Llista –inacabada– d'informacions publicades en els últims vuit dies i que ja sabem del cert que són mentida: els membres del CDR detinguts a Sabadell treballaven amb goma-2 per fabricar bombes; es van reunir el 15 de setembre de 2018 amb Fredi Bentanachs, cofundador de Terra Lliure; en aquesta reunió hi havia també una germana del president Carles Puigdemont. En periodisme, la memòria és curta i el titular és ràpid i a cinc columnes. El desmentiment, en canvi, és a contracor i a l'última línia.
Aquests darrers dies hem renovat el particular catàleg nostrat d'informacions que no respecten la presumpció d'innocència i de filtracions interessades que són retransmeses com a veritats impol·lutes sense contrastar. Hi ha una investigació oberta contra unes persones a les quals s'atribueixen delictes de molta gravetat. I quan sentim els primers titulars, el primer que moltes pensem és que la falsa associació de certs col·lectius amb el terrorisme no és nova i, per suposat, no és exclusiva de l'independentisme –Tamara, Pandora, Nahuel, Dixan, Altsasu...–.
Quan la definició del què és terrorisme i què no s'estén com un xiclet, amb una Audiència Nacional poc enfeinada després de la fi d'ETA i un aparell de l'estat amb interessos polítics, judicials i electorals per associar l'independentisme amb la violència, tot plegat suscita més dubtes que afirmacions. Amb una premsa cada cop més alineada amb aquests poders i uns mitjans de Madrid on les posicions independentistes hi són cada cop més absents, el desastre està servit.
En aquest context, ja fa temps que alguns independentistes aprofiten manifestacions per increpar reporters de televisions estatals, o a cop de tuit diuen el nom del porc a periodistes de capçaleres espanyoles. Per la diada, fins i tot vam conèixer un cas en què un reporter de La Sexta hauria incitat els manifestants a cridar en començar la connexió en directe, sigui per espectacle o per exasperació –i aquests, incomprensiblement, li van fer cas–. S'entén que veure com certs mitjans deformen cada dia la pròpia realitat, com manipulen fins a nivells surrealistes, com s'expliquen coses que no tenen res a veure amb el que un ha viscut, afarti i indigni. Però increpar periodistes servirà per canviar-ho?
Increpar els reporters al carrer és, a banda de barroer, intimidatori –impedir als periodistes fer la seva feina, encara que no ens agradi com la fan, atempta contra el dret a la informació de tota la ciutadania–. Però també és contraproduent, perquè alimenta el relat de la victimització, de l'"a Catalunya no es pot treballar", i silencia els atacs organitzats i molt més violents patits especialment pels mitjans públics catalans i per determinats periodistes que són al focus de l'extrema dreta.
Cridar "premsa espanyola, manipuladora" als reporters alimenta un clima de confrontació que les imatges en bucle s'encarregaran d'exacerbar; posa la tensió i la responsabilitat en els redactors de base –que no acostumen a ser els responsables del titular de portada o de l'enfocament del programa–; uniformitza tot el periodisme espanyol posant-lo tot al mateix sac i obvia que molts dels periodistes que reben els cops -físics o verbals– són tan catalans com els que els increpen, és a dir, viuen aquí i veuen cada dia la realitat que ens envolta, encara que sigui des d'un prisma diferent.
Potser és més útil i productiu mirar de ser crítics, informar-nos sobre qui són els propietaris dels grans diaris i de les televisions privades, entendre com funciona la indústria periodística, fomentar amb lectures i subscripcions mitjans que treballin de forma responsable, i sobretot respirar fons abans de proferir insults o retuitejar qualsevol soflama que, per molt que quadri amb les nostres opinions, massa sovint acaba sent una notícia tan falsa com les de l'inici d'aquest article.