Aquest diumenge, Alemanya vota en les primeres eleccions rellevants a Europa després de l’elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units. Tenen lloc en un moment de màxima tensió a la Unió Europea (UE), just quan la nova administració nord-americana ha iniciat un desgel amb la Rússia de Vladimir Putin i amenaça de deixar Ucraïna a la seva sort. Els sondejos coincideixen a oferir un escenari complex, amb un ascens important de l’extrema dreta.
La conservadora Unió Cristiana Democràtica (CDU) és la favorita, amb prop d’un 30%, amb l’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya (AfD) entorn un 20% i els dos partits ara en el govern en una tercera posició llunyana, amb l’SPD vorejant el 16% i els Verds amb un 12-13%. A poques hores de revelar-se la incògnita electoral, les coses estan així.
Es trenca el mirall de l’estabilitat
Alemanya ha estat el país que ha simbolitzat els valors de l’estabilitat i la previsibilitat a Europa. L’alternança en els governs s’ha produït sense presses, amb majories que han trigat a perdre l’hegemonia. La CDU va governar durant els primers vint anys de la República Federal (1949-69) i catorze d’ells amb el mateix canceller, Konrad Adenauer. Una aliança de socialdemòcrates i liberals va governar després tretze anys i l’era democristiana de Helmut Kohl es va prolongar durant setze anys. Per no parlar de l’etapa d’Angela Merkel, de també setze anys. No hi ha mostra més clara dels canvis produïts a la societat alemanya que la quasi certesa que l’actual canceller, Olaf Scholz, no només perdrà clarament sinó que pot quedar en tercera posició.
Un drama per la socialdemocràcia
L’SPD és molt més que un partit. Ha estat la formació més important del socialisme democràtic, encarnant sempre la seva interpretació més moderada i atlantista des dels anys de la Guerra Freda. Que aquest partit pugui quedar reclòs per sota del 20% diu molt de la crisi de la socialdemocràcia a Europa. És cert que l’SPD ha hagut de conviure amb una altra formació d’esquerra moderada com els Verds. Aquest diumenge, Pedro Sánchez pot convertir-se en l’únic líder socialdemòcrata que governa un país important a la UE.
Calibrar la robustesa del nucli europeu mirant Ucraïna
Des que el general De Gaulle i Konrad Adenauer segellessin amb un petó el Tractat de l’Elisi el gener del 1963, l’eix francoalemany ha estat troncal a la UE. L’antiga Comunitat Econòmica Europea ja va néixer com una retrobada de tots dos països, però des d’aleshores el projecte europeu ha descansat sobre França i Alemanya. Una realitat estratègica que, amb altibaixos, no s’ha vist desmentida. Si les eleccions d’aquest diumenge duen inestabilitat, això impactarà en el poder d’una Europa que es veu obligada a respondre a l’amenaça combinada de Trump i Putin, i a fer-ho aviat.
Una ultra de perfil atípic
Serà Alice Weidel, la líder de l’AfD, el rostre d’aquestes eleccions? Ho serà si fa bones les enquestes, deixant els socialdemòcrates molt lluny. No governarà. El bloc de forces democràtiques està prou cohesionat en un únic punt: ni parlar-ne de l’AfD. El perfil de Weidel la fa atípica, això sí, per una dirigent ultra. Dona en una formació molt masculina, lesbiana i economista que ha treballat en bancs i fons d’inversió, quan l’AfD es presenta com la representant del malestar contra l’statu quo. El seu missatge xenòfob que l'ha fet créixer electoralment xoca amb el fet d’estar viure amb una dona procedent de Sri Lanka. El cinisme sembla ser una de les característiques de Weidel, però té el vent de cara i el suport explícit d'Elon Musk.
Cap a una nova gran coalició
Friedrich Merz ho té tot de cara per ser el nou canceller. El líder de la CDU va aconseguir la candidatura a la tercera, després de batalles internes incertes i de la retirada d’Angela Merkel, amb qui manté distància. Merz, un home fred, no especialment carismàtic, que ha treballat com a assessor jurídic de bancs i fons de capital, representa l’ànima més liberal conservadora i empresarial en un partit que continua sent una força interclassista i d’empremta socialcristiana. L’horitzó d’una nova gran coalició apareix com el més probable, però Merz ja ha avisat que si governa s’endurirà la política immigratòria. Aquesta serà la victòria ideològica de Weidel en aquestes eleccions.