Enric, això és una carta d’amor per a tu, escrita des del fons de l’ànima, just ara que s’acosta Carnestoltes i que disfressar-se estarà acceptat socialment. Si no, ho confesso, no gosaria adreçar-te ni un sol mot.
M’agrades, m’agrades molt, m’emociona la teva capacitat en l’ús de les màscares, com et poses en el paper, com ho dones tot per respondre a les expectatives de qui et col·loca una jaqueta (i una mesada) o una altra. Si fossis escriptor segurament t’emmirallaries en Pessoa, si fossis músic potser et fixaries en Jaume Sisa, però no, tu has escollit la carrera política, i ja que hi eres, t’has entregat a la tasca sense concessions i sense heterònims, a cara descoberta. Valent, que ets un valent.
És entranyable observar-te i tenir la certesa que si el vent de l’atzar hagués bufat cap a una altra banda en un moment determinat, potser ara formaries part de qualsevol altre partit (el mèrit és que realment podria ser qualsevol!), i que on ara dius blanc potser clamaries que negre, que claríssimament negre, ¿que no ho veieu, tòtils, que és negríssim? I sempre amb aquell posat de persona decent, seriosa, amb la corbata inalterable, amb carona de saber de què parles i què li convé al món.
És màgic veure’t envoltat de polítics unionistes i que no costi gaire imaginar-te fent la gara-gara a independentistes de soca-rel, és edificant contemplar-te com a Delegat del Govern Espanyol a Catalunya i pensar que no se’ns faria gens estrany visualitzar-te com a Conseller de la Generalitat encapçalant la defensa del referèndum.
No, això que fas no és gens fàcil i cal reconèixer-te tots els mèrits. Ets l’enveja del camaleó, de la granota d’arbre del Pacífic, de la guineu de l’Àrtic. Sí, ets un animaló que muda l’aspecte de la pell segons l’entorn, per pura supervivència, i ben bé que et va. I a més a més ho fas amb un somriure, murri, i traspues una tranquil·litat que t’envejo. Potser és que tens la consciència despistada i gràcies a això pots dormir les teves hores amb la serenor de qui sap que està fent bé la feina. Potser tot plegat s’explica perquè ets un juganer, un nen entremaliat, un Peter Pan que es pren la política com un joc i que se li’n refum que altres se l’agafin seriosament.
Potser és tot això, o potser són altres, els teus motius. Un dia, quan siguis vell i de tants canvis tinguis la pell encetada, tal volta et vindrà de gust d’explicar-ho. Serà apassionant escoltar-te, però em temo que aleshores seràs una mica El Pere i el Llop, i ens costarà creure’t. Però ja ens hi esforçarem, no passis ànsia.
Mentrestant, no defalleixis en la tossuderia de contar-nos que Espanya està disposada a dialogar, que tot es pot parlar, que la Terra és plana i que les vaques volen. I ofereix-li un mocador a la iaia, que algú o altre t’ha de mocar.
M’agrades, m’agrades molt, m’emociona la teva capacitat en l’ús de les màscares, com et poses en el paper, com ho dones tot per respondre a les expectatives de qui et col·loca una jaqueta (i una mesada) o una altra. Si fossis escriptor segurament t’emmirallaries en Pessoa, si fossis músic potser et fixaries en Jaume Sisa, però no, tu has escollit la carrera política, i ja que hi eres, t’has entregat a la tasca sense concessions i sense heterònims, a cara descoberta. Valent, que ets un valent.
És entranyable observar-te i tenir la certesa que si el vent de l’atzar hagués bufat cap a una altra banda en un moment determinat, potser ara formaries part de qualsevol altre partit (el mèrit és que realment podria ser qualsevol!), i que on ara dius blanc potser clamaries que negre, que claríssimament negre, ¿que no ho veieu, tòtils, que és negríssim? I sempre amb aquell posat de persona decent, seriosa, amb la corbata inalterable, amb carona de saber de què parles i què li convé al món.
És màgic veure’t envoltat de polítics unionistes i que no costi gaire imaginar-te fent la gara-gara a independentistes de soca-rel, és edificant contemplar-te com a Delegat del Govern Espanyol a Catalunya i pensar que no se’ns faria gens estrany visualitzar-te com a Conseller de la Generalitat encapçalant la defensa del referèndum.
No, això que fas no és gens fàcil i cal reconèixer-te tots els mèrits. Ets l’enveja del camaleó, de la granota d’arbre del Pacífic, de la guineu de l’Àrtic. Sí, ets un animaló que muda l’aspecte de la pell segons l’entorn, per pura supervivència, i ben bé que et va. I a més a més ho fas amb un somriure, murri, i traspues una tranquil·litat que t’envejo. Potser és que tens la consciència despistada i gràcies a això pots dormir les teves hores amb la serenor de qui sap que està fent bé la feina. Potser tot plegat s’explica perquè ets un juganer, un nen entremaliat, un Peter Pan que es pren la política com un joc i que se li’n refum que altres se l’agafin seriosament.
Potser és tot això, o potser són altres, els teus motius. Un dia, quan siguis vell i de tants canvis tinguis la pell encetada, tal volta et vindrà de gust d’explicar-ho. Serà apassionant escoltar-te, però em temo que aleshores seràs una mica El Pere i el Llop, i ens costarà creure’t. Però ja ens hi esforçarem, no passis ànsia.
Mentrestant, no defalleixis en la tossuderia de contar-nos que Espanya està disposada a dialogar, que tot es pot parlar, que la Terra és plana i que les vaques volen. I ofereix-li un mocador a la iaia, que algú o altre t’ha de mocar.