En qualsevol projecte que es vulgui muscular en equip, el requisit previ per portar-lo a bon port és la confiança. No hi ha recorregut satisfactori sense comprensió entre les parts i ajuda mútua, per necessitat o convenciment. I en política, com a tot arreu, pesen les relacions personals. Perquè els pactes són aplicables si el context és favorable i els interessos són compartits, però també si els interlocutors s'entenen. La confiança greixa la convivència.
Pedro Sánchez i Salvador Illa i els seus socis d'investidura, Junts i ERC, estan emetent clars senyals de desconfiança. A Madrid, la relació de Carles Puigdemont i el PSOE ha entrat en zona de risc, fins al punt que un distanciament definitiu pot deixar en via morta els pressupostos i ennegrir l'horitzó de la legislatura espanyola. I a Catalunya, les necessitats d'Oriol Junqueras i la nova cúpula republicana, amb la segona part del congrés del partit pendent de resolució i una renovada exigència dels pactes amb els socialistes, fan pràcticament impossibles els primers comptes del Govern d'Illa. Possible escenari de pressupostos prorrogats a l'Estat i la Generalitat.
L'escenari de desacords al Congrés i al Parlament, responguin a comportaments tàctics o s'expliquin pel greuge dels incompliments, alimenten una altra desconfiança, la de la ciutadania respecte de la classe política. La percepció que els governs d'aquí i d'allà i els seus socis parlamentaris són incapaços de superar les distàncies ideològiques per arribar a acords -no només en problemes de fons, com el conflicte territorial, sinó també en urgències socials, de l'habitatge fins al bon funcionament dels serveis públics- alimenta el sentiment de desafecció.
Un cansament respecte de la política que ha estat caldo de cultiu per a l'expansió de l'extrema dreta, d'arrel espanyola i catalana, ara amb el vent de cua afegit que proporciona el paisatge internacional. Quan els partits tradicionals prenen decisions a partir de lògiques internes que són complicades de desxifrar pels ciutadans s'entrega carburant a l'antipolítica. Encara més si aquests partits són percebuts com a agents que frustren canvis que poden frenar el benestar de la població o no el milloren. És quan l'elector opta pel traç gruixut, i castiga governs i oposició.
El discurs incendiari dels populismes extremismes no s'acostuma a traduir en solucions per als electors que han fet evident la fatiga amb la política. Però el creixement d'aquestes opcions polítiques, ara amb autopistes per avançar, sí que lesiona consensos i complica encara més la governabilitat.
La Catalunya dels 8 milions té molts reptes vinculats al creixement demogràfic i exigeix que el país estigui preparat per atendre'ls. I no sembla estar-hi, pels dèficits que es constaten en habitatge i per les arestes en el funcionament de serveis públics tan essencials com la salut o l'escola. Resulta una temeritat afrontar tants fronts des del desacord permanent. Perquè la desconfiança que brolli de l'immobilisme partidista es pot traduir al carrer en un recorregut equivocat.