La compareixença de Pedro Sánchez al Congrés per donar explicacions sobre la crisi migratòria de Ceuta ha acabat convertint-se en alguna cosa més que un debat sobre fronteres, immigració o relacions diplomàtiques. En clau local, el que s'hi ha escenificat és la confluència de tres crisis diferents: l'emergència provocada per l'entrada massiva de més de 80.000 persones a la ciutat autònoma, la creixent dependència estratègica d'Espanya respecte del Marroc i una pugna política interna cada cop més dura sobre el futur del Règim del 78.

La primera conclusió és que el govern va subestimar la dimensió de la crisi. Durant les primeres setmanes, l'executiu va considerar que el problema quedava essencialment resolt perquè Rabat acceptava la readmissió de la gran majoria de les persones que havien travessat la frontera. Però aquella interpretació només observava la dimensió administrativa dels fets. La crisi tenia una profunditat molt superior.

La qüestió de fons no és exclusivament migratòria. Amb tots els seus desequilibris, desigualtats i fragilitats, el Marroc ocupa avui una posició geopolítica molt diferent de la que tenia fa dues o tres dècades. Ja és una potència econòmica i logística regional a la qual el control dels fluxos migratoris cap a Europa li proporciona una extraordinària capacitat de negociació amb Brussel·les. Al mateix temps, l'acostament estratègic als Estats Units i a Israel ha reforçat la seva projecció internacional. L’antic Protectorat ha deixat de ser simplement un soci problemàtic per convertir-se en un actor regional amb una influència creixent.

Aquest nou equilibri explica l'actitud de prudència extrema adoptada pel govern espanyol. L'experiència del 2021 pesa encara sobre totes les decisions de la Moncloa. Aquell any, després de l'acollida hospitalària del líder del Front Polisario, Brahim Ghali, el Marroc va afavorir una entrada massiva de migrants a Ceuta i va congelar durant mesos la relació bilateral. Les conseqüències econòmiques i diplomàtiques van ser prou importants perquè Sánchez acabés modificant la posició històrica espanyola sobre el Sàhara Occidental.

Des d'aquesta perspectiva, la prudència actual no respon tant a una opció ideològica com a una constatació de feblesa. El govern sap que disposa d'un marge limitat. La paradoxa aparent és que els seus adversaris polítics denuncien aquesta situació de dependència sense oferir una alternativa creïble. Ni el Partit Popular ni Vox expliquen què farien davant un país capaç d'obrir o tancar l'aixeta migratòria, alterar l'estabilitat de Ceuta i Melilla i condicionar una part significativa de la política exterior europea. L’únic que interessa a Vox i PP és culminar l’assetjament polític al “sanchisme”. Al preu que sigui.

Efectivament, la crisi de Ceuta no es desenvolupa en un buit polític. Arriba en un moment marcat per una extraordinària tensió interna. Fa anys que política espanyola viu immersa en una escalada de confrontació judicial, mediàtica i institucional contra Pedro Sánchez. Les investigacions sobre el seu entorn familiar, les filtracions constants i la intensificació dels atacs polítics han generat un clima que podria recordar els darrers anys del felipisme, però amb una diferència substancial: amb la bronca sobre Ceuta, la disputa ja no gira només al voltant d'una eventual alternança de govern; el que està és la mateixa definició del Règim del 78.

Assistim a la culminació d'un llarg procés de recentralització iniciat per Aznar amb el tombant de mil·lenni i accentuat a partir del 2010 amb la sentència del TC sobre l’Estatut català. Els mecanismes polítics, judicials i mediàtics activats contra l'independentisme a partir del 2017 haurien acabat configurant un dispositiu de poder que ara opera també contra l'actual govern de coalició. La consolidació de Vox com a actor determinant de la política espanyola ha reforçat aquesta dinàmica en un context de batalla, política, cultural i judicial.

I, en aquest context, la crisi de Ceuta ha estat incorporada immediatament a la lluita pel relat. Cínicament, Vox acusa Sánchez de submissió al Marroc i planteja fórmules excepcionals per portar-lo davant del Tribunal Suprem. El PP aposta per una estratègia formalment més gradual, però també confia que l'erosió judicial i mediàtica pugui destruir el “sanchisme”. Mentrestant, determinats sectors policials, judicials i mediàtics treballen en perfecta amb el mateix objectiu. “El que pueda hacer, que haga”.

En aquest escenari, les preguntes essencials continuen sense resposta. Qui va impulsar realment els esdeveniments de Ceuta? Va ser una iniciativa de sectors del poder marroquí? Una represàlia relacionada amb el Sàhara? Una demostració de força davant futures reivindicacions territorials? O un episodi vinculat a equilibris geopolítics més amplis en què intervenen actors com Washington, Brussel·les o Tel-Aviv? Una barreja de tot?

El debat del Congrés no ha resolt cap d'aquestes incògnites. Però ja no importa. Ha deixat al descobert una realitat incòmoda i alarmant: la crisi de Ceuta és alhora una crisi de fronteres, una crisi diplomàtica i una crisi de poder. Ha evidenciat la creixent capacitat d'influència del Marroc sobre Espanya i la Unió Europea, però també la profunda polarització de la política espanyola i la disputa oberta sobre qui controla realment els principals ressorts de l'Estat. Per això, més que un episodi migratori puntual, Ceuta pot acabar esdevenint un moment revelador d'un canvi d'època. El desencadenant d’un canvi de règim. Un canvi de règim que ja sembla inevitable.

La situació recorda a la dels anys i mesos previs a la dictadura de Primo de Rivera que va significar la fi del règim de la Segona Restauració Borbònica l’any 1931. Però l’extrema dreta del segle XXI no actua com l’extrema dreta del segle passat. La nova extrema dreta no fa cops d’estat tradicionals a l’estil Tejero. Ara ocupa les institucions democràtiques, les parasita, les vampiritza, i les buida de tot contingut democràtic respectant la façana. Un exercici de taxidermisme polític sistemàtic que els analistes encara no caracteritzen com a neofeixisme.

Però és que el feixisme d’avui ja no és mussolinià, hitlerià o franquista. El feixisme d’avui el representen personatges com ara Trump, Putin o Netanyahu... o d’altres com ara Ayuso, Lepen o Meloni.