La figura del president Jordi Pujol continua despertant passió i és difícil acostar-se al personatge de manera indiferent. El periodista Txema Seglers acaba de publicar Pujol i jo (Saldonar), on proposa al lector revisitar la personalitat de qui va governar Catalunya durant 23 anys a través de 27 mirades. És a dir, són 27 pujols els qui van travessant el llibre.
Seglers ha anat teixint el volum amb un estil en què les 27 veus no formen uns capítols tancats sinó que van entrellaçant-se entre ells, mostrant totes les complexitats de l’expresident. Hi són des de col·laboradors estrets de les diverses etapes del pujolisme fins a crítics acèrrims, partidaris apassionats i detractors amb bona memòria. Una manera diferent, sense apriorismes, d’acostar-se a l’expresident.
Després de conversar amb tants testimonis, què ha après del personatge Jordi Pujol?
Amb el llibre jo volia saber qui era el meu Pujol. No és un llibre de part, és com una plaça on tothom pot conversar. I a mesura que jo entrevisto més i més persones, tots ells es van creuant entre ells.
I ja sap quin és el seu Pujol?
Doncs… És que és un personatge de qui el final encara no està escrit. D’alguna manera he trobat el meu Pujol. Jo soc del 1980, quan ell comença a governar. És un personatge molt complex i també de molta ambigüitat. En part es pot veure com un símbol de la mateixa condició humana i de l’ésser català. El que jo volia saber és com m’interpel·lava la seva figura, que travessa generacions i etapes històriques, i això fa que gent molt diferent té la seva idea de Pujol. En el meu cas, a més, hi havia un element personal: el meu pare havia treballat a Banca Catalana. Hi ha en el llibre una trama familiar.
M’ha cridat l’atenció el que diu Jordi Amat, agafant una afirmació de Gregorio Morán, que diu que Pujol, amb la seva detenció i empresonament durant la dictadura, va redimir en certa manera la burgesia.
Aquest és un tema. Xavier Domènech, en canvi, ho discuteix. El llibre intenta plantejar un seguit de preguntes i no és fàcil d’entendre aquest decalaix que hi ha en el personatge, un banquer que com a polític invoca l’èpica.
"S'entén més amb comunistes com Miguel Núñez que amb la progressia pija de Barcelona"
Un tema que apareix també és com, durant la Transició, es detecta certa atracció mútua entre Pujol i el PSUC.
Sí, Francesc-Marc Álvaro explica que Pujol s’entenia molt més amb els dirigents comunistes com Miguel Núñez o Gregorio López Raimundo que amb molts exponents de la progressia pija de Barcelona. Amb el món de Boccaccio no s'hi va entendre mai.
S'entenia més amb algú de Comissions Obreres que amb algú de Boccaccio. Potser hi havia més punts en comú des del punt de vista vital, caracteriològic. Potser per això tampoc s'entén amb Roca.
Això ho diu Josep Ramoneda. Que Roca sembla massa postís com perquè Pujol s’hi entengui. La relació de Pujol amb Roca és un altre element present en el llibre. Molts creuen que la relació era purament transaccional. Hi ha un tema que també apareix en el llibre i que afecta les finances de Convergència. Ho explica Álvaro: en el moment de la ruptura entre Pujol i Roca dins de l’executiva del partit, hi ha una guerra pel control de les finances. Els roquistes queden relegats i qui entra a remenar les finances de CDC és el fill gran de Pujol. I aquí és quan comencen a confondre’s les coses. El Ferran Casas també s’hi refereix. Aquí també hi apareix Miquel Sellarès, que ho viu de prop i que tenia una relació horrible amb Lluís Prenafeta.
Sellarès explica com surt del partit dues vegades. En un moment determinat, és expulsat i a l'executiva només Miquel Roca i Josep Maria Collell li donen suport. Prenafeta apareix en el llibre com un contrapunt, com un personatge molt fosc.
Sí, simbolitza tot aquest món, és el rostre fosc del pujolisme.
En el llibre hi ha moltes anècdotes sucoses. Explica el cas d’un escriptor català que escriu en castellà que mai hagués votat Pujol, però que confessa un dia que es mor de ganes de conèixer-lo. Com va anar això?
Sí, m’ho va explicar en Joan B. Culla. Sortint d’un plató de TV3, aquest escriptor li va demanar de conèixer Pujol i van quedar per dinar. I van estar tres hores parlant. Quan van acabar, l’escriptor li diu a Culla: “Però si és el rei Lear, és el rei Lear!”, el monarca de Shakespeare que deixa el regne a les filles per descansar en pau i tranquil·litat, però les filles l'abandonen i ell acaba morint tràgicament.
"Un escriptor català que escriu en castellà es moria de ganes de conèixer Pujol. Després de tres hores de conversa, surt dient: és el rei Lear!"
Qui era aquest escriptor?
Javier Cercas. Mira, un testimoni que crec que és sorprenent és el de Josep Maria Pou, que ha interpretat el rei Lear i també el mateix Pujol a la pel·lícula Pare nostre. M’interessava Pou perquè dona una visió aliena a la política.
Potser més d’un lector se sorprendrà del que diu Josep Maria Pou, quan explica que Pujol anava a vegades a veure’l amb la seva dona i sovint se li presentava algun diumenge, pagant ell les entrades, no s'aprofitava del càrrec de president. Ho dic per certa fama de garrepa que té el president.
Sí, pagava les entrades normal i corrent.
Explica el cessament d’algun membre del Govern.
La consellera Maria Eugènia Cuenca. N’explica els detalls Xavier Trias. Era consellera de Governació quan es van produir uns greus incendis. Ella estava jugant al golf i sembla que li va voler explicar una història. Pujol si una cosa no suporta és que l’enredin i no li ho va perdonar.
En Ferran Casas posa èmfasi en el llibre en la relació amb la monarquia. Què n’ha tret en el llibre del vincle entre Pujol i Joan Carles de Borbó?
Els presidents passen, però el contacte amb el rei dona certa imatge de poder. Alguns diuen que la relació és transaccional, d’altres poden dir que també hi ha certa estima mútua. Però pel que m’han explicat, la primera trucada que fa després de la confessió és al rei. Ho explica en Pou, que per fer Pare nostre s’ha documentat molt bé.
És veritat que va anar a veure mossèn Ballarín?
Sembla que sí. Després de’escriure la carta de confessió, decideix anar a veure mossèn Ballarín i li diu que vol confessar-se. Busca l’absolució.
I li dona?
No ho sabem. La figura de Pujol ens convida sempre a imaginar. En tot cas, tothom insisteix en la profunditat de la seva fe religiosa.
Però no sembla un calvinista, sinó més aviat un catòlic del sud d’Europa. Busca l’absolució i va a buscar un sacerdot que considera afí. En textos seus, es referia al seu catolicisme com una mena de sector centrat, entre Cristians pel Socialisme i els sectors més tradicionalistes.
Ell ho expressa d’una manera particular. Diu que se sent un membre de l’exèrcit derrotat del Papa Montini, Pau VI.
M’ha cridat molt l’atenció el que diu Francesc-Marc Álvaro sobre les seves influències franceses, més que alemanyes.
Sí, ell discrepa dels que destaquen la incidència del pensament alemany en Pujol. Va estudiar a l’Escola Alemanya, però segons Álvaro, ni filosofia alemana ni històries. Qui influeix en Pujol és Renan i la seva concepció de la nació com un plebiscit quotidià. Una nació en permanent evolució.
"Pujol té molt clar quan funda Convergència que vol fer una cosa nova, no repetir els errors de Companys i Cambó"
Després d’escoltar tantes veus, creu que Pujol és independentista?
Pepe Antich diu que políticament no, sociològicament sí. Álvaro diu que no és independentista i fa una afirmació que em sembla la millor definició: no és independentista perquè sap massa història i massa demografia. En les darreres declaracions que li he llegit diu que Catalunya no serà mai independent. Hi ha una cosa que té clara i que apareix en diversos moments de les converses: té molt clar que no vol repetir els errors de Companys i Cambó, exponents de les forces que van a la Guerra Civil. Per això té molt clar que ell, quan funda Convergència, vol fer una cosa nova.
El considera un inspirador del procés?
Crec que dir que Pujol és una mica l'inspirador del procés segurament és absurd, però potser sense el pujolisme el procés no s'hagués produït.
La figura de Pujol la veu present en les noves generacions?
Li explicaré una cosa. Els nebots de la meva dona, que tenen 25 o 26 anys, quan els preguntes qui és Jordi Pujol, diuen: aquell polític que els agrada tant als avis. Diria que els llegats que rebem s’han de preservar però també de filtrar. Irene Rigau diu una cosa: Pujol és analògic. I jo crec que ara ja estem en un món digital.
"Quan parlem amb el president, el seu fill Oriol ens diu que no pot haver una entrevista perquè seria validar tot el que es diu al llibre"
I finalment, va poder parlar amb Jordi Pujol.
Van ser dues trobades. Quatre hores. Em trobo amb ell gràcies a que Irene Rigau em facilita el contacte. prèviament havia rebut un no a la petició de trobada. Ens veiem, li expliquem el projecte, que hauria de culminar amb una entrevista amb ell. Quedem per fer una segona trobada i sabem que un dels seus fills, l’Oriol, hi vol ser present. Quan ens veiem, l’Oriol Pujol ens diu que no pot haver una entrevista perquè si ho féssim seria com si ell estigués validant tot el que es diu d’ell. Érem quatre: el president Pujol, l’Oriol, el meu editor i jo. Parlem i al final arribem a l’acord de no fer l’entrevista però sí que puc explicar la meva trobada amb el president. I és el que faig al final del llibre.
Sap si el llibre li ha agradat?
Això no ho sé. Però el té. Ell va veure la llista dels 27 testimonis, això sí.
Va fer algun gest amb algun nom?
Sí, va preguntar: qui és Mena? Li vam aclarir que era el fiscal.
Algun possible entrevistat li va dir que no?
Carlos Jiménez Villarejo. Vaig insistir-hi però em va deixar molt clar que ja era un tema mort per ell.
I no em vol dir una mica més de quin és el seu Pujol?
És el Pujol que travessa la història dels meus pares, que és saber per què se separen, tot i que se separen estimant-se molt, perquè sempre s'havien estimat.