Borràs, Trias, Maragall

Aquests dies hem estat entretinguts amb el judici a Laura Borràs com a boc expiatori del món convergent. Com ja van fer amb Pujol en el seu dia –i malgrat que ara vulguin tornar a reivindicar-lo– deixaran caure Borràs per salvar-se ells i salvar un partit que –recordem-ho– va presentar-la com a cap de llista a les darreres eleccions al Parlament, quan la investigació ja estava avançada i tot feia preveure que acabaria processada.

És com si, amb la caiguda de Borràs, el país fes un acte de contrició després d’una dècada de processisme per preparar el terreny per a un pau autonòmica dòcil i protagonitzada per senyors que tenen l’edat de la meva àvia. Aquella borratxera col·lectiva estava malament, aquelles mentides van ser lletges, jugar amb els sentiments de la gent no està bé: ara calen homes endreçats i solvents que participessin d’aquell deliri però no gaire. Homes que venen d’una altra època perquè van manar abans del cataclisme nacional del 2017 i ja aleshores feien veure que tenien idees pròpies.

El problema és que el procés ha deixat un desert tan gran que pretenen que ja no sapiguem distingir les bones idees de les idees podrides, perquè totes ens han de semblar noves. Però que els partits que es diuen independentistes presentin a dos homes de 80 anys a l’alcaldia de la capital del país ens hauria de preocupar força, perquè només denota buidor.

Si Laura Borràs encarnava el xantatge emocional processista, Trias i Maragalls’han proposat esprémer-ne un dels principals motors, que no és altre que la gent gran. Saben que Barcelona és una ciutat envellida i creuen que, en aquest país d’autoritats esberlades, només les persones de més de 70 anys poden representar el seny i la respectabilitat que ara ens cal. Només així es pot entendre el lema de precampanya de Maragall, “Més que mai, Maragall”, que és un remake d’un eslògan de l’any 1985. No cal dir que l’any 1985 jo no havia nascut i que els meus pares pràcticament no tenien encara l’edat de votar.

Tant ERC com l’espai convergent saben que hi ha una generació perduda i no pensen fer res per intentar rescatar-la mentre hi hagi gent gran a qui intentar captar. És una estratègia com una altra, no passa res. Però resulta que els vots han de servir per fer d’alcalde, i que –digueu-me edadista– unes persones que voregen la vuitantena (76 anys l’un, 80 clavats l’altre) difícilment podran pensar la ciutat amb certa perspectiva. Primer perquè d’aquí a 30 anys ja no hi seran, i segon perquè la seva experiència és la d’un món que mor.

Les candidatures de Trias i Maragall són, essencialment, una mostra del poc respecte que els seus respectius partits tenen per Barcelona i els seus votants. En lloc d’enfortir la capital del país, només pensen a afeblir-la per tenir-la dominada i arrossegar el país sencer a l’autonomisme més innocu. En realitat és el de sempre, però cada vegada es veurà més cruament.