La data del 8 d'agost de 2024 ha quedat emmarcada en vermell a la convulsa història de Catalunya. En el vermell del socialisme que ha recuperat les regnes de la Generalitat, que ha desdibuixat l'estelada, que ha sepultat una dècada de procés independentista. Aquell dia, el Parlament investia Salvador Illa com a president. Aquell dia, Carles Puigdemont tornava a trepitjar Catalunya set anys després d'haver-se exiliat al cor d'Europa. La vigília d'aquella jornada històrica, a última hora de la tarda, ens convocaven a la redacció per una reunió d'equip, per planificar la cobertura especial de l'endemà. I malgrat l'èpica del moment, a mi el veritable record d'aquelles hores prèvies em quedaria gravat al vespre: quan la meva cosina germana (més germana que cosina), em va explicar cara a cara que li havien diagnosticat càncer de mama. Feia menys d'un mes de la festassa que vam muntar pels seus 50.
Càncer, la paraula tabú. Cada any, a casa nostra, se'n diagnostiquen aproximadament 40.000 nous casos. El Departament de Salut calcula que un de cada dos catalans i una de cada tres catalanes en patirà un en algun moment de la vida. Bastants més de la meitat sobreviuran. Perquè la feina que s'està fent en aquest camp -i aquí el sistema de salut català és pioner- va camí de poder cronificar aquesta malaltia que segur que a tots ens ha tocat viure o veure de prop en alguna ocasió. Si no, al temps. L'Institut d'Estudis Catalans defineix càncer com el creixement tumoral de teixits, de caràcter maligne i pertorbador de les funcions biològiques normals. I tan pertorbador. De finals tràgics, a tots ens n'ha tocat algun de prop. I, tanmateix, el maleït càncer és sinònim també d'exemples de superació.
Han passat dos mesos i poc d'aquell diagnòstic i el tractament avança. Per ser exactes, ho fa de 21 dies en 21 dies. Els qui hagin passat per això ho sabran. És el temps que cal deixar passar entre cada sessió de quimioteràpia. La seqüència és cíclica: caiguda al pou, recuperació, revifada. I sant tornar-hi. Pot sonar a tòpic, però veure-la és tota una lliçó de vida. Xerrar-hi, acompanyar-la, saber-la al fons del pou i contemplar cada ressorgir. Compartir-hi estones i acabar, per força, relativitzant la pila de cabòries mundanes que duia a la motxilla abans d'arribar.
En un emotiu discurs, aquesta setmana Sara Carbonero s'obria en canal cinc anys després d'haver estat diagnosticada d'un càncer d'ovaris. "Parlo a cor obert del càncer, una paraula de la qual he fugit durant anys i a la qual no volia fer referència perquè creia que si no l'anomenava, no seria una realitat". Afegia que ha "après a abraçar la incertesa" i també "el valor del temps, que és el tresor més preuat que tenim". Amén. Què és això, si no la vida? La de tots, malalts o sans.
Les paraules de la Carbonero m'han transportat a la meva infantesa, quan amb sis o set anyets, a la meva àvia -una de les persones més importants de la meva vida- li van detectar el mateix, un càncer als ovaris. Tenia, si fa o no fa, l'edat que ara té la meva cosina. D'allò fa 35 anys. El record que en tinc és dispers -només era una nena-, però el que en retinc, sobretot, és la seva fortalesa. Van ser dues operacions, una recaiguda important, incomptables sessions de ràdio i quimioteràpia. De 21 en 21 dies. Després del viacrucis, la iaia se'n va sortir. I encara va viure vint anys més. Ja al final dels seus dies, em confessava que marxava en pau, que ja ho havia fet tot, que no necessitava més. Ella, que va passar una guerra i una postguerra, que va treballar de botiguera gairebé fins a l'últim alè i que sí, també havia passat pel càncer, s'havia aferrat a la vida amb les ungles i amb les dents. I se'n va anar amb la sensació d'haver-ho donat tot.
No vinc aquí a ser naïf. El càncer és una putada. Però l'exemple de vitalitat dels qui el combaten, acabin guanyant o perdent la partida, hauria de servir-nos per saber que, com deia la iaia, la vida és per aprofitar-la.