En política cal tenir una idea i saber encarnar-la. Jordi Pujol tenia una visió del país, va aconseguir que fos hegemònica i, per tant, que tots els seus rivals s’hi estavellessin. Entre l’original i la còpia, la gent tria el primer. Només se’n va sortir Pasqual Maragall, i encara no pas el 1999 quan semblava que ho tenia tot de cara. L’exlíder socialista va aconseguir arribar a la presidència de la Generalitat perquè la ciutadania percebia que tenia una idea clara de què havia de ser Catalunya –i Espanya-, com havia demostrat amb Barcelona. Als Jocs del 92, Maragall va liderar i va saber contagiar a la gent la seva dèria. Un bon polític ha d’anar a l’avantguarda.
La celebració dels 25 anys del Jocs ha estat estranya. La percepció és que la ciutat tenia ganes de reviure la gesta perquè el 1992 Barcelona es va agradar. Es va agradar molt. De fet, és important que, un cop passada la història pel sedàs del temps, el que quedi a primer pla sigui la feina dels voluntaris. Probablement, perquè aquella és una herència que ha perdurat de forma activa en molts àmbits lligats a la solidaritat. La part controvertida d’aquell èxit col·lectiu és la consolidació d’un model urbanístic i econòmic que fa saltar contradiccions a l’esquerra.
Per això aquest aniversari ha estat una bona mostra de la política del sí però no. Ada Colau, que va arribar a l’alcaldia amb un relat molt precís -la PAH- pot tenir un problema si cau en la indefinició permanent. Aquest pot ser el punt dèbil del seu mandat si no hi posa remei: que per a intentar acontentar tothom, la seva gestió sigui tèbia, sense nervi. La resposta municipal als atacs d’Arran a interessos turístics n’és una bona mostra.
Com el turisme, el procés també posa en tensió els comuns. Aquests dies, una petició a les xarxes socials demana a l’ajuntament que l’1-O obri els centres cívics. D’aquí a la data del referèndum, d’iniciatives com aquesta en sortiran moltes perquè, qualitativament, és important la implicació de Catalunya en Comú en el referèndum. Colau i Domènech hauran de decidir si es mantenen a la defensiva, limitant-se a tornar les pilotes que els llença l’independentisme, o bé si passen a l’ofensiva i proven de situar-se a la locomotora.
Sabem que l’ideal de Colau és una república catalana federada a l’espanyola. Ho ha explicat, per exemple, al llibre Ada, la rebel·lió democràtica, de Joan Serra, cap de política de NacióDigital. Si aquest és el seu projecte -un ideal en el qual haurà d’encaixar-hi Barcelona- és l’hora que el desplegui. Ara que els catalans volen decidir el seu futur. Maragall va tenir la valentia de pregonar un federalisme asimètric quan per Espanya governaven els Bono i els Ibarra. No era fàcil. Si els comuns volen ocupar l’espai del maragallisme haurien de començar per imitar-ne les actituds. Només tenint una idea nítida i arriscant per fer-la hegemònica es pot aspirar a seduir majories.
La celebració dels 25 anys del Jocs ha estat estranya. La percepció és que la ciutat tenia ganes de reviure la gesta perquè el 1992 Barcelona es va agradar. Es va agradar molt. De fet, és important que, un cop passada la història pel sedàs del temps, el que quedi a primer pla sigui la feina dels voluntaris. Probablement, perquè aquella és una herència que ha perdurat de forma activa en molts àmbits lligats a la solidaritat. La part controvertida d’aquell èxit col·lectiu és la consolidació d’un model urbanístic i econòmic que fa saltar contradiccions a l’esquerra.
Per això aquest aniversari ha estat una bona mostra de la política del sí però no. Ada Colau, que va arribar a l’alcaldia amb un relat molt precís -la PAH- pot tenir un problema si cau en la indefinició permanent. Aquest pot ser el punt dèbil del seu mandat si no hi posa remei: que per a intentar acontentar tothom, la seva gestió sigui tèbia, sense nervi. La resposta municipal als atacs d’Arran a interessos turístics n’és una bona mostra.
Com el turisme, el procés també posa en tensió els comuns. Aquests dies, una petició a les xarxes socials demana a l’ajuntament que l’1-O obri els centres cívics. D’aquí a la data del referèndum, d’iniciatives com aquesta en sortiran moltes perquè, qualitativament, és important la implicació de Catalunya en Comú en el referèndum. Colau i Domènech hauran de decidir si es mantenen a la defensiva, limitant-se a tornar les pilotes que els llença l’independentisme, o bé si passen a l’ofensiva i proven de situar-se a la locomotora.
Sabem que l’ideal de Colau és una república catalana federada a l’espanyola. Ho ha explicat, per exemple, al llibre Ada, la rebel·lió democràtica, de Joan Serra, cap de política de NacióDigital. Si aquest és el seu projecte -un ideal en el qual haurà d’encaixar-hi Barcelona- és l’hora que el desplegui. Ara que els catalans volen decidir el seu futur. Maragall va tenir la valentia de pregonar un federalisme asimètric quan per Espanya governaven els Bono i els Ibarra. No era fàcil. Si els comuns volen ocupar l’espai del maragallisme haurien de començar per imitar-ne les actituds. Només tenint una idea nítida i arriscant per fer-la hegemònica es pot aspirar a seduir majories.