Jaime Palomera (Barcelona, 1982) abrasa i conrea. Així es percep a El segrest de l'habitatge: per què és tan difícil tenir casa, i com això pot trencar la societat (Pòrtic), el llibre que acaba de publicar. El text s'estén en la crítica, ballant entre l'anàlisi acadèmica i la mordacitat. Assenyala "el rendisme" -una lògica social que implica persones acomodades que viuen en gran part gràcies als ingressos del negoci immobiliari, segons retrata- i altres sectors als quals considera responsables del maldecap privatiu en què s'ha convertit l'habitatge. Però també planta llavors per fer emergir solucions. Al seu parer, les receptes necessàries requereixen augmentar els impostos a qui acumuli propietats i regular preus.
Al llibre assegura que és el moment d'introduir "la gran reestructuració del sistema d'habitatge" en les ambicions de l'administració. L'expert, que codirigeix l'Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA), ho diu mentre va desarticulant idees que sobrevolen el debat social però que ell intenta destapar com a mites: ni la construcció massiva de pisos implica reducció de preus, ni el problema principal d'accés a l'habitatge són els salaris, ni els petits propietaris són els que més depenen dels lloguers, remarca. En conversa amb Nació, a més, adverteix de dos perills enganxats a l'escenari actual. "No s'està entenent que el que està en joc és el pacte social", assegura, mirant cap a l'arena política. "Crec que no exagero si dic que en els pròxims cinc anys el preu de l’habitatge, del valor dels pisos, amb la dinàmica actual, es multiplicarà per dos", afegeix. Enmig d'aquests auguris, Palomera -exportaveu del Sindicat de Llogateres- brega per fer didàctics els deures pendents.
Hi ha solució a la crisi de l’habitatge?
El primer que cal entendre és que la societat s'està trencant. Perquè els més rics, des de fa temps, cada cop tenen més diners i el que fan és utilitzar-los per comprar propietats. Això fa que ja no sigui una crisi simplement de l'habitatge, és una crisi de la gent treballadora i de les classes mitjanes. Ja no va de qui pot tenir casa o de com de difícil és. Va de la possibilitat de projectar-se en el futur. I això s’està impedint sobretot a través de l’acaparament de propietats. Els rics compren or, compten criptomonedes, compren accions en borsa, però també compren cases. Ja passava dècades enrere, però des de la gran crisi financera del 2008 s’ha intensificat. Des d’aquella data, a tot l’Estat hi ha 1,3 milions de pisos de lloguer nous que llavors no existien. D’on surten? No són nous, no s’han construït. Són habitatges on vivia la classe treballadora.
I les solucions?
La manera de revertir-ho és, fonamentalment, posant impostos a l'acumulació d'habitatges. I això és del que fins ara no n'estem parlant prou i n'hem de començar a parlar. El que s’ha d’establir és que si tu vols accedir a una casa i et vols comprar el teu primer pis, se t’han de donar totes les facilitats, incloses ajudes fiscals. Però això per a la teva primera propietat, casa teva. A partir del segon habitatge, i del tercer, i més enllà, s’han d’augmentar els impostos. I això no és una cosa nova, Singapur ho fa des dels seixanta. És una illa i són molt conscients de l'escassetat del sòl. Allà ho tenen clar: si vols comprar un habitatge, t’ajudem. Però a partir del segon, t’augmentem molt els impostos, de manera que, si tens molts diners, els inverteixes en el que vulguis, però no en acaparar cases.
I la regulació de preus?
Aquesta és l’altra prioritat, però amb un matís rellevant: s’ha d’ajudar a fer que els habitatges entrin dins d’un sistema regulat, però aquest sistema pot ser de propietat també, no cal que parlem només de lloguer. Es pot frenar l’especulació amb les compra-vendes.
"Si hi ha tants esforços per fer-nos creure que el problema és l’immigrant és perquè saben que el següent a ser assenyalat és el ric"
Si no s'actua ràpidament, encara es pot anar a pitjor?
No exagero si dic que en els pròxims cinc anys el preu de l’habitatge, del valor dels pisos, amb la dinàmica actual, es multiplicarà per dos. Ja ha passat amb l’or.
Diu que la transformació té a veure amb un canvi de cultura, com quan el treball infantil estava ben vist i es va aconseguir forçar un nou consens social per prohibir-lo, malgrat uns agents econòmics deixessin d’obtenir-ne un benefici econòmic. Creu que, en un moment d’auge de l’individualisme i extensió del discursos d’extrema dreta, s’està a prop d’un nou consens social per atacar amb contundència els beneficis del sector immobiliari?
Si hi ha tants esforços per fer-nos pensar que l'origen del nostre problema i de la desigualtat creixent és l'immigrant, el que ve de fora, el que competeix pels pocs recursos que ens arriben a la gent treballadora, si hi ha tant d'esforç per fer-nos creure això, és perquè saben que és l'última frontera. És a dir, que si no tenim un boc expiatori, com en aquest cas és l'immigrant, el següent és el ric. Perquè la gent l’està veient, la desigualtat creixent. Qualsevol persona que ens llegeixi i que hagi buscat pis últimament, s'haurà trobat que no podia llogar o que un pis que l’nteressava per comprar se l'ha quedat un inversor que ha pagat sense hipoteca. Aquí hi ha un malestar. I això és perquè els rics s'han llençat a comprar els recursos bàsics per la vida.
Diu que no és una qüestió de ser bona o mala persona.
És que és important. L'altre dia vaig veure un debat amb l'Aitana, la cantant, a la Revuelta, amb David Broncano, que es va fer viral. L'Aitana va dir que té quatre pisos, però que no especulava, malgrat tenir-los en lloguer. I la gent es va posar a criticar-la. Però el tema és que els actors famosos i els futbolistes, quan fan diners, què els diuen els gestors? Doncs mira, si compres un pis i el poses en lloguer, tens una rendibilitat del 10%, mentre que si compres lletres de l'Estat, és un 2,5%. Així, l'operació racional, econòmicament, és comprar cases. I, per tant, jo el que intento explicar és que no és que siguin dolents. Fins i tot, diré més: els fons voltor i els fons d'inversió tampoc no és que siguin dolents. El que passa és que ara mateix estan dins d'una lògica en què comprar actius i reinvertir els actius dels seus accionistes en aquests actius en forma de casa, els aporta més rendes que molts altres actius. I, a més, és molt segur perquè el cobrament està pràcticament garantit, en general. L'única manera de canviar això és augmentant els impostos als rics, però, particularment, fiscalitzar-ne l'acumulació. I així s'acaba tot el problema de perseguir les escletxes del control de preus, perquè l'incentiu per posar lloguers turístics o lloguers de temporada desapareix.
"El problema no el tens amb el veí de classe mitjana que té un pis en lloguer, sinó amb tota una lògica de procés d’encariment de l’habitatge que estan liderant els rics"
Que el preu de l’habitatge no pari de créixer és un al·licient o una trampa?
Una societat de propietaris on tothom posseeix un actiu, que és la casa, el preu de la qual sempre puja, és una contradicció. Si l'habitatge puja de preu, cada cop és més difícil d'arribar-hi, les hipoteques són cada vegada més grans per salvar la distància entre els salaris i els actius, i llavors passa com al 2008, que peta. Des d’aleshores vivim en una fase diferent a aquell parèntesi històric en què tothom podia fer-se propietari. Hem canviat. Ara som en una segona fase, una que s’anirà allargant i que es caracteritza perquè només podrà accedir a comprar un habitatge qui hereti. I amb el temps, si no ho solucionem, arribarem a un nou punt en què ja no podrà accedir a un habitatge ni tan sols aquelles persones que els seus pares tenen propietats, perquè per poder viure en una residència o fer front a altres despeses, se l’acabaran venent i desapareixerà l’expectativa de l’herència.
Vostè insisteix que no és un problema de petits propietaris, però a la demarcació de Barcelona el 40% del parc del lloguer està en mans de tenidors que només tenen un sol pis arrendat. No li sembla un sector rellevant?
Sí, el que dic és que el problema no el tens amb el teu veí de classe mitjana que potser té un pis en lloguer, sinó que el tens amb tota una lògica d’un procés d’encariment de l’habitatge que l’estan liderant els rics. I ho demostra una altra dada, que és que qui depèn més de les rendes dels lloguers són les persones amb les rendes més altes, és a dir, aquells que declaren cada any entre 150.000 i 600.000 euros o més de 600.000 euros. Per a aquesta gent, que és una part molt petita de la societat, el que ingressen per lloguers representa el 35% dels seus ingressos. És a dir, depenen d’això, de cobrar lloguers. A la gent de classe mitjana que té un o dos pisos de lloguer això li suposa entre un 7% i un 9% dels ingressos anuals. Una altra cosa és que la lògica rendista els arrossegui a alçar el preu.
Al llibre detalla com l’Estat bonifica amb recursos públics els propietaris de pisos de lloguer. La setmana passada entrevistàvem el sociòleg José A. Noguera i parlava de la necessitat d’acabar amb alguns d’aquests privilegis fiscals que s’han allargat en el temps. És aquest el camí?
El camí és beneficiar fiscalment qui no té res i penalitzar qui acumula pisos. El que és molt important és que s’entengui que el que està passant actualment és una partida del Monopoly, però que està manipulada i intervinguda perquè aquells que ja tenen actius els surti més barat que a ningú seguir adquirint actius. I els que no tenen res paguin més impostos que ningú cada cop que passen per la casella de sortida, i que en comptes de rebre diners els hi toqui pagar. Hauria de ser totalment al revés.
"S'han de fer dues coses: treure els pisos de la lògica rendista [...] i que les administracions adquireixin molt més habitatge"
Apunta que un dels principals problemes de l’habitatge és que s’ha convertit en un bé d’inversió, en un actiu financer, i dels més rendibles. Els darrers mesos hem vist els governs socialistes assegurar que això ja no pot ser així. Això conviu, però, amb els beneficis fiscals als propietaris de pisos. I també a Barcelona s’acaba de conèixer un augment de la subvenció municipal a la fira immobiliària The District, passant de dedicar-hi 20.000 euros a 250.000 euros anuals, com va avançar Nació. Creu que estem davant un canvi polític real, o el veu més emmarcat en un joc retòric?
En general, els partits polítics no són conscients del problema. Fins ara, s'ha tractat com una qüestió d'accés a l'habitatge, com un tema sectorial, i no s'està entenent que el que està en joc és el pacte social. Aquest contracte social estan en risc i jo crec que no en són del tot conscients, els partits. Malgrat això, s’està veient algun canvi i, sense cap mena de dubte, té a veure amb les mobilitzacions populars gegantines dels darrers mesos. Ara la Generalitat fa coses que fins fa dos dies eren impensables, com fer ajudes a la compra d’habitatge que estiguin condicionades a què no puguis vendre aquell habitatge després a un preu superior al que l’has comprat, al marge d’afegir-hi l’IPC. Això és habitatge que treus de la lògica especulativa. També s’ha pactat augmentar l’impost de transmissions patrimonials (ITP) als propietaris de més de quatre pisos. Hi ha un canvi de paradigma, però és massa tímid.
Els grans exemples que cita al llibre, com Viena i Singapur, van començar els seus plans de transformació de l’habitatge amb expropiacions. Li sembla realista, que aquí es faci el mateix?
Hi ha una cosa que ja es planteja des del segle XIX amb els economistes liberals, que és que el sòl quan està ociós que no està complint cap funció social: el propietari està esperant a poder anar pujant les rendes gràcies a l'activitat econòmica i la inversió pública del seu voltant. Viena i Singapur en un moment donat van dir, escoltin, aquest sòl l'administració li donarà un millor ús i farà complir la seva funció social. Però per fer això el que necessites és canviar les normes que permetin a l'administració o bé expropiar o bé portar una cessió obligatòria d'aquell sòl. Però amb el finançament tenim un problema al sector públic. Ho explica Thomas Piketty: els governs occidentals cada cop s'han descapitalitzat més. Tenen dèficit permanent.
Caldrien dues fases, doncs? Una de nous impostos per omplir la caixa i una de posterior per adquirir propietats privades?
S’han de fer les dues coses alhora. Viena va ver una bateria àmplia d’impostos als més rics i després va començar a comprar sòl, cases i pisos. Estem en un altre moment, i s’han de fer dues coses que plantejo al llibre: treure els pisos de la lògica rendista sense canviar la propietat, que entrin en el sistema regulat amb incentius i penalitzacions fiscals, i utilitzar els nous diners recaptats per adquirir molt més habitatge. Si tu compares les nostres ciutats amb París o Berlin, actualment, les xifres d’habitatges adquirits són ridícules. París ha comprat una quantitat enorme de pisos.
Construir més és una falsa solució?
El tema és que amb les actuals regles del joc tota l’oferta que es pugui incorporar de nova construcció al mercat el que farà és augmentar més els preus.
És més urgent canviar les regles del joc que construir molts pisos?
S’han de fer les dues coses.
A la seva frase anterior semblava que hi havia una jerarquia.
Sí, abans que res s’han de canviar les regles del joc. Hi ha molts habitatges ja construïts, estem en un dels països amb més habitatge per habitant i hi ha molts pisos que no estan complint la seva funció social. S’estan dedicant a usos antisocials. En només set anys hem passat de 50.000 a 100.000 habitatges segrestats pel mercat turístic. I d’habitatges buits, hi ha molta discussió, però es xifra en 400.000 els que tenim al país. Poden ser segones residències, pisos sense cap ús, però tot són pisos allunyats de la idea de tenir-hi gent vivint de manera habitual.
"És impossible crear sòl i construir habitatges a voluntat, o a la velocitat a la qual, per exemple, es fan sabates o telèfons mòbils. L'habitatge no es comporta com un be de mercat normal"
Què opina del discurs que diu que l’aparició de molta oferta -molts pisos nous- solucionarà el problema de la demanda -molta gent buscant pis- i per tant farà que caiguin els preus? Al llibre arriba a posar nom als qui ho defensen: els ofertistes.
És molt important que la gent sàpiga la història d'aquest país, perquè hi ha molta falta de memòria. Tots els booms històrics en què més s'ha construït han generat un augment de preus. És a dir, aquest mandra de més oferta igual a reducció de preus és fals. I ho ha demostrat sempre. Llavors, la qüestió és per què passa això. I l'explicació és perquè l'habitatge, el mercat de l'habitatge, mai ha estat un mercat competitiu. Té les seves particularitats.
Vostè defensa que s’ha confós l'habitatge amb el funcionament d’altres mercats. Ho compara amb sabates i telèfons.
Hi ha tot de factors que fan que l'habitatge no es comporti com un bé de mercat normal. Però el principal seria que les cases són un bé de primera necessitat, tothom necessita una casa. Per tant, tens la demanda sempre assegurada. Però, a més, és un bé naturalment escàs, perquè els habitatges es fan sobre sòl, i el sòl és finit, i més encara aquell on s’ubiquen les ciutats, on la majoria de persones s’han de guanyar la vida. És impossible crear sòl i construir habitatges a voluntat, o a la velocitat a la qual, per exemple, es fan sabates o es fan telèfons mòbils. Si Samsung té molta demanda i decideix pujar el preus dels seus smarthphones, aleshores tindrà un problema perquè la competència se'l menjarà viu, perquè altres companyies faran mòbils més competitius. En canvi amb l'habitatge això no funciona, perquè els propietaris d'aquest bé no competeixen en un mercat competitiu.
Què més hi col·labora?
El paper de la banca o el sector immobiliari hi col·labora, esclar. El gran problema és que tant els bancs com els fons immobiliaris prometen unes rendes molt superiors al ritme de creixement de l'economia. Esclar, si l'economia ara mateix està creixent al 3%, que per cert és un creixement espectacular comparat amb la resta d'Europa, però a través d'un d'aquests intermediaris del banc o del fons d'inversió els teus diners creixen un 10%, això d'on surt? D’on surt la diferència del 7%? Fàcil: està sortint de les butxaques de la gent treballadora.
Al llibre esmenta l'aparició d'etiquetes com la més recent: “Inquiokupes”. Als moviments i les formacions pel dret a l’habitatge els ha faltat saber moure’s en el terreny del populisme?
Crec que cal fer-ho millor, tot i que s’ha avançat molt. Per exemple, "l'especulació" o "el fons voltor" té tanta mala premsa com "l'inquiokupa". I per tant, les pulsions dels individus són contradictòries. Hi ha pulsions que et porten a dir, “hosti, a veure si m'entra un inquiokupa o un okupa”, i també hi ha una pulsió que diu “hosti, els fons voltors s'estan quedant als pisos, no?”. I estan en lluita. És una lluita. És com el discurs segons el qual l'economia es resol fent fora els immigrants, perquè al davant hi ha un altre discurs que diu, "no, l'economia es resol posant impostos als rics i distribuint millor els actius i la riquesa". Bé, és una batalla que s'ha de donar. I s'ha de fer millor.
