Quan el president Puigdemont aparegué sota l’Arc del Triomf el passat 8 d’agost, el mateix matí assenyalat per al debat d’investidura del nou president de la Generalitat, confirmà el retorn que havia anunciat. Quan desaparegué de la vista dels encarregats de detenir-lo, protagonitzà un desenllaç imprevist per a gairebé tothom. Quan deixà en l’aire les seves màximes, en un discurs breu i accelerat que palesava la frisor per acabar aviat, confirmà que el futur de l’independentisme encara estava per escriure i que res es podia donar per extint. I quan, lluny de les urpes del Tribunal Suprem espanyol, passejà de bell nou per la gespa de Waterloo per palesar que era en llibertat, tancava un cercle més de la innombrable sèrie de cercles que ha obert i ha tancat —o mig tancat— al llarg de set anys d’inacabable —i inacabat— exili. Amb quines claus és raonable interpretar-ho tot plegat?
Anem a pams. Per començar, convé assenyalar que Puigdemont no és un polític més. És la imatge oposada del vulgar giracamises que avui és aquí i demà a l’altre costat del riu sota qualsevol excusa que sempre traspua, ben barrejat, oportunisme, set de poder i conveniències personals. De manera que, sens perjudici de les seves inevitables contradiccions i errades que hi són, Puigdemont té una cosa que es diu ideals i que, potser, a més d’un l’hagi sorprès comprovar que existeixen en un món tan rebregat com el de la política. Aquests ideals no són, en el seu cas, només enunciacions fugisseres, sinó que, en la mesura que li ha estat possible, les ha materialitzades, a l’exili i abans de l’exili. Concretem: a) és independentista des de ben jove; b) és irreductible (no surrender, com proclama Bruce Springsteen); i c) té una innata capacitat de lideratge, que sap i vol exercir. En resum, un idealista i independentista irreductible que, a banda d'això, és percebut com un líder, vet aquí uns trets que abasten bé per congriar un nombre inestimable d’enemics.
Però tornem a l’Arc del Triomf (amb les premisses anteriors). Com si fos una representació doble on les accions esdevenen simultàniament (mitja pantalla per hom), el discurs de Puigdemont i la seva immediata sortida d’escena desviaren l’atenció d’allò que succeïa al Parlament. Apel·lar a la perversió democràtica que suposa que el Suprem hagi decidit que no aplicarà l’amnistia perquè contravé els seus ultramuntans postulats ideològics, va estar bé. Recordar que ningú té dret de renunciar a l’autodeterminació perquè és un dret que pertany al poble, també va estar bé. Esmentar la fita de la victòria del referèndum del primer d’octubre de 2017, era, més que necessari, imprescindible. Com ho era evocar que d’aquell èxit democràtic va néixer la insadollable repressió espanyola, que encara dura, com queda demostrat, entre molts altres supòsits sagnants, per l’exili del mateix Puigdemont, de Comín i de Puig. Amb aquests antecedents, ningú no pot qüestionar, amb un mínim de sentit comú, que Puigdemont engani els perseguidors i es faci escàpol d’un Tribunal Suprem que ha assolit una funció que no té res a veure amb l’aplicació serena i recta de les lleis. Com es pot reprovar que un perseguit de forma injusta fugi dels seus perseguidors?
A l’altra meitat de la pantalla passaven coses de la màxima transcendència per al país. S’iniciava una nova era on el PSOE espanyol i el PSOE català, en perfecta simbiosi, acaronaven a la fi el somni de governar Catalunya per desmuntar tot allò que encara subsistís dels anys de la revolta. Construir un nou marc mental on allò tan recurrent de la concòrdia, la integració de tothom en un mateix projecte col·lectiu, la millora de les condicions de vida, la superació de l’escissió entre els catalans i, destacadament, la referència, sense esmentar-la explícitament, a Espanya com l’àmbit on tot aquest esclat de joia es faria possible, constitueixen les línies ideològiques del nou president. Res que hagués de sorprendre, perquè, com ha quedat dit, aquest era el dia que anhelava el projecte superador de les vel·leïtats independentistes, que restarien oblidades i soterrades per una espessa capa de pols. Missió acomplerta. [Gràcies, Salvador, pels serveis prestats a la causa, saluda els d’Esquerra i digues-los que els dec un cafè; no es mereixen, les gràcies, Pedro, i descuida que faré arribar el teu compromís, el del cafè, a qui correspon].
El mal dels mals és que per confluir en la superposició del projecte independentista pel projecte espanyolista —camí, aquest darrer, molt més planer de transitar— el PSOE hagi comptat amb el suport, tan inestimable com imprescindible, d’ERC. Tres sotracs electorals seguits, patits en pocs mesos, no han servit als republicans per revisar la seva estratègia que, es llegeixi com es llegeixi, l’allunya cada cop més de la perspectiva independentista, que ara queda, sinó en els seus plantejaments teòrics, sí en la pràctica política, esvaïda, esdevinguda una mena de quimera de la qual s’estimen més no parlar-ne gaire (no fos cosa). Ha entès, l’electorat tradicional d’ERC, la passió amorosa que el partit professa al PSOE molt per damunt de qualsevol altra consideració, com la de prioritzar l’eix nacional? Semblaria que no. Semblaria que no ho ha entès i que d’aquí venen les desercions a l’hora d’emetre el vot.
De qualsevol manera, Junts es troba en una cruïlla on les decisions de curt i llarg abast no seran gens fàcils. En efecte, es constata que el partit ha quedat, de moment, tot sol en la defensa de la independència com la gran fita col·lectiva. Tindrà feina de valent per analitzar amb finesa què passa ara mateix al país, què passarà els anys que venen i què cal fer per adaptar-se a la nova situació i treure el cap amb un discurs nítid sobre tot plegat que, alhora, prescindeixi de focalitzar la discrepància en els antics companys de viatge. Al cap i a la fi, haver-se quedat tot sol té l’avantatge que serveix perquè l’electorat identifiqui a les clares les postures de cadascú. Emperò, té el greu desavantatge que l’horitzó anhelat es veu encara més lluny, perquè —cal insistir-hi un cop més— sense la unitat de totes les forces polítiques implicades, no hi ha precedents en el món de reeixir en una formulació que dugui a la independència. Tanmateix, si el present i l’immediat futur del sobiranisme estan més aviat emboirats, Puigdemont com a líder i el seu irreductible independentisme representen quelcom més que un bri d’esperança per als que creuen en la defensa dels postulats secessionistes.