Robert Frost, poeta popular nord-americà, guanyador de quatre premis Pulitzer, té un poema que és molt conegut arreu, sobretot, com és obvi, als Estats Units: The Road Not Taken (El camí no escollit). El va escriure com si fos una broma per a un amic, el també poeta Edward Thomas, que era un indecís crònic.
I tot va començar quan ells dos van anar a fer una passejada per un bosc i es van trobar davant dos camins que divergien. Thomas va tenir molts dubtes, com sempre, a l'hora d'escollir-ne un i, de fet, molt sovint es penedia de no haver agafat l’altre. El poema comença amb un dilema i, si es vol, podem dir que és el que ens passa al llarg de la nostra vida.
Si no el coneixeu, aquí en teniu la versió magníficament traduïda per Josep Maria Jaumà.
Dos camins divergien al bosc groc,
sentint no poder fer-los tots dos
i esser un sol viatger, vaig aturar-me
a contemplar-ne un fins on se’l veia
desaparèixer rere el sotabosc.
Però vaig triar l’altre, igual de bell,
i fins potser amb motius més convincents,
cobert com era d’herba no petjada;
malgrat que, ben mirat, tant l’un com l’altre
havien estat fressats quasi igualment.
Aquell matí se’ls veia ben semblants
amb fulles no ennegrides per cap pas.
Ah, vaig guardar el primer per un altre dia!
Però sé prou que un camí mena a un altre
i vaig dubtar si mai hi tornaria.
D’aquí a molts i molts anys contaré
qui sap on, amb un sospir, el fet:
dos camins divergien dins d’un bosc,
jo vaig triar el menys fressat de tots dos,
això ha fet que tot fos diferent.
I aquí el teniu llegit per l’autor.
Quantes vegades ens hem trobat, nosaltres, davant dos camins divergents? No ens ha passat el mateix que ens explica de forma magistral Robert Frost?
Aviat nou homes i dones recuperaran la llibertat. No serà encara, dissortadament, total. I encara en queden molts que esperen ser processats i, uns altres, poder tornar. Tots ells van decidir, tots ells van escollir un camí. En podien haver escollit un altre, però van escollir el que els ha arrencat quatre anys de llibertat de les seves vides. De fet, ens els han arrabassats a tots, a tots els que pensem que mai, mai, ningú no ha de ser empresonat per defensar la democràcia.
Dos camins divergien dins un bosc,
Jo vaig triar el menys fressat de tots dos,
això ha fet que tot fos diferent.
Heu sentit d'alguns dels presos que ens hagin dit que tant de bo haguessin escollit un altre camí, com el poeta Edward Thomas va retreure a Robert Frost? No, no ho hem sentit, ni ho sentirem. Saben, com el poeta, que "un camí mena a un altre". Oriol Junqueras se sap el poema de memòria i el recita si li plau: "Dos camins divergien al bosc groc..."
El líder d'ERC va presentar el seu últim llibre aquest dissabte. Contra l’adversitat es titula. I no l'hauria pogut titular millor. Abans de presentar-lo va fer aquestes declaracions a Catalunya Ràdio: "L’indult és un triomf, perquè demostra les febleses dels aparells de l’Estat".
Alguns, i no em refereixo a unionistes, no els voldrien fora. Són els purs de l’estelada, vicaris del no-res, que, per cert, no n'hi ha cap dins. Són els que pensen que és molt millor que hi hagi patiment, sobretot si és a la casa dels altres.
Junqueras, amb tot i malgrat tot, sap que la felicitat, com la llibertat, no és si no es comparteix: "Amb els indults, això no s’acaba: queda el Tribunal de Comptes, la instrucció del jutjat 13, la del 18, la del TSJC...", diu tantes vegades com pot. "Escric aquest text el 15 d’octubre del 2019, el dia que fa setanta-nou anys de l’assassinat del president Companys i l’endemà de saber que el Tribunal Suprem m’ha condemnat a tretze anys de presó i d’inhabilitació absoluta...", explica en la pàgina 108 de Contra l’adversitat.
En un altre paràgraf, per si algú ho dubtava, exclama: "Tal com cantava Édith Piaf en una de les seves cançons més conegudes, Je ne regrette rien, jo també puc dir que no em penedeixo de res". Si podeu i voleu, llegiu el llibre. Va ser escrit en ple confinament, tancats i barrats en una cel·la les 24 hores del dia. És un testimoni escruixidor d’una situació que encara avui, si hi ha un bri d’humanitat, et fa rebel·lar i et commou.
Aviat, molt aviat, 9 homes i dones sortiran en llibertat reversible. Cap d'ells ha fet cap renúncia. Cap d’ells ha bescanviat cap dels seus ideals. Són presos polítics, i continuaran lluitant pels seus ideals. I no, no passaran pàgina, fins que es resolgui el conflicte polític que els va portar a la presó. I tossuts, i sense odi, continuaran dempeus.
D’aquí a molts i molts anys contaré
qui sap on, amb un sospir, el fet:
dos camins divergien dins d’un bosc,
jo vaig triar el menys fressat de tots dos,
això ha fet que tot fos diferent.
I tot va començar quan ells dos van anar a fer una passejada per un bosc i es van trobar davant dos camins que divergien. Thomas va tenir molts dubtes, com sempre, a l'hora d'escollir-ne un i, de fet, molt sovint es penedia de no haver agafat l’altre. El poema comença amb un dilema i, si es vol, podem dir que és el que ens passa al llarg de la nostra vida.
Si no el coneixeu, aquí en teniu la versió magníficament traduïda per Josep Maria Jaumà.
Dos camins divergien al bosc groc,
sentint no poder fer-los tots dos
i esser un sol viatger, vaig aturar-me
a contemplar-ne un fins on se’l veia
desaparèixer rere el sotabosc.
Però vaig triar l’altre, igual de bell,
i fins potser amb motius més convincents,
cobert com era d’herba no petjada;
malgrat que, ben mirat, tant l’un com l’altre
havien estat fressats quasi igualment.
Aquell matí se’ls veia ben semblants
amb fulles no ennegrides per cap pas.
Ah, vaig guardar el primer per un altre dia!
Però sé prou que un camí mena a un altre
i vaig dubtar si mai hi tornaria.
D’aquí a molts i molts anys contaré
qui sap on, amb un sospir, el fet:
dos camins divergien dins d’un bosc,
jo vaig triar el menys fressat de tots dos,
això ha fet que tot fos diferent.
I aquí el teniu llegit per l’autor.
Quantes vegades ens hem trobat, nosaltres, davant dos camins divergents? No ens ha passat el mateix que ens explica de forma magistral Robert Frost?
Aviat nou homes i dones recuperaran la llibertat. No serà encara, dissortadament, total. I encara en queden molts que esperen ser processats i, uns altres, poder tornar. Tots ells van decidir, tots ells van escollir un camí. En podien haver escollit un altre, però van escollir el que els ha arrencat quatre anys de llibertat de les seves vides. De fet, ens els han arrabassats a tots, a tots els que pensem que mai, mai, ningú no ha de ser empresonat per defensar la democràcia.
Dos camins divergien dins un bosc,
Jo vaig triar el menys fressat de tots dos,
això ha fet que tot fos diferent.
Heu sentit d'alguns dels presos que ens hagin dit que tant de bo haguessin escollit un altre camí, com el poeta Edward Thomas va retreure a Robert Frost? No, no ho hem sentit, ni ho sentirem. Saben, com el poeta, que "un camí mena a un altre". Oriol Junqueras se sap el poema de memòria i el recita si li plau: "Dos camins divergien al bosc groc..."
El líder d'ERC va presentar el seu últim llibre aquest dissabte. Contra l’adversitat es titula. I no l'hauria pogut titular millor. Abans de presentar-lo va fer aquestes declaracions a Catalunya Ràdio: "L’indult és un triomf, perquè demostra les febleses dels aparells de l’Estat".
Alguns, i no em refereixo a unionistes, no els voldrien fora. Són els purs de l’estelada, vicaris del no-res, que, per cert, no n'hi ha cap dins. Són els que pensen que és molt millor que hi hagi patiment, sobretot si és a la casa dels altres.
Junqueras, amb tot i malgrat tot, sap que la felicitat, com la llibertat, no és si no es comparteix: "Amb els indults, això no s’acaba: queda el Tribunal de Comptes, la instrucció del jutjat 13, la del 18, la del TSJC...", diu tantes vegades com pot. "Escric aquest text el 15 d’octubre del 2019, el dia que fa setanta-nou anys de l’assassinat del president Companys i l’endemà de saber que el Tribunal Suprem m’ha condemnat a tretze anys de presó i d’inhabilitació absoluta...", explica en la pàgina 108 de Contra l’adversitat.
En un altre paràgraf, per si algú ho dubtava, exclama: "Tal com cantava Édith Piaf en una de les seves cançons més conegudes, Je ne regrette rien, jo també puc dir que no em penedeixo de res". Si podeu i voleu, llegiu el llibre. Va ser escrit en ple confinament, tancats i barrats en una cel·la les 24 hores del dia. És un testimoni escruixidor d’una situació que encara avui, si hi ha un bri d’humanitat, et fa rebel·lar i et commou.
Aviat, molt aviat, 9 homes i dones sortiran en llibertat reversible. Cap d'ells ha fet cap renúncia. Cap d’ells ha bescanviat cap dels seus ideals. Són presos polítics, i continuaran lluitant pels seus ideals. I no, no passaran pàgina, fins que es resolgui el conflicte polític que els va portar a la presó. I tossuts, i sense odi, continuaran dempeus.
D’aquí a molts i molts anys contaré
qui sap on, amb un sospir, el fet:
dos camins divergien dins d’un bosc,
jo vaig triar el menys fressat de tots dos,
això ha fet que tot fos diferent.