El Govern ha inclòs 131 municipis més al llistat de zones tensionades en què es podrà aplicar la limitació del preu dels contractes. Ja són més de 270 les poblacions on això és possible. De fet, tot el territori aplega uns set milions d'habitants. La llei estatal pel dret a l'habitatge estableix que s'apliqui aquesta mesura quan més del 30% dels ingressos familiars van destinats al lloguer o la hipoteca, o que el preu dels mateixos hagi crescut els darrers cinc anys almenys tres punts per damunt de l'IPC. També des de l'Ajuntament de Barcelona, l'alcalde Jaume Collboni ha inclòs en el Pla d'Actuacions Municipal -però encara sense concretar- la Renda Barcelona, pensada per ajudar a famílies vulnerables a compensar, si més no, el cost creixent de viure a la ciutat.
Són senyals de preocupació en els poders públics per la situació de l'habitatge, considerat el problema que més aclapara la societat. L'accés dels joves a l'habitatge s'ha convertit en un malson, tot i que no s'han d'oblidar altres realitats cruels, com l'increment de persones i famílies que es veuen obligades a viure en una pensió per no poder afrontar el preu de l'habitatge. També a l'estat espanyol, on s'acaba de fer una trobada a la Moncloa amb promotors i constructors, i s'ha acordat agilitar els tràmits de construcció. Però amb això no n'hi ha prou.
Ara ja sabem que la crisi immobiliària del 2008 va deixar una estesa de famílies ferides, moltes d'elles obligades a abandonar casa seva, en un sentiment de frustració i greuge. Però el problema de l'habitatge assenyala el major repte per al model social europeu, ara que venen unes eleccions al Parlament Europeu que són considerades transcendentals. Si la democràcia es va consolidar després de la Segona Guerra Mundial va ser gràcies a l'ascens social que va garantir. La combinació de drets i benestar -per incomplets que fossin- era i és una fórmula invencible que ha fet d'Europa un model d'èxit.
És en la insatisfacció acumulada i en la humiliació que suposa no tenir garantit un sostre digne on hi ha el niu de l'extrema dreta populista. Un règim com el franquista, amb tota la misèria i la repressió que va dur, va tenir l'astúcia de congelar el preu dels lloguers. Coneixia molt bé els riscos d'un empobriment acusat de les classes mitjanes. La democràcia ha de poder garantir el que la Constitució estableix com un dret.
En la qüestió de l'habitatge, no n'hi haurà prou amb polítiques d'agilització de tràmits burocràtics. Només la construcció d'un gran parc públic, si no possible en el centre de les capitals, sí en les corones urbanes, podria apaivagar de manera important aquest problema social de primera magnitud. Un entrebanc per assolir és la necessitat que les diverses administracions públiques s'entenguin i afrontin conjuntament el repte, que només té solució real a llarg termini. Però és en aquesta trinxera on es decidirà la sort de la democràcia europea.