Aquest dilluns farà un any dels atemptats de Hamàs, de la guspira que va tornar a inflamar un conflicte encès des de fa dècades. Va ser el pitjor atac viscut mai a Israel. 1.200 persones van ser assassinades. 251 més van ser segrestades i un any després encara hi ha un centenar d'ostatges que continuen captius. Allò va ser una massacre. És inqüestionable. Com inqüestionable és que d'aleshores ençà, al llarg de 365 dies -i sobretot les seves corresponents nits- Israel ha traspassat tots els límits, per terra, mar i aire.
Cada matinada, pels volts de les 6:00 del matí, a la redacció de la ràdio toca decidir el tema d'obertura de l'informatiu. I -ho admeto- és recurrent discutir si un dia més hem de tornar a començar parlant del Pròxim Orient o si no estarem expulsant l'oient amb la cruesa del dia de la marmota d'aquesta guerra. "L'exèrcit d'Israel ha bombardejat un camp de refugiats", "Una desena de morts en un nou atac aquesta matinada a una escola que servia de refugi", "La pitjor ofensiva en anys...". A còpia de repetir titulars, anem fent crosta i correm el gran risc d'acabar immunitzant-nos davant la barbàrie. I això no ens ho podem permetre. Ni com a professionals de la informació, ni tampoc com a societat, com a receptors.
Us imagineu que en només un any morissin tots els habitants de Lloret de Mar? O tota la població d'Igualada? Són només dos dels municipis catalans que tenen el mateix nombre de ciutadans que els palestins morts pels canons d'Israel. La desproporció del govern israelià, segrestat pels ultraortodoxos, ha aniquilat en només un any més de 41.000 palestins a Gaza. Per si així no queda prou il·lustrada la sagnia, podem posar-hi més xifres. I més perspectiva.
Aproximadament, cada 13 minuts mor un palestí a Gaza. Això vol dir que en el temps que trigues a fer-te un arròs blanc a casa, o en anar de l'estació de metro de Fontana a la de Paral·lel, un palestí haurà mort a mans de l'exèrcit d'Israel. Que mentre et delectaves veient la pel·lícula del moment, Casa en Flames, vuit gazians van perdre la vida. D'aquests més de 40.000 morts, un de cada quatre són nens. En total, més d'11.000. En mor un cada 45 minuts. Per fer-ho gràfic, durant l'anhelat debut de la Champions del Girona contra el Feyenoord, les bombes d'Israel van matar dues criatures innocents.
I després hi ha la condemna dels qui aconsegueixen sobreviure. "Mentre no els maten les bombes, dos milions dues-centes mil persones estan morint lentament per altres causes, de gana, de malaltia", denunciava fa uns dies a l'Aquí Catalunya la directora executiva a Espanya d'UNRWA, l'agència per als refugiats palestins de l'ONU.
Sense aigua, sense electricitat, dos milions de desplaçats interns esperen l'arribada de l'hivern arraulits en tendes de campanya, aixoplugats sota algun plàstic, esquivant malalties i implorant qualsevol cosa de menjar per no morir de fam. Abans d'aquesta nova ofensiva desplegada arran dels atemptats del 7 d'octubre, la població palestina que vivia a la Franja de Gaza ja depenia de l'ajuda humanitària pel bloqueig al qual els tenia sotmesos Israel. Per aquella època entraven uns 500 camions al dia amb aliments i medicaments. Llavors encara hi havia pesca, cultiu i granges. Ara no en queda res, de tot allò, però és que a més, Israel ha escanyat l'ajuda humanitària. D'aquell mig miler de camions, ara amb prou feies n'arriben una setantena. I de pesca, cultius i granges, ni gota.
Hamàs opera com una milícia que es parapeta i camufla entre la població civil palestina i això serveix a Israel per no distingir entre objectius militars i civils. Des de fa poc més d'una setmana, aquest mateix patró l'està reproduint al Líban. Ja van 2.000 morts amb el pretext d'acabar amb Hezbol·là. Arran d'això, l'Iran, l'enemic més temut, ha mogut fitxa amb una operació extremadament calculada, conscient que tot i posseir un important arsenal nuclear, encara no està capacitat per dirigir-lo en forma de projectils sobre l'adversari.
Amb la rèplica iraniana, Israel torna a tenir el que necessitava. Una excusa per continuar incendiant la regió, aprofitant la inestabilitat interna del seu gran aliat i l'únic que podria intentar dissuadir-lo, els Estats Units, que es troba a menys d'un mes de les eleccions presidencials. Lluny d'intentar contenir les flames, Trump hi aboca més benzina, i els demòcrates, més pendents dels sondejos que de la humanitat, contemporitzen. I la resta d’allò que hem batejat com a comunitat internacional, l’Occidental especialment, mira de contenir el foc amb quatre galledes d’aigua mal comptades.
El diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans defineix terrorisme com a “moviment polític que utilitza el terror basat en la violència com a eina de pressió”. La RAE ho diu en unes altres paraules, “Dominació pel terror”. N’hi ha que això ho practiquen a cara descoberta, sense parapets. Un any després, em pregunto si -havent nascut i crescut cremant en aquesta bola de terror- no són els nens gazians d'avui els qui continuaran sent la metxa de la Gaza en cendres de demà.