Tots hem vist les imatges. Carrers, places, parcs i passejos marítims plens de nens. En algunes ocasions, massa plens. En alguns casos, degut als efectes distorsionadors del zoom. Però en d'altres, sense cap distorsió, s'hi han pogut veure famílies senceres -res d'allò d'un sol progenitor al carrer a la vegada-, manca de distància social i una notòria absència de mascaretes.

Els catalans i els espanyols s'han llançat al carrer en el primer dia que podia sortir-hi la canalla. En general, mantenint les regles marcades. Però també amb nombrosos exemples d'irresponsabilitat. I la minoria d'irresponsables podria tenir un efecte negatiu en la contenció del virus, que esperem que no es reflecteixi -o no massa- en les dades de les properes setmanes.

Es pot posar en dubte l'encert del govern espanyol de no atendre la petició de la Generalitat d'establir trams horaris per a la sortida dels nens, cosa que, sens dubte, hauria ajudat a minimitzar les aglomeracions. Però era previsible. El poder gairebé absolut que té l'executiu de Pedro Sánchez gràcies a l'estat d'alarma és massa llaminer com per renunciar a exercir-lo -i per demostrar que l'exerceix-. 

El problema és que la irresponsabilitat d'alguns podria donar arguments a mantenir aquesta situació: si la responsabilitat individual no funciona, s'estan donant arguments poderosos per perllongar les mesures coercitives. I allargar l'estat d'alarma pot comportar conseqüències indesitjables. En forma de pèrdua de qualitat democràtica, com ja avisen acadèmics internacionals. I en forma de centralització. Que, com tots sabem, és una cosa encara més llaminera per als poders i els partits espanyols, de qualsevol adscripció política.