Opinió

Consens

«Des de fa bastant temps i des del sobiranisme, uns quants –pocs– avisem de les conseqüències del manteniment del relat fantasiós, del realisme màgic»

Jaume Barberà
03 de setembre de 2018, 22:00
Actualitzat: 22:32h
Des de fa bastant temps i des del sobiranisme, uns quants –pocs– avisem de les conseqüències del manteniment del relat fantasiós, del realisme màgic.

Aquest relat encara té molts adeptes i a alguns els interessa mantenir-lo des del poder amb l’objectiu de no posar en perill la nòmina pública.

A Catalunya, avui, hi ha grups de zelotes. El seu radicalisme i nihilisme els porta a demanar judicis populars en plaça pública contra tots els que opten molt més pel pragmatisme que per una nova Masada.

És igual que siguin a la presó o en llibertat. Sovint, l’ase dels cops dels zelotes estelats és Joan Tardà. Però, ahir, li va tocar el torn a Oriol Junqueras.

Que a una persona a qui es pot sentenciar a dècades de presó se li digui traïdor i es demani que se li faci un “Nuremberg a la catalana” per la seva carta titulada Oda a l’amistat és molt, però que molt vomitiu i extraordinàriament preocupant.

En la seva Oda a l’amistat, Oriol Junqueras diu: “Quan el meu equip em comenta els insults que aquestes persones reben crònicament per part d’alguns independentistes, simplement no me’n sé avenir”. Espero i desitjo que Junqueras no hagi pogut veure el que se li ha dit  en les últimes hores.

El polièdric Winston Churchill un dia va dir: “Aquells que mai canvien d’opinió, mai no canvien res”.

L’amic i conseller Josep Rull, indignament empresonat a Lledoners com tots els altres, diu en una entrevista al diari ARA: “(...) No ens sentim desobedients. Dit això, és evident que aquella estratègia va topar amb unes limitacions de força que no estàvem en condicions de superar. Per tant, no té sentit que repetim la mateixa estratègia. Cal buscar el mateix objectiu per altres camins”.

Els zelotes consideren els presos amortitzats. Gent tova. En realitat, consideren que són uns covards, que van trair el “poble” i que ja haurien de deixar la política. M’estranya que, a més de demanar “Nurembergs”, no demanin “Leningrads”, és a dir, que els “disparin” si es fan “enrere”.

Es vulgui o no es vulgui veure, amb paraules diferents i sensibilitats també diferents, Junqueras i Rull diuen el mateix.

Si pregunteu a un diplomàtic quina és la primera regla de la diplomàcia, possiblement us digui “que la veritat no és una qüestió de fets, sinó de consens”.

És obvi que, si es vol avançar, cal sumar més sensibilitats. Per sumar més sensibilitats, a Catalunya cal refer el consens. És a dir, cal recuperar el catalanisme. Es dirà d’una altra manera, segur, però és el que, des del meu punt de vista, es necessita. Com també es necessita amb urgència un govern que governi i un parlament que no es tanqui per desavinences entre els que en tenen la majoria. Per cert, és el que té més pressupost de totes les CCAA.

Més clar encara: cal fer política i no activisme eixorc, que és el que ens podria portar a la confrontació entre catalans, el somni humit dels assimilacionistes, la victòria final d’Aznar i del nacionalisme espanyol.

Tots els que hem participat en aquest “procés”, amb més o menys implicació, som responsables del que passa. I aniria bé que ens adonéssim de les destrosses que hi ha hagut i de les que, si es continua per camins caïnites, hi haurà.

Periodista.

El més llegit