE i el PSC, que des d'aleshores ha estat clau per explicar les victòries socialistes a l'Estat. L'any 2008, la llista encapçalada per Carme Chacón aporta fins a 25 diputats del PSC, determinants perquè Zapatero tingués un segon mandat.
Manuel Sánchez: "L'any 2003, Maragall guanya la partida a Bono i això no agrada a la vella guàrdia"
La relació que es comença a forjar l'any 2003 no agrada a la vella guàrdia. González i Guerra no veuen amb bons ulls els passos de Zapatero -que va continuar Rubalcaba amb la declaració de Granada i Sánchez amb la declaració de Barcelona-. El motiu, segons Manuel Sánchez, és que situen PSOE i PSC en una relació "entre iguals", més enllà de l'autonomia orgànica. "Abans, la relació era més de subordinació del PSC", argumenta el cronista polític. El sector guerrista tampoc veia amb bons ulls que el PSC no fos una federació més i gaudís d'autonomia.
La subordinació es fa evident a principis dels vuitanta quan el PSOE guanya les eleccions a l'Estat i el PSC les perd a Catalunya, on obté la presidència Jordi Pujol. A partir d'aquell moment, dirigents destacats del PSC tenen incidència en la política espanyola -Narcís Serra, Ernest Lluch, Joan Majó- i el partit és fort a les principals ciutats del país, però no s'imposa a la Generalitat, i pràcticament hi renuncia davant CiU. El seu rol queda supeditat a la política espanyola i la política municipal, i això no canviarà fins a l'any 2003 amb Maragall.
El xoc amb l'Estatut i el factor Montilla
En les darreres dècades, el PSOE ha sabut que el PSC era un aliat, però les relacions no han estat plàcides. El trencament tampoc ha estat sobre la taula per part catalana. La reforma de l'Estatut promoguda per Maragall, rebaixat amb els pactes de Zapatero i Mas i al Congrés i, finalment, retallat al Tribunal Constitucional, va suposar un xoc entre els presidents. "Zapatero va enganyar Maragall", sentencia Sánchez. El president català va titllar el pacte Zapatero-Mas de "dubtós i precipitat".
Rafael Jorba: "El segon tripartit desagrada al PSOE, que havia pactat tàcitament amb Mas respectar la llista més votada"
L'acord entre el president espanyol i el líder de CiU va suposar, també, una entesa implícita per la qual no hi hauria un altre tripartit. Això no va passar i l'any 2006 es va tancar el segon tripartit. "El pacte de Montilla desagrada al PSOE, que ja havia pactat tàcitament amb Mas que es respectaria la llista més votada", recorda Rafael Jorba, bon coneixedor del món socialista. Al llibre Clar i català (RBA), Montilla reivindica la sobirania del PSC en una frase: "La seu del PSC és al carrer Nicaragua; per parlar amb el PSC, l'adreça és Nicaragua, no Ferraz". D'aquesta manera, confirma el final de la subordinació que ja havia començat amb la victòria de Maragall. O això o que, com assegurava Mas tot negant la sobirania del PSC, aquest cop ell havia estat l'enganyat per Zapatero.
És convenient recordar, també, la frase que va dir l'aleshores president Montilla a Zapatero en el congrés del PSC de 2008 en ple debat del finançament: "Els socialistes t'estimem molt i t'estimem bé, però estimem més Catalunya i els seus ciutadans". Montilla, un dels capitans del Baix Llobregat, va exercir l'autonomia política que el PSC ja tenia orgànicament. Les relacions es van tensar amb les negociacions pel finançament, liderades per Antoni Castells, que no van ser senzilles. El Govern, amb pes important del sector catalanista amb noms com el mateix Castells, Joaquim Nadal, Ernest Maragall, Marina Geli o Montserrat Tura, no tenia por de pressionar públicament el PSOE per la manca de concrecions. Amb els anys, això s'ha anat diluint i tots ells han deixat el partit.
L'assalt fallit de Chacón a Ferraz
Hi ha un acord entre PSOE i PSC pel qual cada partit respecta la sobirania de l'altre. En altres paraules: el PSC no ha d'intentar dirigir el PSOE, per molt que hi pugui tenir més o menys representants a l'executiva federal, a la direcció del grup parlamentari o, si correspon, al govern espanyol. Això va canviar l'any 2012, quan l'exministra Carme Chacón va postular-se contra Alfredo Pérez Rubalcaba per intentar guanyar la secretaria general del PSOE. Zaragoza era el responsable de la seva campanya, i recorda que l'intent d'assalt a Ferraz "va confrontar el sector del PSOE més federalista i favorable a una Espanya plural que representava Chacón, amb el més conservador i partidari d'una Espanya unitària".
José Zaragoza: "La candidatura de Chacón va enfrontar el sector més progressista del PSOE amb el més conservador"
La maniobra de l'exministra no va agradar a alguns sectors i va mobilitzar en contra González i Guerra, que preferien un líder més sènior i menys esquerrà. "El moviment va generar desconfiances, perquè no era d'una federació socialista, sinó d'un partit federat", afegeix Jorba. Chacón, que havia ocupat dues carteres ministerials amb Zapatero, va quedar a 22 vots de Rubalcaba. El PSOE i el PSC passaven per hores baixes i Espanya vivia una profunda crisi. A Catalunya, el tripartit havia donat pas al Govern d'Artur Mas i el procés sobiranista començava a treure el cap. El PSC, després de l'etapa de Maragall i Montilla, provava sort amb Pere Navarro, i el PSOE havia perdut la presidència i començava la travessia pel desert amb el PP a la Moncloa. Rubalcaba i Navarro van acabar travant una bona relació.
Fissura al Congrés i el trencament amb el sector catalanista
El PSC de Navarro partia de la premissa que calia votar el mateix a Catalunya i a Madrid, i això va portar a un escenari inèdit: el febrer de 2013, el partit va trencar la disciplina de vot al Congrés en dues votacions sobre el dret a decidir. "No vam trencar la disciplina de vot, vam respectar la disciplina de vot de l'executiva del PSC", matisa Zaragoza. Sigui com sigui, els socialistes catalans van donar suport a les iniciatives de CiU i ICV contra el criteri del PSOE, i això els va costar una multa de 600 euros, la més alta prevista als reglaments.
La declaració de Granada, de 2013, ja plantejava el reconeixement de les "singularitats" i el principi d'ordinalitat
En aquell moment, Rubalcaba i Navarro negociaven la declaració de Granada, una proposta per donar resposta a les demandes de la societat catalana, a mig camí entre l'immobilisme del PP i la ruptura dels independentistes, que creixien a Catalunya. Aquella línia de treball, avalada pels barons del PSOE, plantejava una reforma federal, defensava el principi d'ordinalitat, una reforma del Senat, reconeixia les "singularitats" de Catalunya i plantejava concretar les competències de l'Estat, per deixar la resta en mans de les autonomies. El consens per reformar la Constitució no va ser possible.
Amb Rajoy còmodament instal·lat a la Moncloa, el procés va anar fent el seu camí, les posicions es van polaritzar i el PSC va quedar difuminat. Van ser moments durs per al partit, que perdia el sector més catalanista. Entre els anys 2012 i 2015, dirigents de pes i exconsellers trencaven el carnet per la tebior del partit amb les aspiracions d'un gruix important de la societat catalana. "Les nostres posicions no són majoritàries", reconeixia Elena aleshores. La irrupció de Ciutadans i Podem també va perjudicar el partit, que va tocar fons el 2015 amb només 16 diputats.
La pax d'Iceta
Des d'aleshores, amb els lideratges de Miquel Iceta i Salvador Illa, la pau és total, en el fons i en la forma. El PSC no renuncia a influir. De fet, n'exerceix molta, perquè Sánchez s'ha de refugiar en les perifèries pel mal moment del PSOE a l'Estat i singularment a Madrid, però s'hi suma un discurs coincident en pràcticament totes les qüestions. Hi ha hagut moments de tensió que han acabat sent recordats com una anècdota. Els diputats del PSC, capitanejats per Meritxell Batet, van votar en contra de la investidura de Mariano Rajoy l'any 2016. El PSOE es va abstenir. I amb l'aplicació de l'article 155, que el PSOE va avalar, Montilla no va participar de la votació al Senat.
El PSC aposta per influir en el PSOE, però sense elevar el to, i això històricament li ha comportat crítiques per "manca d'ambició"
Res d'això no ha erosionat les relacions, que s'han reforçat sobretot amb l'arribada de Sánchez a la Moncloa i les polítiques per desinflamar la situació a Catalunya, que han comptat amb el suport granític del PSC. El lideratge de Sánchez és indiscutible pel PSC, i el d'Illa també ho és al PSOE. La bona relació política, a més, ha tingut també bons resultats. La presidència de Sánchez no s'explica sense l'aportació del PSC -19 diputats venen de Catalunya-, i en els bons resultats d'Illa hi té pes la gestió de la Moncloa en clau social, però també en l'aposta pel "retrobament".
El binomi Sánchez-Illa, més enllà de la relació política
El matrimoni PSOE-PSC està més fort que mai, i aquesta bona sintonia és la que es veurà a Sevilla aquest cap de setmana i els ha dut fins i tot a compartir vacances familiars a Lanzarote. El tàndem Sánchez-Illa té un element nou, que no s'ha vist en altres aliances, i és la relació de confiança personal, forjada en els moments més durs de la pandèmia, quan Illa era ministre de Sanitat. Això explica, segons Jorba, que el president no necessiti -almenys per ara- alçar la veu, com van haver de fer Maragall amb l'Estatut o Montilla amb el finançament, tot i que això li pugui comportar crítiques per "manca d'ambició". L'exconseller Castells, del sector catalanista i que ja no milita al PSC, preveu contradiccions i troba a faltar un partit "d'obediència estrictament catalana", com apuntava en una entrevista a Nació.
Hi ha altres elements, com ressalta Obiols, que expliquen la proximitat entre Sánchez i Illa, i que passen, també, per un "avenç de la cultura política federalista en les noves generacions dels responsables socialistes" i per la polarització política actual, amb l'amenaça de la dreta i l'extrema dreta. Aixi, la tranquil·litat d'Illa s'explica, també, per la manca d'alternatives viables a Catalunya pel moment de desmobilització independentista. L'aliança socialista, consolidada després d'anys en què les ha vistes de tots colors, viu ara una lluna de mel.
