Ara per ara, sembla que els vents són favorables a la tramitació —i aprovació en el Parlament espanyol, que aquesta seria una segona fase— d’una llei d’amnistia que fes tabula rasa dels fets vinculats amb el procés d’independència de Catalunya. Coneixem la justificació del text presentat a Barcelona per Sumar —no pas, encara, l’articulat concret—, el qual, amb els matisos que calgui introduir, tindria la conformitat guanyada dels actors polítics implicats. El debat, certament virulent, sobre l’amnistia està instal·lat arreu —en el carrer, encara que no tant com ens volen fer creure, en els mitjans de difusió, en l’acadèmia, en la judicatura, en l’estat profund...— i fa part essencial de l’argumentari del PP-Vox i els seus vicaris per fer trabucar l’intent de Pedro Sánchez de conformar una majoria parlamentària. De manera que, precisament per aquesta alta rellevància pública, pot ser que convingui tractar de posar un poc de clarícia a tanta i tanta cridòria (del tot eixordadora).
Ve al cas destacar que l’amnistia no és un indult. Res a veure (o molt poc). Un indult és un acte administratiu que, amb caràcter individual, emet el Govern de torn amb la finalitat de rebaixar una pena ja imposada pels tribunals. Per tant, quan s’indulta algú significa que aquest algú ha estat prèviament condemnat. L’amnistia, per contra, és una llei aprovada pel poder legislatiu que es dicta en situacions de canvi de règim —la transició d’una dictadura a una democràcia, per exemple—, però no només en aquestes situacions. Estarà igualment justificada quan el poder polític consideri que pacificarà una controvèrsia de llarg recorregut i alta incidència col·lectiva i, també, per descomptat, per raons d’interès general (interès que en cada moment abastarà allò que convingui que abasti). De la mateixa manera i primordialment, l’amnistia serà una eina política molt útil quan des del poder s’hagi perseguit de forma generalitzada un grup ideològic, nacional, ètnic o social, i es vulgui revertir aquesta dinàmica i reparar les injustícies materials i formals comeses pels tribunals. Estem aquí.
L’amnistia afectarà els condemnats —deixarà sense efecte les penes imposades—, els encausats pendents de judici —arxivarà les causes obertes— i impedirà que s’investiguin els fets que s’amnistien, val a dir-ho, impedirà que s’obrin nous procediments. Per això, la llei que estableix l’amnistia ha d’identificar amb precisió els delictes o, almenys, l’objectiu que perseguien els qui suposadament els cometeren, així com el lapse temporal d’aplicació. En definitiva, l’amnistia tractarà de reparar el mal causat —com és obvi, no ho aconseguirà del tot perquè els condemnats ja hauran rebut un càstig immerescut—, obstarà que es produeixin nous mals pels mateixos motius i mirarà cap al futur. Tanmateix, res no impedirà, perquè enlloc estar escrit que l’ésser humà hagi de renunciar mai ni als ideals ni a dur-los a la pràctica de forma pacífica, que els mateixos amnistiats o els qui participin de les seves dèries tornin a cometre fets semblants. Qui podria signar una renúncia així?
Remetre’ns a l’etimologia de la paraula amnistia, que participa de la mateixa rel grega que amnèsia, ens acabarà de satisfer. L’oblit vindria a ser com si diguéssim aquí no ha passat res; disculpin, vostès, les molèsties, i etcètera. Es tracta d’això, d’una amnèsia col·lectiva, d’un d’oblit en tota regla que no repararà ni de lluny, convé insistir-hi, les nafres deixades pel camí. Però —però!—, si des del poder de l’Estat es predica que l’amnistia serà un regal dels déus únic i irrepetible que es dicta per equanimitat en pro de la concòrdia i tot plegat, convé saber contradir aquest fals argument beatífic.
Què no haurien d’oblidar, per contra, els perseguits pels seus ideals, els reprimits, en acte o en potència, per ser independentistes? S’insisteix que els redactors de la futura llei d’amnistia hauran de filar molt prim per evitar que els tribunals, que són els que l’aplicaran, tinguin marge d’interpretació i que quan llegeixin blanc vulguin entendre que la llei diu blanc. Heus aquí, així doncs, la gran paradoxa de fer lleis amb un contingut eminentment polític, la por que es té dels tribunals i, singularment, del Tribunal Suprem. Com sabem per tristes experiències recents, el Tribunal Suprem és especialista a repartir arbitrarietat a tort i a dret i no té ni un bri de reserva moral a l’hora de forçar la realitat i fer les giragonses dialèctiques que calguin perquè s’imposi la seva particular visió ultramuntana d’Espanya. És allò de sacralitzar la unitat de la pàtria comuna de tots els espanyols en detriment dels drets fonamentals, que sempre acaben pels racons. En detriment, també, d’una concepció avançada de la democràcia i de les llibertats públiques.
Ara i aquí no és el moment de parlar del mal que ha causat a la convivència i a les llibertats haver omès, en el seu dia, quan la Transició, la reforma integral del poder judicial. Tanmateix, sí que serà del tot necessari tenir ben present un fet de la màxima transcendència. Quan el Tribunal Suprem hagi d’aplicar l’amnistia als ja condemnats en el judici al Procés i als líders independentistes exiliats, estarem en una cruïlla de camins contraposats. La paradoxa lamentable —una altra més!— és que així com els indults apaivagaren la reprimenda del Consell d’Europa a les institucions espanyoles, a les que exigiren que posés fi a la situació injusta dels condemnats pel Procés, l’amnistia podrà evitar que conclogui l’examen que practiquen els tribunals europeus a les resolucions del mateix Tribunal Suprem. Si, malgrat tot, el Tribunal Suprem aplica l’amnistia a desgrat seu, podrà resultar —oh manes!— el gran beneficiat per l’oblit.
Ve al cas destacar que l’amnistia no és un indult. Res a veure (o molt poc). Un indult és un acte administratiu que, amb caràcter individual, emet el Govern de torn amb la finalitat de rebaixar una pena ja imposada pels tribunals. Per tant, quan s’indulta algú significa que aquest algú ha estat prèviament condemnat. L’amnistia, per contra, és una llei aprovada pel poder legislatiu que es dicta en situacions de canvi de règim —la transició d’una dictadura a una democràcia, per exemple—, però no només en aquestes situacions. Estarà igualment justificada quan el poder polític consideri que pacificarà una controvèrsia de llarg recorregut i alta incidència col·lectiva i, també, per descomptat, per raons d’interès general (interès que en cada moment abastarà allò que convingui que abasti). De la mateixa manera i primordialment, l’amnistia serà una eina política molt útil quan des del poder s’hagi perseguit de forma generalitzada un grup ideològic, nacional, ètnic o social, i es vulgui revertir aquesta dinàmica i reparar les injustícies materials i formals comeses pels tribunals. Estem aquí.
L’amnistia afectarà els condemnats —deixarà sense efecte les penes imposades—, els encausats pendents de judici —arxivarà les causes obertes— i impedirà que s’investiguin els fets que s’amnistien, val a dir-ho, impedirà que s’obrin nous procediments. Per això, la llei que estableix l’amnistia ha d’identificar amb precisió els delictes o, almenys, l’objectiu que perseguien els qui suposadament els cometeren, així com el lapse temporal d’aplicació. En definitiva, l’amnistia tractarà de reparar el mal causat —com és obvi, no ho aconseguirà del tot perquè els condemnats ja hauran rebut un càstig immerescut—, obstarà que es produeixin nous mals pels mateixos motius i mirarà cap al futur. Tanmateix, res no impedirà, perquè enlloc estar escrit que l’ésser humà hagi de renunciar mai ni als ideals ni a dur-los a la pràctica de forma pacífica, que els mateixos amnistiats o els qui participin de les seves dèries tornin a cometre fets semblants. Qui podria signar una renúncia així?
Remetre’ns a l’etimologia de la paraula amnistia, que participa de la mateixa rel grega que amnèsia, ens acabarà de satisfer. L’oblit vindria a ser com si diguéssim aquí no ha passat res; disculpin, vostès, les molèsties, i etcètera. Es tracta d’això, d’una amnèsia col·lectiva, d’un d’oblit en tota regla que no repararà ni de lluny, convé insistir-hi, les nafres deixades pel camí. Però —però!—, si des del poder de l’Estat es predica que l’amnistia serà un regal dels déus únic i irrepetible que es dicta per equanimitat en pro de la concòrdia i tot plegat, convé saber contradir aquest fals argument beatífic.
Què no haurien d’oblidar, per contra, els perseguits pels seus ideals, els reprimits, en acte o en potència, per ser independentistes? S’insisteix que els redactors de la futura llei d’amnistia hauran de filar molt prim per evitar que els tribunals, que són els que l’aplicaran, tinguin marge d’interpretació i que quan llegeixin blanc vulguin entendre que la llei diu blanc. Heus aquí, així doncs, la gran paradoxa de fer lleis amb un contingut eminentment polític, la por que es té dels tribunals i, singularment, del Tribunal Suprem. Com sabem per tristes experiències recents, el Tribunal Suprem és especialista a repartir arbitrarietat a tort i a dret i no té ni un bri de reserva moral a l’hora de forçar la realitat i fer les giragonses dialèctiques que calguin perquè s’imposi la seva particular visió ultramuntana d’Espanya. És allò de sacralitzar la unitat de la pàtria comuna de tots els espanyols en detriment dels drets fonamentals, que sempre acaben pels racons. En detriment, també, d’una concepció avançada de la democràcia i de les llibertats públiques.
Ara i aquí no és el moment de parlar del mal que ha causat a la convivència i a les llibertats haver omès, en el seu dia, quan la Transició, la reforma integral del poder judicial. Tanmateix, sí que serà del tot necessari tenir ben present un fet de la màxima transcendència. Quan el Tribunal Suprem hagi d’aplicar l’amnistia als ja condemnats en el judici al Procés i als líders independentistes exiliats, estarem en una cruïlla de camins contraposats. La paradoxa lamentable —una altra més!— és que així com els indults apaivagaren la reprimenda del Consell d’Europa a les institucions espanyoles, a les que exigiren que posés fi a la situació injusta dels condemnats pel Procés, l’amnistia podrà evitar que conclogui l’examen que practiquen els tribunals europeus a les resolucions del mateix Tribunal Suprem. Si, malgrat tot, el Tribunal Suprem aplica l’amnistia a desgrat seu, podrà resultar —oh manes!— el gran beneficiat per l’oblit.