Fa sis dies, el diari El Mundo va informar que 212 sanitaris s'havien quedat sense plaça fixa per no tenir el nivell exigit de català. Era la clàssica informació en què una sèrie de professionals qualificats ajudaven a crear el marc segons el qual a Catalunya hi ha una dictadura lingüística que exclou el castellà. Un marc que, per desmuntar-lo, només cal fer un passeig per Barcelona i parar l'orella, o obrir qualsevol plataforma d'streaming per entendre qui té l'hegemonia i qui no. El cas dels sanitaris, a banda, té un punt còmic: algú que s'ha tret una carrera universitària, que és capaç de dominar matèries complexes, que és capaç de resoldre qüestions de vida o mort en qüestió de segons, no té la capacitat intel·lectual d'aprendre una llengua similar al castellà? És més fàcil denunciar persecució que esforçar-se, i és més fàcil ser inflexible que complir amb els drets lingüístics dels pacients.
La setmana ha continuat amb una informació de RAC1 que indica fins a quin punt hi ha anuncis solemnes que després queden en no res. Pere Aragonès i Josep Gonzàlez Cambray, quan eren president i conseller d'Educació, respectivament, van comprometre's el 2022 a posar en marxa una "ofensiva" perquè els professors parlessin català a les aules. Aquest dijous s'ha sabut que no s'ha interposat cap sanció per no fer-ho. I, de passada, s'ha acabat de confirmar que només un 47% dels mestres fan servir el català a les aules. Un percentatge que explica perfectament la situació de la llengua pròpia del país, perquè si es creuen les dades amb l'ús cada vegada més escàs dels joves, el combo és desolador. Si una administració es compromet a fer complir la llei, les sancions han d'arribar.
I han d'arribar per credibilitat i per convenciment, tot i que ara hi ha a la Generalitat un partit com el PSC que té una posició més laxa en qüestions lingüístiques, tot i haver creat -com un gest dirigit a ERC- una conselleria específica sobre el català. La llengua no se salvarà sola, sinó que necessita una acció coordinada que vagi des de les institucions fins a la justícia, on l'ús del català és directament risible. El percentatge de sentències en la llengua del país no arriba al 10%, i el castellà és la llengua comuna de tots els procediments que tenen a veure amb la magistratura i els processos judicials. Si en algunes situacions és indispensable garantir els drets dels catalanoparlants és en la justícia i en la sanitat, perquè és on poder-se explicar en la llengua materna pot ser decisiu. No s'hauria de dubtar.
És cert que, en els anys més àlgids del procés, els dirigents independentistes van desatendre la carpeta lingüística. I que Ciutadans, que va néixer únicament per trencar els consensos en aquesta matèria, va acabar actuant com a motor de la divisió. El castellà es va començar a fer habitual al ple del Parlament -a Salvador Illa se li va escapar ahir una breu intervenció en resposta a Alejandro Fernández- i ha acabat sent un element quasi antisistema, de la mateixa manera que Isabel Díaz Ayuso s'erigeix en ariet contra l'anomenat sanchisme obviant que parteix d'una posició privilegiada. Perquè això va exactament d'aquesta manera: els privilegis, a Catalunya, els tenen els castellanoparlants, que tenen garantits tots els drets. No passa el mateix amb qui vol viure sempre en català.
Hi ha dades per a l'esperança, com les sol·licituds per entrar als cursos de català, però de satisfaccions se n'esperen poques en el curt termini. És comprensible l'entusiasme perquè torni Bola de Drac al 3Cat, però només remet a la nostàlgia. Més intel·ligent és emetre La Patrulla Peluda, perquè qualsevol que tingui fills en edat de preescolar sap que el castellà, a les grans ciutats, és la llengua comuna als patis. Per això és tan important que les normes es compleixin a les aules, i que a banda de seduir també hi hagi sancions. Oi que quan els youtubers van a Andorra han d'aprendre català? Doncs aquí hauria de passar el mateix. Perquè el català no és cooficial: és llengua oficial. Com el castellà.