El finançament singular serà el gran tema de la legislatura i de la presidència de Salvador Illa. El Govern, compromès amb l'acord subscrit amb ERC, ha començat a fer passes per desplegar l'acord, però serà durant la primera meitat de l'any 2025 que se n'hauran de començar a veure les concrecions. La prioritat és muscular la Hisenda catalana, perquè pugui recaptar els impostos que es paguen a Catalunya, però també s'ha de definir el percentatge de les taxes que es queda l'Estat per pagar els serveis que presta al país, i com contribueixen els catalans a la "solidaritat" amb la resta de territoris. Això serà determinant.
Una de les veus més autoritzades en aquesta qüestió és Antoni Castells (Barcelona, 1950), economista i conseller d'Economia del tripartit. Va negociar l'última gran reforma del model de finançament, la del 2009, ja caducada, i ara analitza des de fora aquesta nova negociació entre els governs català i espanyol. En aquest entrevista a Nació, Castells avisa que "per molt amics que siguin" Illa i Pedro Sánchez, la negociació serà "un pols" en què cada part haurà de defensar els seus interessos. En aquest sentit, reclama unitat de les forces catalanistes per encarar una negociació complexa i insta Junts a tenir una actitud "vigilant", però no "disparar per darrere" al Govern del PSC i a ERC per afeblir la posició davant l'Estat.
El finançament singular és al centre de la legislatura. És possible aconseguir-lo?
Serà molt complicat. La Generalitat ha de definir quin model vol, negociar i veure fins a quin punt es pot aconseguir un canvi real. L’especialitat de l'Estat és fer veure que han canviat moltes coses quan tot continua igual. La part catalana ha de formular una proposta potent i treure un bon resultat en la negociació. El Govern ha de saber que està a un costat de la taula i el govern de l'Estat, a l'altre. I que, per molt amics que siguin, una negociació sempre suposa un pols. Vull confiar que el president Sánchez creu realment en un canvi, que el problema de Catalunya es resol donant un tractament singular, i que serà capaç de vèncer les pressions internes.
"La clau és com calculem les despeses de l'Estat a Catalunya"
L'Agència Tributària de Catalunya ha de recaptar tots els impostos. És viable gestionar l'IRPF el 2026?
Tampoc és senzill. La Generalitat s’hauria de fixar l’objectiu de fer-ho, com a mínim, igual de bé que l'agència estatal, perquè si acaba sent un fiasco és un desastre polític i la gent en pagarà les conseqüències. L'ATC té una cinquena part dels funcionaris que l'estatal, als quals caldria afegir els dels serveis centrals que els donen suport. Veig molt difícil fer-ho bé sense una col·laboració estreta de l'agència estatal i, de moment, la reacció dels inspectors no sembla apuntar en aquesta línia. Això s'ha de fer, a més, sense acabar segrestat per l'agència espanyola, sense convertir-se en una espècie de sucursal.
Per què ara és més possible que el 2009 el concert solidari o finançament singular?
No es va complir l'Estatut amb el consorci tributari o el principi d'ordinalitat. L'any 2009 es va fer un pas endavant molt important, tant en aspectes quantitatius com en el canvi de model. Va ser un bon acord, precisament perquè no vam acceptar coses com la proposta de consorci que ens feien, que ja era un pas enrere respecte del que preveia l’Estatut que el Parlament va enviar a Madrid. L'acord del finançament singular és la reproducció d'aquell projecte d’Estatut, que va ser rebaixat pels acords Mas-Zapatero i al Congrés primer i al TC després. El consorci no va tirar endavant perquè no vam acceptar la fórmula que oferia Madrid, amb un consorci només de nom, on a l'hora de la veritat cadascú gestionava els seus impostos. Era una enganyifa. El consorci ja era complicat, però Madrid no va respectar la llei i no es va fer.
"Si estem dins d'Espanya, és normal que el govern espanyol també cobri impostos a Catalunya"
Com es quantifica l'aportació de Catalunya pels serveis que presta l'Estat i la quota de solidaritat amb la resta de comunitats?
Aquí tenim la referència del concert basc. Podem agafar la quantitat que es fa servir a efectes del càlcul del cupo per determinar les càrregues que continua assumint l’Estat i calcular com hi contribueix Catalunya. Es tracta d'agafar la quantia, sumar-hi els serveis que l'Estat presta a Catalunya i no al País Basc, i restar-hi els que presta al País Basc i no a Catalunya. Una vegada determinada la quantitat en l'àmbit de tot Espanya, hem de veure com hi contribueix Catalunya -seria lògic que fos en proporció al PIB- i convertir aquesta quantia en la summa de determinats percentatges dels impostos obtinguts a Catalunya. Hi hauria, és clar, infinites alternatives. A títol d’exemple, podria ser que amb el 100% de l'IVA ja n'hi hagués prou, o amb el 30% de l'IVA i el 60% de l'Impost de Societats. Seria normal que la Generalitat tingués un percentatge més alt en els impostos que són més fàcils de territorialitzar, mentre que en aquells en que hi ha més translació impositiva, com IVA o Societats, servissin més aviat per fixar la quantitat de l'Estat.
És complicat.
A tot això caldrà fer-hi ajustaments. Al País Basc es té en compte el dèficit de l'Estat, que es descompta d'aquesta despesa. Els bascos no paguen amb els seus impostos allò que l'Estat no paga amb els seus impostos. Tot això condueix a una discussió metodològica d’una certa complexitat. De fet, actualment, de manera implícita, ja considerem que l'Estat es queda una part del rendiment dels impostos pagats a Catalunya per fer front a les seves despeses. L'Estat ja es queda un percentatge dels impostos (50% d'IVA, 50% d'IRPF, 42% d'impostos especials, 100% d'impost de societats), i se suposa que és per finançar les seves competències. El primer objectiu és calcular la quantitat i fer bé els números. La clau és com calculem les despeses de l'Estat a Catalunya.
"El govern obté impostos dels seus ciutadans per prestar serveis a aquests ciutadans, no als d’una altra comunitat"
I a partir d'aquí?
A partir d'aquí, a mi m'agradaria que cadascú volés pel seu compte. Un cop hem calculat la quantitat i feta la distribució inicial, què passa si Catalunya decideix augmentar l'IRPF? El seu percentatge sobre el total augmentaria, però no tindria cap sentit que dels majors rendiments obtinguts n’hagués de donar un percentatge a l’Estat. Imaginem que del càlcul que fem es desprèn que a la Generalitat li correspon el 60% i a l'Estat el 40%. Si Catalunya apuja l'impost tindrà més del 60% inicial i, per tant, es deixarà de mantenir la proporció 60/40. Aquesta fórmula és molt lògica des del punt de vista polític, perquè no nega la sobirania tributària de l'Estat a Catalunya. Si estem dins d'Espanya, és normal que el govern espanyol cobri també impostos a Catalunya, com passa a Alemanya, Suïssa, Estats Units i al Canadà.
Catalunya té una fiscalitat superior a altres autonomies amb els impostos propis i alhora se solidaritza amb comunitats que en suprimeixen, com ara Andalusia…
L'essència del model ha de ser que cadascú viu dels seus impostos, que l'autonomia obté impostos dels ciutadans per prestar-los serveis. Després es pot plantejar que qui queda per sota de la mitjana rebi ajuda.
Això fa que hi hagi una percepció injusta de la fiscalitat.
Sí. Aquesta visió es podria modificar si fos més transparent la relació entre ciutadans i govern. Quants ciutadans són conscients que de l'IRPF o l'IVA paguen el 50% a la Generalitat? Tothom té la sensació que els diners els envia l'Estat.
"En el finançament singular, el model és d'inspiració de sobiranies compartides"
Un dels problemes del sistema de 2009, caducat des de fa anys, és que s'ha anat apedaçant i és molt poc transparent.
Els països tenen un model, i aquest no caduca als cinc anys i se n'ha d'inventar un de nou. El model s'ha d'actualitzar, sí, però no reinventar. El de 2009 es basava en la idea que el govern autonòmic te un percentatge de diferents impostos, se'n queda directament una part (el 25%) i la resta es posa en un cistell comú i es distribueixen segons un indicador, que és la població ajustada. Després es van afegir uns fons per equilibrar -suficiència, competitivitat, cooperació- que van desfigurar el model. Després es va incomplir en aspectes importants i, a més, la inclusió dels fons addicionals feia que hi hagués una gran falta de transparència. Ara bé, el sistema de 2009 posava els fonaments d'un bon model.
El finançament singular perjudica les autonomies beneficiades per l'actual model o el mètode no prefigura el resultat?
No ha de perjudicar ningú. En teoria, es podria sortir del sistema comú, tenir un sistema singular, i que el càlcul de les despeses de l'Estat i la contribució a la solidaritat fossin els mateixos que ara. Actualment, la contribució de a la solidaritat suposa un anivellament del 100%. Això va en contra del que es va acordar l’any 2009, perquè l’anivellament havia de ser del 75% no del 100%. En teoria, la lletra de l’acord permetria mantenir un grau d’anivellament molt elevat, proper al 100%, encara que aniria manifestament en contra del seu esperit. Jo espero que es faci un canvi de veritat.
I si es fa un canvi de veritat, què passa?
Si Catalunya contribueix menys a la solidaritat i, en comptes d'un anivellament del 100%, aquest passa a ser, posem, d’un 25% o un 50%, aleshores la part que deixaria de posar Catalunya ho deixarien de rebre les altres comunitats. La solució òbvia és que ho posi l'Estat. És el que es fa en els sistemes federals d'Alemanya, Suïssa, Estats Units i Canadà. En cap d'aquests sistemes el govern intermedi destina una part dels ingressos que rep dels seus ciutadans a altres governs autonòmics. Succeïa a Alemanya i es va eliminar. Si es vol millorar la situació de les comunitats amb menys capacitat, qui ho posa és l'Estat. La lògica d'un govern és aquesta: el govern obté impostos dels seus ciutadans per prestar serveis a aquests ciutadans, no als d’una altra comunitat. La solidaritat es produeix, en tot cas, a través del circuit fiscal de l’estat, en la mesura en que les comunitats més riques paguen més del que reben i les més pobres reben més del que paguen.
"Negociar amb l’Estat, mentre a casa alguns partits posen bastons a les rodes, afebleix molt"
Segons vostè, el finançament singular no és el concert econòmic. Quina és la principal diferència?
El cupo. El concert es basa en la idea que l'Estat no té sobirania tributària al País Basc. Bé, això no es del tot exacte, perquè té capacitat normativa sobre els impostos estatals. Però són les diputacions forals les que recapten els impostos i després paguen una quantitat al govern de l'Estat, calculada al marge d’aquesta recaptació. El sistema és d'inspiració confederal. En teoria, hi ha tres grans models: el model unitari, en el que s’inspira el sistema espanyol, on la sobirania tributària recau en l’estat central; el model federal, de sobiranies compartides, en el que el govern federal i els governs territorials tenen cadascun d’ells el seu propi espai tributari; i el model confederal, en què tota la sobirania recau en els territoris i després paguen una quantitat a l'estat central. En el finançament singular, el model és d'inspiració de sobiranies compartides.
L'estat espanyol és sostenible amb el finançament singular de Catalunya? Pasqual Maragall deia que Espanya es podia permetre el concert basc però no el català.
No seré jo qui contradigui Pasqual Maragall eh! En el sistema actual, pel que fa al finançament autonòmic cada ciutadà de Catalunya contribueix en 120 i després es queda en 100; al País Basc, es queden en 170. Si Catalunya passés de 100 a 170, efectivament són molts diners, i se'm fa difícil pensar que arribi a succeir. És clar, això planteja una qüestió, que és la comparació amb el País Basc.
L'exconsellera Natàlia Mas-Guix va explicar en un acte organitzat pel nostre diari que l'Estat estava en disposició d’injectar 25.000 milions d'euros més al sistema.
És possible, no he fet els números. En l’acord de 2009 van ser uns 18.000 milions. Aquí hi ha una anomalia molt gran, que és el desequilibri vertical entre el govern central i els governs autonòmics: quan mirem com han evolucionat els ingressos potencials de l'Estat i els de les comunitats autònomes els últims deu anys, veiem que han augmentat força més els de l'Estat. En canvi, les comunitats fan front a despeses que creixen bastant més que les de l’Estat, com educació o salut.
"De poc serveix tenir un gran finançament, si la política territorial de l’Estat està totalment esbiaixada a favor de Madrid"
Quan era conseller d'Economia, va ser la bèstia negra del PSOE en la negociació del finançament. Veu al PSC actual tenint una actitud tan exigent en aquest assumpte?
Estic segur que la tindrà. El president Illa és perfectament conscient que ara li toca defensar els interessos de Catalunya i sens dubte ho farà.
S'hi juga la presidència, però també se la juga Pedro Sánchez.
M'agradaria que la negociació comptés amb el suport de totes les forces catalanistes. Quan Catalunya no va unida és feble, perquè la relació de forces quan negociem amb l'Estat sempre és desfavorable. Negociar amb l’Estat sempre és difícil, però si, a més, aquí estem dividits i als que negocien els disparen per l'esquena és molt més complicat. I, desgraciadament, passa molt sovint.
No té confiança en la col·laboració de Junts per fer complir l’acord PSC-ERC…
Junts ha d'estar vigilant i no acceptar una cosa que no valgui la pena, però una altra cosa és atacar per darrere. Quan vam negociar el 2008 vaig intentar que anéssim junts amb CiU. Vam poder donar unes primeres passes, d’abril a agost, que semblaven indicar que seria possible, però en tornar de vacances i reprendre l’activitat vaig ser plenament conscient que el pitjor escenari per a CiU era que hi hagués un bon acord. Si torna a passar, això és molt dolent pel país. Em sembla totalment normal que Junts, i sobretot Esquerra, estiguin vigilants, que empenyin perquè la cosa vagi bé, que no acceptin un mal acord. Però negociar amb l’Estat, mentre a casa alguns partits es dediquen a posar bastons a les rodes, afebleix molt.
La negociació del finançament és l'última oportunitat d'encaix de Catalunya dins d'Espanya?
L’última oportunitat potser és una mica excessiu. Ara mateix estem en un moment en que sembla que l’objectiu sigui tornar on érem en el punt de partida. És a dir, que tothom torni a casa. La qüestió de fons, per mi, és que continua pendent el tema essencial: quines són les regles que regulen la relació entre Catalunya i Espanya. I no deixa de resultar una mica anormal que, aparentment, entre l'Estatut fracassat i la independència no hi hagi cap proposta sobre la taula quan, al meu entendre, una gran majoria de la societat catalana, estaria per una solució intermèdia entre aquestes dues opcions. És a dir, per un acord específic, singular, bilateral entre Catalunya i Espanya, que, està clar, seria acceptable en funció dels seus continguts i de les seves garanties de compliment. Entre aquests continguts, un, i molt important, és el finançament. Però, al menys, caldria afegir-ne altres tres. Primer, la llengua. No podem seguir amb l'espasa de Dàmocles d’un espanyolisme obsessionat en fer desaparèixer el català. Segon, l’actuació de l’Estat a Catalunya, especialment en matèria d’inversions. De poc serveix tenir un gran finançament, si la política territorial de l’Estat està totalment esbiaixada a favor de Madrid. De manera, que cal tenir la garantia que la seva política territorial és equilibrada i permet una competència lleial entre Barcelona i Madrid. I per últim, el respecte dels àmbits competencials que ens corresponen. Això vol dir que cal veure com es fa per evitar que les lleis de bases i orgàniques estatals acabin desdibuixant totalment la capacitat de la Generalitat per dur a terme polítiques pròpies en els seus àmbits competencials. I en tots aquests punts, suposant que s’arribés a aquest acord i els continguts fossin acceptables, aleshores serien necessàries garanties del seu compliment.
"Necessitem un PSC d'obediència estrictament catalana"
No ha passat mai…
És molt difícil. El Tribunal Constitucional pot ser molt bo, just i imparcial a l’hora de decidir sobre drets humans o molts altres tipus de litigis. Però a l'hora de decidir sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya, em temo que, potser molt al seu pesar, estan inclinats a favor d’una de les parts abans de començar. És com si jo fos l'àrbitre d'un Barça-Madrid. Encara que intentés fer-ho bé, em sembla que veuria molts penals a l'àrea del Madrid i molt pocs a la del Barça.
Amb aquesta tercera via, la independència deixaria de tenir sentit?
Depèn. El problema no es resoldria fins que no es pogués confrontar (i això només podria ser en una consulta no vinculant,d'acord amb l'article 92 de la Constitució) aquesta proposta amb la independència. I llavors veuríem si té sentit o no. Si es fes bé, crec que hi hauria una majoria de catalans a favor d'aquest encaix, però fins que no es voti no ho sabrem. Si aquest acord bilateral s’imposés clarament a la independència, potser podríem entrar en una nova etapa amb un nou consens catalanista a Catalunya i de pau constitucional amb Espanya, en la que l’independentisme no podria exhibir el retret, lògic, de que no ha guanyat perquè no se l’ha deixat votar.
No sembla que Illa vagi cap aquí...
No sé si ara és ben bé el moment, però m'agradaria tenir la perspectiva que anem cap aquí. Hem de ser conscients que les regles que regulen les relacions entre Catalunya i Espanya estan en la pura provisionalitat. Tenim l’Estatut fracassat. D’acord, és un text jurídic que hem de respectar, però no és un estatut pactat, com vol la Constitució. És un Estatut imposat, no pactat. Des de l’any 2010 vivim en un estat d’excepcionalitat, pel que fa a l’autogovern. I hauríem de tancar aquesta etapa. Crec que això és el primer que haurien d’abordar Illa i Sánchez. És veritat, calia una etapa de distensió, calia crear les condicions legals perquè els presos sortissin de la presó i tornessin a casa. Però potser caldria començar a pensar en com resolem aquesta qüestió, que passaria perquè el president formulés una proposta que tingués el suport d'una àmplia majoria de catalans i es pogués imposar a la independència a les urnes.
Com veu Salvador Illa després de 100 dies de president?
M’inspira confiança. Hi ha dos plànols. Des del punt de vista de govern, té una majoria molt feble, el que significa que haurà de fer molts equilibris per aprovar les lleis, començant pels pressupostos. Des del punt de vista nacional, el gran objectiu hauria de ser construir un nou consens catalanista, que aplegués una majoria molt sòlida de catalans, en torn d’un projecte com el que he comentat fa un moment. A mi m’agradaria un PSC menys dependent del PSOE. Continuo pensant que necessitem un PSC d'obediència estrictament catalana. Mentre això no passi, difícilment el PSC pot ser el gran partit nacional que jo voldria.