Que el llegir no ens faci perdre l’escriure. Fa una setmana que el petó no consentit de Rubiales i la seva actitud impresentable omple diaris i hores de ràdio i televisió. Aquests últims dies s’han convertit en un circ propi d’una pel·lícula de Torrente que, en part, està eclipsant una fita històrica. Denunciem i parlem tant com faci falta de totes les actituds masclistes, però que això no tapi el mèrit del joc d’aquestes noies i les històries humanes de superació que hi ha al darrere.
Fa una setmana que un grup de 23 dones es proclamaven campiones del món fent vibrar a milions de persones amb el seu joc. Fins i tot, a moltes que no tenim la sort de sentir-nos representades per cap selecció oficial, se’ns feia inevitable emocionar-nos amb el joc i l’alegria de les jugadores.
He jugat a futbol tota la meva vida. Primer al pati de l’escola amb els companys de classe, després en un equip mixt on les nenes eren una rara avis i on sovint se sentia l’entrenador rival dient: "Cobriu la nena, és bona!".
Vaig créixer en aquest entorn fins que, anys més tard, juntament amb un grup d’amigues formaríem el primer equip femení de l’escola i de la universitat. Encara ara quan explico que he jugat a futbol tota la meva vida veig cares de sorpresa i d’incredulitat. Cares que es repeteixen en entorns molt diferents, també en les redaccions dels mitjans on lamentablement hi he escoltat allò de: "El futbol femení, ni és futbol ni és femení". Ara, molts dels qui ho deien en converses testosteròniques callen i pugen al carro. Per sort, el temps posa a tothom al seu lloc i no som rancoroses, més val tard que mai.
Ha costat molt, però les nenes que juguen a futbol ja tenen en qui fixar-se i les últimes dades ho constaten: en l’última dècada el nombre de dones federades en el futbol s’ha triplicat. Segons la Federació de Futbol espanyol en què portem d’any s’han superat les 100.000 llicències federatives en la categoria femenina. S’ha passat de les 33.755 llicències federades de futbol femení del 2010 a les més de 100.000 de l’actualitat!
Deia la internacional Irene Paredes just abans de la final que pràcticament totes les noies de l’equip han crescut pensant que el futbol no era el seu lloc. Explicava que s’han passat la vida entrenat en els pitjors camps, amb entrenadors mediocres i en horaris intempestius. Paredes, visiblement emocionada, deia que si guanyar el Mundial servia perquè les nenes sàpiguen que el futbol també és de dones, tot això hauria valgut la pena.
Sí, ha valgut la pena per les que vindran i per les que es van quedar pel camí. Encara queda molt per fer, però dediquem el temps que es mereixen a elogiar la feina que estan fent aquestes dones. Malgrat tots els Rubiales i les traves que s’han trobat pel camí.
Fa una setmana que un grup de 23 dones es proclamaven campiones del món fent vibrar a milions de persones amb el seu joc. Fins i tot, a moltes que no tenim la sort de sentir-nos representades per cap selecció oficial, se’ns feia inevitable emocionar-nos amb el joc i l’alegria de les jugadores.
He jugat a futbol tota la meva vida. Primer al pati de l’escola amb els companys de classe, després en un equip mixt on les nenes eren una rara avis i on sovint se sentia l’entrenador rival dient: "Cobriu la nena, és bona!".
Vaig créixer en aquest entorn fins que, anys més tard, juntament amb un grup d’amigues formaríem el primer equip femení de l’escola i de la universitat. Encara ara quan explico que he jugat a futbol tota la meva vida veig cares de sorpresa i d’incredulitat. Cares que es repeteixen en entorns molt diferents, també en les redaccions dels mitjans on lamentablement hi he escoltat allò de: "El futbol femení, ni és futbol ni és femení". Ara, molts dels qui ho deien en converses testosteròniques callen i pugen al carro. Per sort, el temps posa a tothom al seu lloc i no som rancoroses, més val tard que mai.
Ha costat molt, però les nenes que juguen a futbol ja tenen en qui fixar-se i les últimes dades ho constaten: en l’última dècada el nombre de dones federades en el futbol s’ha triplicat. Segons la Federació de Futbol espanyol en què portem d’any s’han superat les 100.000 llicències federatives en la categoria femenina. S’ha passat de les 33.755 llicències federades de futbol femení del 2010 a les més de 100.000 de l’actualitat!
Deia la internacional Irene Paredes just abans de la final que pràcticament totes les noies de l’equip han crescut pensant que el futbol no era el seu lloc. Explicava que s’han passat la vida entrenat en els pitjors camps, amb entrenadors mediocres i en horaris intempestius. Paredes, visiblement emocionada, deia que si guanyar el Mundial servia perquè les nenes sàpiguen que el futbol també és de dones, tot això hauria valgut la pena.
Sí, ha valgut la pena per les que vindran i per les que es van quedar pel camí. Encara queda molt per fer, però dediquem el temps que es mereixen a elogiar la feina que estan fent aquestes dones. Malgrat tots els Rubiales i les traves que s’han trobat pel camí.