Pedro Sánchez busca una segona oportunitat amb Junts. Al president del govern espanyol no li van caure dimarts els anells per dir que no havia estat prou diligent a l'hora de complir amb Carles Puigdemont i per admetre la gravetat de la situació. No tenia cap sentit (i era fins i tot una ofensa a la intel·ligència) negar tant una cosa com l'altra i el seu tacticisme admet tants cops de volant com calguin. El govern del PSOE pot continuar sense pressupostos -els últims són de 2023- però no és plantejable estar-se dos anys de derrota en derrota i sense tirar endavant cap projecte important al Congrés. Necessita refer ponts.
I a Junts també li cal, encara que no ho demostri tant com ell. El famós "cobrar per avançat" (que es contraposava a l'"a canvi de res" que ofèn a Gabriel Rufián, d'ERC) ha quedat al nivell de les altres jugades mestres del procés. Puigdemont vol, com és lògic i exigible, que Sánchez compleixi -i també que ho faci més amb ell que amb ERC- i sap que en l'alternativa, un govern del PP i Vox, no hi té res a pelar. D'entrada, necessita que se li apliqui l'amnistia per tornar. Això no depèn del govern del PSOE, però serà encara més difícil amb un executiu de la dreta i l'extrema dreta pressionant arreu. Ahir Míriam Nogueras, erigida en la cara més intransigent dels juntaires, no va mostrar satisfacció. Però va evitar demanar eleccions (fa uns dies ho havien fet) i va fer notar que la pilota és al terrat del PSOE, que ha de decidir si hi ha o no hi ha partit. Va quedar clar que ella i Junts estan, arribats el cas, disposats a tornar a saltar al camp.
El tímid desgel públic va començar amb un article de Puigdemont a El País el 23 de novembre exigint al PSOE un procés de "ruptura" i allunyar-se del règim del 78 i de les seves limitacions, empresa per a la qual li allargava la mà. Del diari de Prisa, influent al govern central, es va passar a les entrevistes de dimarts de Sánchez a Rac1 -l'emissora més seguida i amb predicament entre l'electorat postconvergent- i a La2Cat, el canal de televisió en català animat per juntaires i socialistes. L'entrevista de Gemma Nierga a Sánchez es va veure també a la primera cadena de TVE.
El cas és que s'ha obert una finestra d'oportunitat per a la reconciliació. Els va bé a tots dos. A Sánchez perquè alimenta l'expectativa de refer la majoria de la investidura allunyant així la nociva imatge del bloqueig. I a Junts perquè la situa al centre del debat polític i la projecta com un soci valuós i exigent en el context d'abordatge d'Aliança Catalana al seu electorat que constaten les enquestes. En els pròxims dies hi haurà d'haver solució, ja sigui en forma de trencament definitiu (veurem amb quines conseqüències) o de recomposició. Això darrer implicaria que Sánchez complís ja algunes promeses pendents i que Junts s'empassés, altre cop, les proclames i tornés a fer confiança al president espanyol.
Avui no et perdis
- Cinc pistes que dona el nou govern valencià de Juanfran Pérez Llorca; per Lluís Girona Boffi.
- Crònica: El PSC es menja tot el pastís d'aniversari de la Constitució; per Lluís Girona Boffi.
- La veu de Nació: Gestió, sí; ambició, també; per Pep Martí Vallverdú.
- Els carrers ratifiquen els avisos en sensellarisme: «Soc aquí perquè ja no puc pagar ni una habitació»; per David Cobo.
- Reportatge: La falta d'inversió ofega els centres de treball de persones amb discapacitat: «Anem cap al col·lapse»; per Guillem Delso.
El passadís
Fa uns dies es va saber que la CCMA havia adquirit un lot de "cursos de benestar emocional" per valor de 260.000 euros per als seus treballadors. Com tot el que afecta els mitjans públics catalans (per alguna cosa són rellevants) va generar rebombori i agitar el vesper de les xarxes. Tres setmanes més tard, la qüestió va arribar al Parlament via Junts. El diputat Agustí Colomines, que forma part de la comissió de control a la CCMA (i va ser l'encarregat d'oficialitzar el trencament del pacte amb ERC i PSC del 2021 que va suposar les bases de la reforma del 3Cat), ho va preguntar a la direcció de la Corpo. Els "cursos" realment són sis "lots" de formacions amb quatre anys de durada i que són d’obligat compliment per la normativa de Prevenció de Riscos Laborals.
Dos d'ells aborden l'àmbit del benestar emocional, per valor d'uns 100.000 euros, mentre que els altres quatre aborden la formació en seguretat viària i desplaçaments, la gestió d'emergències, el benestar físic i la prevenció de riscos laborals. La resposta a Junts, signada per la presidenta Rosa Romà en nom del consell de govern, recordava que "tenint en compte que som 2.500 professionals i que la inversió és d’un màxim de 260.000 € per quatre anys, la inversió per treballador és de 26 euros a l'any".
Vist i llegit
El debat sobre la col·laboració publicoprivada i l'externalització dels serveis és recurrent i poc amic del blanc o negre. La gestió pública evita la lògica de negoci, però no sempre és eficaç i flexible. I amb la privada es corre el risc que el compte de resultats passi per davant del bé comú. Això passa, sobretot, quan no estan clares les condicions, els mínims exigibles del servei, i no hi ha control. El darrer, i sagnant, exemple l'hem vist a Madrid, on les empreses privades tenen un pes cada cop més gran en la gestió de la sanitat. "Als hospitals públics de gestió privada, cada euro que no es gasta en pacients és un euro més per a l'empresa. El grup sanitari Ribera vol esprémer aquesta idea a l'Hospital de Torrejón de Ardoz, un dels centres públics madrilenys que gestiona", arrenca aquesta informació de Pablo Linde a El País.
I ens descobreix com el CEO del grup, Pablo Gallart, ha ordenat incrementar les llistes d'espera a costa de fer menys operacions i rebutjar "malalts o processos no rendibles" per augmentar el benefici. "'A Torrejón, l'any 22 i 23 vam decidir fer un esforç per baixar la llista d'espera. L'únic que us demano és que desfem aquest camí. Feu iteracions [retallades fins a arribar a l'horitzó fixat] per aconseguir un EBITDA [benefici abans d'interessos, impostos, depreciacions i amortitzacions] de quatre o cinc milions'”, va dir Gallart a diversos directius del centre en una reunió que algú va gravar i que publicava el diari posant de manifest en què consisteix el miracle d'Ayuso.
La cançó
El cinquanta aniversari de la mort de Franco, que encara cueja, i les tensions de Pedro Sánchez amb els partits independentistes, singularment amb Junts, fan molt adequada per aquesta setmana un dels grans clàssics de La Trinca. Com el Far-West no hi ha res cantaven els de Canet presentant els catalans com una tribu índia que les havia passat de tots colors amb "els rostres pàlids". "Però com sempre passa al cine / A l'hora de la veritat / Els tractats amb rostres pàl·lids / Només són paper mullat / I ara es volen tirar enrere / Perquè diu que som un cas / I quan se'ns dona un ditet / Ens agafem tot el braç", diu la lletra. Se'ls enyora molt, però, per sort, les seves lletres encara són ben vigents a més de brillants.
[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]
