Som a una època en què tenim una estranya tirada a sentir-nos culpables per coses de les quals no en som i a fer-ho públic. Ens agrada l'autoflagel·lació afegint-hi una mica de melodrama. Posem alguns exemples. Circula per les xarxes un vídeo d'uns xicots torejant un vedell, allò que en alguns llocs en diuen una "becerrada", on la desafortunada bestiola és martiritzada davant d'una audiència que inclou criatures. La reacció vista aquests dies: "Sento vergonya de l'espècie humana". Fa unes setmanes, a Pamplona hi va haver aquell sinistre episodi de violació col·lectiva d'una noia de Granada, fet que va inspirar que s'alcés un cor masculí expiatori al crit de "sento vergonya de ser home". Tenim de tot, també la variant en clau d'autoodi occidental, com no, derivada de la desoladora imatge del nen sirià que s'ha quedat sense pares. "Sento vergonya de ser europeu".

Sembla que les opinions destructives, descoratjadores i depriments tenen més prestigi que les que donen una mica d'oxigen, quan hauria de ser a l'inrevés: hi ha tants arguments quotidians per pensar que som a un immens vall de llàgrimes que caldria fer un reconeixement honorífic als qui gosen portar la contrària i donen una mica d'aliment a l'ànima en lloc de tot aquest derrotisme mimètic. Hi ha planys que són pura ganduleria intel·lectual i exigències al món que no guarden proporció amb les que s'apliquen a un mateix. D'altra banda, carregar-te de culpes amb grans gesticulacions a les xarxes socials mentre continues veient la reposició de La Riera té poques conseqüències en la causa que tant sembla indignar-te.

Però hi ha aquesta tendència a l'esmena global, a pintar la realitat de negre amb un corró ben gros. Les notícies dolentes exciten més que les bones, i les xarxes estimulen la simulació de l'escàndol. Ara estem envoltats de gent permanentment escandalitzada, o que ho fa veure, gent enfadadíssima amb tot i tothora. Es veu que hi ha unes ulleres que venen a les botigues que te les poses i veus la realitat a través d'un vidre hiper-indignat. I, en fi, cal recordar que aquesta espècie humana tan blasmada és responsable de les coses més terribles i de les més sublims, i humans eren Goebbels i Pol Pot, però també ho són la torre Chrysler de Nova York, I don't know what it is, de Rufus Wainwright, i l'armagnac Laberdolive. I cosetes com la democràcia parlamentària i els drets humans, esclar, que no els ha inventat pas una girafa, sinó un ésser humà.

Prou en tenim de sentir vergonya de les vegades, no pas poques, que puguem haver fet el ridícul a la vida a títol rigorosament individual com per a sobre haver d'assumir les malifetes dels altres. Trobo això del vedell un espectacle poc edificant per a l'esperit, però no puc sentir una vergonya genèrica, com a espècie humana, que no em pertoca. Els brètols, o delinqüents, la justícia ho dirà, de Pamplona es van retratar a ells mateixos, no pas a la resta d'homes del planeta, i a Síria hi ha una guerra terrible que no hem declarat els europeus, encara que podríem parlar, això sí, de si caldria fer una mica més per als refugiats, molt particularment l'Estat espanyol.

Les raons per arribar a pensar que vivim a un món de bèsties són constants i temptadores, però prendre aquesta idea com a vara de mesura universal sí que condueix al fracàs. I de poc serveix aquest sentiment de culpa que irromp a l'engròs i que cada vegada s'assembla més a l'espectacle.