Una sola empresa americana com Wall Mart té un pressupost d'ingressos d'uns 450.000 milions d'euros a l'any, el mateix que té de despesa el Regne d'Espanya sense comptar amb la despesa financera dels Pressupostos Generals de l'Estat que s'eleva a prop de 100.000 milions d'euros a l'any més. Qui té el poder perquè passin coses a escala global? Les grans corporacions mundials en tenen molt, però alhora estan subjectes al retiment de comptes dels seus accionistes que han invertit els seus estalvis, molts d'ells dels fons de pensions, per garantir bons retorns a curt termini.
Tenen les empreses estímuls per canviar cultures i dinàmiques empresarials orientades al llarg termini? Quin percentatge d'inversors posa els seus diners en empreses que prioritzin els guanys a 10 anys vista, per aconseguir canvis profunds que millorin la preservació de les actuals espècies de la terra i eviti una nova extinció massiva? La pregunta recorrent entre inversors un cop netejada la seva consciència amb una memòria ambiental ben presentada per part de l'empresa que ha de ser invertida, és la de quin rendiment anual donarà, quin PER té i les expectatives de creixement i rendibilitat a 5 anys vista. Amb aquesta pressió de l'accionista es poden fer canvis profunds a les companyies? Molt difícil. És cert que cada cop més la conscienciació ciutadana va tenint en compte aquests factors de llarg termini i alguns fons d'inversió ho tenen molt present, però em temo que no al ritme que ho necessitem.
D'altra banda, els partits polítics i els governs tenen estímuls per ser agosarats i fer polítiques de transformació de les estructures socials i econòmiques per garantir una transició prou ràpida que previngui la nostra extinció? Avui en dia, poden estar contents si els equilibris parlamentaris els deixen arribar a governar períodes de quatre anys consecutius. Algú realment creu que en quatre anys abans de tornar a ser revalidats cap partit polític es jugarà la seva reelecció fent propostes a llarg termini amb uns costos de transició que poden durar més d'un període electoral? Està la ciutadania preparada per pagar aquest preu? Penso que no. Al cap i a la fi, encara que no ens agradi escoltar-ho tenim els polítics que ens mereixem o, dit en altres paraules, els polítics són el nostre mirall.
Tenim doncs que els principals agents de transformació, governs i empreses aspiren a perpetuar-se i a no arriscar la seva existència per un bé major a llarg termini i una ciutadania cada cop més conservadora que busca noves grandeses en el passat i que depredar l'ecosistema fins al límit no està dintre de les seves prioritats a corregir si li suposa un cost que percebi com a massa alt. En paral·lel tot va molt ràpid, la complexitat de gestió creix exponencialment en la mesura que creix la impredictibilitat. Massa factors actuant alhora, alguns correlacionats i molts altres totalment aleatoris.
Efectes papallona d'impacte planetari amb la globalització, el canvi climàtic i el desenvolupament tecnològic fan que en un any es pugui escampar una pandèmia sanitària per tota la terra com la Covid-19 o una ciberpandèmia, que encara no ens ha arribat, però que n'estem totalment exposats.
Mai com ara es parla del lideratge. Seminaris, cursos, conferències, una autèntica necessitat d'ajudar a crear bons líders, perquè percebem que els necessitem i al mateix temps els lideratges públics que tenim estan essent criticats i posats en qüestió sense considerar diferents factors claus que expliquen la seva crisi. D'una part, hem de desterrar la idea que els líders actuals i els seus equips tenen la informació i el coneixement suficient per prendre les millors decisions. D'altra banda, el seu poder real, essent important, no és suficient per corregir tots els factors necessaris per implementar les solucions; tot està interrelacionat i si no és amb polítiques coordinades multilaterals no és possible reconduir els temes regionals com la immigració, la cultura, la sanitat, l'ensenyament, l'economia, el clima i qualsevol altre àmbit essencial de les nostres vides i finalment, cal tenir en compte que tenen un grau d'exposició pública immens que fa que la socialització de la seva gestió pública i privada, amb les tecnologies digitals sigui quasi total.
En definitiva es visibilitza que el Rei està nu. Tothom s'ha tornat analista, expert i jutge de la gestió pública amb possibilitat de fer-se sentir i aglutinar criteris semblants per crear opinió i incidir en les decisions dels polítics, però el que realment tenim és una ciutadania amb un empatx de dades, moltes d'elles de fonts interessades per influir en la seva presa de decisions i amb incapacitat de generar coneixement real, però sense que en sigui conscient. Aquest és el gran repte actual.
Aquesta percepció social fa que haguem entrat en una crisi d'institucionalitat on la ciutadania percep que les entitats i institucions clàssiques que tenien capacitat per resoldre els seus problemes vitals no són capaços de fer-ho. És que els líders són pitjors que abans? Penso que no, ens ha canviat el marc de la presa de decisions i els instruments que tenim estan en procés de desaparèixer per donar pas a uns de nous que encara no sabem quins seran. Mentrestant, les pulsions de la ciutadania per buscar solucions màgiques que evitin la gestió dels grisos ens porta a l'ascens de posicions maximalistes que no poden resoldre els problemes reals per culpa de la seva complexitat.
La tecnologia, fins ara, sempre ha vingut al rescat de la humanitat i penso que ho tornarà a fer i ara d'una forma que redueixi la impredictibilitat, la complexitat, la volatilitat i l'ambigüitat. Tenim la tecnologia amb capacitat de processar quasi infinites dades a temps real, tasca impossible pel cervell humà, i en l'únic que ens hem de posar d'acord els Sapiens, que no és poca cosa, és en els objectius que com a ciutadania planetària volem actuar i en els marcs ètics per on han de concórrer aquests objectius. La intel·ligència artificial farà la resta. Ho farà bé, de forma ràpida i eficient, tant que serà inapel·lable i ens obrirà un nou espai de grans solucions globals i nous debats ètics entre els límits de la llibertat individual i l'interès general. I si ho fa tan bé, ni això. No tinguem por al canvi en el model de presa de decisions, però si el respecte suficient per previndre els possibles efectes negatius que podria generar si no anticipem els riscos possibles. Visca l'algoritme ben dissenyat!
Tenen les empreses estímuls per canviar cultures i dinàmiques empresarials orientades al llarg termini? Quin percentatge d'inversors posa els seus diners en empreses que prioritzin els guanys a 10 anys vista, per aconseguir canvis profunds que millorin la preservació de les actuals espècies de la terra i eviti una nova extinció massiva? La pregunta recorrent entre inversors un cop netejada la seva consciència amb una memòria ambiental ben presentada per part de l'empresa que ha de ser invertida, és la de quin rendiment anual donarà, quin PER té i les expectatives de creixement i rendibilitat a 5 anys vista. Amb aquesta pressió de l'accionista es poden fer canvis profunds a les companyies? Molt difícil. És cert que cada cop més la conscienciació ciutadana va tenint en compte aquests factors de llarg termini i alguns fons d'inversió ho tenen molt present, però em temo que no al ritme que ho necessitem.
D'altra banda, els partits polítics i els governs tenen estímuls per ser agosarats i fer polítiques de transformació de les estructures socials i econòmiques per garantir una transició prou ràpida que previngui la nostra extinció? Avui en dia, poden estar contents si els equilibris parlamentaris els deixen arribar a governar períodes de quatre anys consecutius. Algú realment creu que en quatre anys abans de tornar a ser revalidats cap partit polític es jugarà la seva reelecció fent propostes a llarg termini amb uns costos de transició que poden durar més d'un període electoral? Està la ciutadania preparada per pagar aquest preu? Penso que no. Al cap i a la fi, encara que no ens agradi escoltar-ho tenim els polítics que ens mereixem o, dit en altres paraules, els polítics són el nostre mirall.
Tenim doncs que els principals agents de transformació, governs i empreses aspiren a perpetuar-se i a no arriscar la seva existència per un bé major a llarg termini i una ciutadania cada cop més conservadora que busca noves grandeses en el passat i que depredar l'ecosistema fins al límit no està dintre de les seves prioritats a corregir si li suposa un cost que percebi com a massa alt. En paral·lel tot va molt ràpid, la complexitat de gestió creix exponencialment en la mesura que creix la impredictibilitat. Massa factors actuant alhora, alguns correlacionats i molts altres totalment aleatoris.
Efectes papallona d'impacte planetari amb la globalització, el canvi climàtic i el desenvolupament tecnològic fan que en un any es pugui escampar una pandèmia sanitària per tota la terra com la Covid-19 o una ciberpandèmia, que encara no ens ha arribat, però que n'estem totalment exposats.
Mai com ara es parla del lideratge. Seminaris, cursos, conferències, una autèntica necessitat d'ajudar a crear bons líders, perquè percebem que els necessitem i al mateix temps els lideratges públics que tenim estan essent criticats i posats en qüestió sense considerar diferents factors claus que expliquen la seva crisi. D'una part, hem de desterrar la idea que els líders actuals i els seus equips tenen la informació i el coneixement suficient per prendre les millors decisions. D'altra banda, el seu poder real, essent important, no és suficient per corregir tots els factors necessaris per implementar les solucions; tot està interrelacionat i si no és amb polítiques coordinades multilaterals no és possible reconduir els temes regionals com la immigració, la cultura, la sanitat, l'ensenyament, l'economia, el clima i qualsevol altre àmbit essencial de les nostres vides i finalment, cal tenir en compte que tenen un grau d'exposició pública immens que fa que la socialització de la seva gestió pública i privada, amb les tecnologies digitals sigui quasi total.
En definitiva es visibilitza que el Rei està nu. Tothom s'ha tornat analista, expert i jutge de la gestió pública amb possibilitat de fer-se sentir i aglutinar criteris semblants per crear opinió i incidir en les decisions dels polítics, però el que realment tenim és una ciutadania amb un empatx de dades, moltes d'elles de fonts interessades per influir en la seva presa de decisions i amb incapacitat de generar coneixement real, però sense que en sigui conscient. Aquest és el gran repte actual.
Aquesta percepció social fa que haguem entrat en una crisi d'institucionalitat on la ciutadania percep que les entitats i institucions clàssiques que tenien capacitat per resoldre els seus problemes vitals no són capaços de fer-ho. És que els líders són pitjors que abans? Penso que no, ens ha canviat el marc de la presa de decisions i els instruments que tenim estan en procés de desaparèixer per donar pas a uns de nous que encara no sabem quins seran. Mentrestant, les pulsions de la ciutadania per buscar solucions màgiques que evitin la gestió dels grisos ens porta a l'ascens de posicions maximalistes que no poden resoldre els problemes reals per culpa de la seva complexitat.
La tecnologia, fins ara, sempre ha vingut al rescat de la humanitat i penso que ho tornarà a fer i ara d'una forma que redueixi la impredictibilitat, la complexitat, la volatilitat i l'ambigüitat. Tenim la tecnologia amb capacitat de processar quasi infinites dades a temps real, tasca impossible pel cervell humà, i en l'únic que ens hem de posar d'acord els Sapiens, que no és poca cosa, és en els objectius que com a ciutadania planetària volem actuar i en els marcs ètics per on han de concórrer aquests objectius. La intel·ligència artificial farà la resta. Ho farà bé, de forma ràpida i eficient, tant que serà inapel·lable i ens obrirà un nou espai de grans solucions globals i nous debats ètics entre els límits de la llibertat individual i l'interès general. I si ho fa tan bé, ni això. No tinguem por al canvi en el model de presa de decisions, però si el respecte suficient per previndre els possibles efectes negatius que podria generar si no anticipem els riscos possibles. Visca l'algoritme ben dissenyat!