Mentre una pila de manifestants independentistes s'enfronten a la Jonquera als gendarmes i als Mossos d'Esquadra s'aprova al Parlament una moció sobre el dret d'autodeterminació que posa en una situació complicada el president Torrent, i tot això passa quan l'advocat general de la UE diu que Junqueras ha de ser eurodiputat i poques hores després que les urnes hagin fet costat a l'estratègia d'ERC però també a l'estratègia de Junts per Catalunya i la CUP, en unes eleccions que suposen un creixement de tres punts per al sobiranisme, però més fragmentat que mai i lluny dels registres assolits en els comicis catalans, malgrat l'onada d'indignació generada per la sentència del Suprem. Com és que, quan els carrers són un clam contra la justícia espanyola, l'independentisme no supera el 50% dels sufragis? Caldria pensar-hi, en això.
Del Tsunami Democràtic als càlculs dels partits a Madrid, de les declaracions del president Torra adulant el poble a les expressions amb tiralínies de Gabriel Rufián, de les eufòries de Laura Borràs per tenir un diputat més a les paraules del ministre Ábalos repetint que faran tot el possible per forjar una majoria "sense els independentistes". De la Jonquera com a epicentre de la protesta al palau de les Corts espanyoles a la Carrera de San Jerónimo com a epicentre de la (suposada) política, és molt difícil saber cap on va el moviment independentista. Vaja, vull dir que jo no ho sé. Potser hi ha qui ho sap.
La perplexitat i el campi qui pugui. La bona notícia per a l'independentisme és haver guanyat les generals a Catalunya un altre cop, i la notícia dolenta és que no sabem què se'n farà políticament d'aquesta victòria. Com també és evident que els dos diputats cupaires al Congrés no tenen cap capacitat de bloquejar res i esdevindran simplement irrellevants, una cosa que també els pot passar als altres dos grups independentistes, sobretot a Junts per Catalunya. La tàctica del Tsunami Democràtic dona ales o retalla les possibilitats que ERC pugi sumar-se a una majoria progressista per tenir govern a Espanya? El preacord que han donat a conèixer PSOE i Podem pressiona els republicans sense anomenar-los. Mentre una part de l’independentisme considera que la referència que aquest pacte fa a Catalunya és insuficient i no aborda el problema de fons, ERC s’enfronta a l’abisme del mal menor i a la gestió de la seva centralitat, una hora difícil en la qual s’hi juga molt, també les expectatives d’una victòria a les futures eleccions catalanes. Junqueras i el seu entorn hauran de valorar molt bé com han de moure’s en aquest nou escenari, tenint en compte que Pedro Sánchez és una figura més que voluble.
La bona notícia és que la dreta espanyola i els ultres no deixen de ser minoritaris a Catalunya i la notícia dolenta és que l'independentisme, tot i créixer en diverses ciutats metropolitanes, no pesca a la velocitat que voldria entre la parròquia dels comuns i la dels socialistes. La bona notícia és que l'escapçament de l'independentisme no afecta la resposta electoral de les seves bases i la notícia nefasta és que no hi ha ningú que lideri, una sensació que es fa encara més aguda quan Quim Torra confessa la seva incomoditat amb els entorns polítics, i quan les picabaralles entre postconvergents i republicans són el pa de cada dia.
Si ERC es manté com a principal marca de l'independentisme i Junts per Catalunya repunta, ens haurem de preguntar què és allò que volen les bases sobiranistes. Ho volen tot? Política i agitació a preu fet? El llarg termini i la promesa del “tenim pressa”? Les municipals van donar un gran protagonisme als de Junqueras, però les europees van atorgar molt de pes a Puigdemont. Ara, les generals confirmen aquest dualisme de l'independentisme, amb l'unilateralisme a l'alça (que s'alimenta també del caos que regna a la política espanyola després de l'aposta fallida de Pedro Sánchez). Junqueras i Puigdemont no diuen el mateix i, fins i tot, diuen coses contradictòries. Som en aquest túnel.
Dues certeses: cal fer aviat eleccions a Catalunya però la bifurcació estratègica de l'independentisme tendirà a enquistar-se. Em temo.
Del Tsunami Democràtic als càlculs dels partits a Madrid, de les declaracions del president Torra adulant el poble a les expressions amb tiralínies de Gabriel Rufián, de les eufòries de Laura Borràs per tenir un diputat més a les paraules del ministre Ábalos repetint que faran tot el possible per forjar una majoria "sense els independentistes". De la Jonquera com a epicentre de la protesta al palau de les Corts espanyoles a la Carrera de San Jerónimo com a epicentre de la (suposada) política, és molt difícil saber cap on va el moviment independentista. Vaja, vull dir que jo no ho sé. Potser hi ha qui ho sap.
La perplexitat i el campi qui pugui. La bona notícia per a l'independentisme és haver guanyat les generals a Catalunya un altre cop, i la notícia dolenta és que no sabem què se'n farà políticament d'aquesta victòria. Com també és evident que els dos diputats cupaires al Congrés no tenen cap capacitat de bloquejar res i esdevindran simplement irrellevants, una cosa que també els pot passar als altres dos grups independentistes, sobretot a Junts per Catalunya. La tàctica del Tsunami Democràtic dona ales o retalla les possibilitats que ERC pugi sumar-se a una majoria progressista per tenir govern a Espanya? El preacord que han donat a conèixer PSOE i Podem pressiona els republicans sense anomenar-los. Mentre una part de l’independentisme considera que la referència que aquest pacte fa a Catalunya és insuficient i no aborda el problema de fons, ERC s’enfronta a l’abisme del mal menor i a la gestió de la seva centralitat, una hora difícil en la qual s’hi juga molt, també les expectatives d’una victòria a les futures eleccions catalanes. Junqueras i el seu entorn hauran de valorar molt bé com han de moure’s en aquest nou escenari, tenint en compte que Pedro Sánchez és una figura més que voluble.
La bona notícia és que la dreta espanyola i els ultres no deixen de ser minoritaris a Catalunya i la notícia dolenta és que l'independentisme, tot i créixer en diverses ciutats metropolitanes, no pesca a la velocitat que voldria entre la parròquia dels comuns i la dels socialistes. La bona notícia és que l'escapçament de l'independentisme no afecta la resposta electoral de les seves bases i la notícia nefasta és que no hi ha ningú que lideri, una sensació que es fa encara més aguda quan Quim Torra confessa la seva incomoditat amb els entorns polítics, i quan les picabaralles entre postconvergents i republicans són el pa de cada dia.
Si ERC es manté com a principal marca de l'independentisme i Junts per Catalunya repunta, ens haurem de preguntar què és allò que volen les bases sobiranistes. Ho volen tot? Política i agitació a preu fet? El llarg termini i la promesa del “tenim pressa”? Les municipals van donar un gran protagonisme als de Junqueras, però les europees van atorgar molt de pes a Puigdemont. Ara, les generals confirmen aquest dualisme de l'independentisme, amb l'unilateralisme a l'alça (que s'alimenta també del caos que regna a la política espanyola després de l'aposta fallida de Pedro Sánchez). Junqueras i Puigdemont no diuen el mateix i, fins i tot, diuen coses contradictòries. Som en aquest túnel.
Dues certeses: cal fer aviat eleccions a Catalunya però la bifurcació estratègica de l'independentisme tendirà a enquistar-se. Em temo.