Aquesta setmana arrenca una campanya d’aquelles que vol demostrar que la democràcia és alguna cosa més que l’etiqueta que es va posar al sistema polític de les nostres contrades quan Franco va estirar la pota (al llit).
Arran de la crisi de les persones que busquen refugi (els diem refugiats però no els n’oferim, de refugi, i la llengua esdevé manca), hem pogut constatar la distància entre allò que vol una majoria aclaparadora de catalans (que senten vergonya de saber que estem convertint les fronteres en murs impenetrables) i allò que acaba executant el poder polític.
Bona part dels representants electes catalans ja han manifestat que troben inhumà condemnar persones que fugen d’una guerra a la reclusió en camps militars o a deambular il·legalment per Europa, que senten fàstic de veure que les màfies es lucren a costa de morts i patiment, que se’ls encongeix el cor de saber que hi ha mainada a qui estem barrant el futur, i que saben perfectament que, en el fons, això pot acabar sent un bumerang enverinat.
I malgrat aquesta constatació, les institucions polítiques se senten lligades de mans per una legislació que lliura les competències en polítiques d’asil a Espanya. N’hem sentit uns quants, de polítics catalans, que es manifesten impotents, perquè saben que aquí tenim polítiques d’acollida (i en altres ocasions ja n’hem estat un referent), perquè hi ha ajuntaments que ho tenen tot llest per fer lloc a aquestes persones (Refugees, welcome!), i, sobretot, perquè és el que vol la gent, que fins i tot a títol individual s’està oferint des de fa gairebé un any per col·laborar en el que calgui.
És estranya, aquesta democràcia en què el poble ja no és que no governi, sinó que se’l deixa parlar com qui sent ploure. És estrany, aquest estat espanyol que el 2015 es va comprometre a rebre més de 17.000 persones i que al final res de res. És estrany, dir "estrany" a un fet fastigós.
I és per això que hi ha molta gent (no pas els partits polítics) que fa mesos que treballa sense descans perquè la campanya "Casa nostra, casa vostra" sigui el desllorigador de tot plegat, i posi a qui correspongui davant d’un mirall funest. I els faci moure fitxa. Gràcies a la campanya coneixerem algunes de les persones que estan patint aquest calvari que es diu "no vinguis cap aquí que fas nosa", en sabrem els noms, les cares, els somnis, les llàgrimes i els somriures, i potser aleshores qui ha de prendre decisions, qui ha de ser valent, qui ha de tirar pel dret, deixarà de veure xifres i, per fi, hi veurà persones. I urgència, molta urgència.
Qui sap, potser la desobediència també comença per aquí. Si volem acollir, fem-ho. Perquè contra les injustícies no hi ha llei que importi. Perquè a favor de les persones tot s’hi val.
Arran de la crisi de les persones que busquen refugi (els diem refugiats però no els n’oferim, de refugi, i la llengua esdevé manca), hem pogut constatar la distància entre allò que vol una majoria aclaparadora de catalans (que senten vergonya de saber que estem convertint les fronteres en murs impenetrables) i allò que acaba executant el poder polític.
Bona part dels representants electes catalans ja han manifestat que troben inhumà condemnar persones que fugen d’una guerra a la reclusió en camps militars o a deambular il·legalment per Europa, que senten fàstic de veure que les màfies es lucren a costa de morts i patiment, que se’ls encongeix el cor de saber que hi ha mainada a qui estem barrant el futur, i que saben perfectament que, en el fons, això pot acabar sent un bumerang enverinat.
I malgrat aquesta constatació, les institucions polítiques se senten lligades de mans per una legislació que lliura les competències en polítiques d’asil a Espanya. N’hem sentit uns quants, de polítics catalans, que es manifesten impotents, perquè saben que aquí tenim polítiques d’acollida (i en altres ocasions ja n’hem estat un referent), perquè hi ha ajuntaments que ho tenen tot llest per fer lloc a aquestes persones (Refugees, welcome!), i, sobretot, perquè és el que vol la gent, que fins i tot a títol individual s’està oferint des de fa gairebé un any per col·laborar en el que calgui.
És estranya, aquesta democràcia en què el poble ja no és que no governi, sinó que se’l deixa parlar com qui sent ploure. És estrany, aquest estat espanyol que el 2015 es va comprometre a rebre més de 17.000 persones i que al final res de res. És estrany, dir "estrany" a un fet fastigós.
I és per això que hi ha molta gent (no pas els partits polítics) que fa mesos que treballa sense descans perquè la campanya "Casa nostra, casa vostra" sigui el desllorigador de tot plegat, i posi a qui correspongui davant d’un mirall funest. I els faci moure fitxa. Gràcies a la campanya coneixerem algunes de les persones que estan patint aquest calvari que es diu "no vinguis cap aquí que fas nosa", en sabrem els noms, les cares, els somnis, les llàgrimes i els somriures, i potser aleshores qui ha de prendre decisions, qui ha de ser valent, qui ha de tirar pel dret, deixarà de veure xifres i, per fi, hi veurà persones. I urgència, molta urgència.
Qui sap, potser la desobediència també comença per aquí. Si volem acollir, fem-ho. Perquè contra les injustícies no hi ha llei que importi. Perquè a favor de les persones tot s’hi val.