Josep Maria Triginer va ser conseller sense cartera del Govern de Josep Tarradellas que va restituir la Generalitat després de la dictadura franquista. El president era gat vell i tenia viu el record dels anys agitats de la Segona República i de les divisions i lluites fratricides durant la Guerra Civil. Explica l'anècdota que un dia, quan Triginer era encara destacat dirigent de la federació catalana del PSOE i no s'havia unificat el socialisme català sota les sigles del PSC, es va reunir amb ell al despatx i li va dir que marxava a una reunió a Madrid. "Vigili amb els socialistes d'allà, que són complicats", li va dir amb sorna Tarradellas, que havia tingut una relació sovintejada amb Francisco Largo Caballero o Julián Besteiro, per anomenar-ne dos als quals ell s'havia referit en alguna entrevista.
I tenia raó. Madrid s'ha convertit en els darrers anys en un focus de problemes per al PSOE.Ahir va dimitir el secretari general, Juan Lobato, després que es filtrés que, per cobrir-se l'esquena, havia anat a un notari per certificar que havia rebut de la Moncloa la informació sobre el litigi fiscal de la parella d'Isabel Díaz-Ayuso amb qui el partit li demanava que fes oposició. Lobato era un vers lliure que esperava que, de tan amunt com ha pujat, Ayuso tingués algun contratemps i caigués de forma irremeiable. Al final ha caigut ell.
Castigat pels mals resultats electorals i enfrontat a Pedro Sánchez, que abans de fer el salt a la primera línia era un dels molts intrigants del socialisme madrileny, Lobato va cedir i va dimitir. No va caldre que, com havia previst, l'inquilí de la Moncloa s'activés per substituir-lo a la federació madrilenya del PSOE després del congrés federal d'aquest cap de setmana.
Fa anys que a Madrid, tant la ciutat com la comunitat, que és el seu cinturó urbà i poca cosa més,el partit no és capaç de tenir una oferta atractiva i guanyadora. L'evolució del seu suport electoral fa feredat: del 50% dels vots el 1983 al 18% de les de fa un any, que el PP d'Ayuso va guanyar folgadament. La presidència sembla inabastable i el DF és el gran bastió de la dreta.
El forat negre fa mal al PSOE i el converteix en més depenent dels vots de la perifèria, singularment dels de Catalunya. Però al Madrid del poder, del qual en depèn el BOE, l'alt funcionariat, les grans empreses de l'Íbex i les ràdios i televisions que condicionen l'opinió pública, els socialistes estan cada cop més minoritzats i són percebuts com una cosa aliena, fet que complica extraordinàriament l'operativa de l'actual govern estatal. A Sánchez se'l presenta com un president al qual els antiespanyols i els antisistema mantenen a la Moncloa, per matisable i opinable que sigui.
Segurament, en les darreres dècades els socialistes, sobretot els de Madrid, han estat incapaços de combatre el discurs de la dreta i fins i tot li han comprat el marc en el debat territorial o de la fiscalitat. Des de Joaquín Leguina, que va ser president autonòmic i reputat felipista, i que ara fa, dia sí i dia també, el joc al PP amb un discurs ultraespanyolista, fins a Lobato, que a la darrera campanya va beneir les rebaixes fiscals d'Ayuso, que Sánchez o Salvador Illa han presentat com a dúmping a la resta de territoris.
La confrontació política no sempre és bona i, sovint, pot ser bloquejant i alimentar l'antipolítica. Però el discurs a la defensiva, inane i descafeïnat que, des del trauma del tamayazo que va fer presidenta Esperanza Aguirre el 2003, fan els socialistes a Madrid no els ha portat res de bo.
El forat a Madrid se suma a la inestabilitat parlamentària, al cas Koldo i a les investigacions a la dona o al germà de Sánchez. Tot plegat, configura un context extraordinàriament difícil que els previsibles aplaudiments d'aquest cap de setmana al congrés del PSOE a Sevilla només poden maquillar. Mentre el líder del partit encara tiri endavant les votacions al Congrés no convocarà eleccions perquè no té cap incentiu per fer-ho, però la crisi de Madrid amenaça de convertir-se en un clau més al seu taüt polític.
El Parlament es quedaria pràcticament igual en unes noves eleccions, segons el CEO; per Oriol March.
L'habitatge es converteix en la principal preocupació dels catalans.
Entre Trump i la Xina: els reptes de la nova Comissió Europea en un món més perillós; per Pep Martí.
Els embassaments ja tornen a perdre reserves; per Arnau Urgell i Vidal.
- Esnifar, vibrador, pàdel o kebab: aquestes són les paraules que ha incorporat el DIEC el 2024.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.