Si una cosa hem de treure de positiva de 2018 ha estat l’eclosió del feminisme. El 8-M i la decisió de fer vaga, el moviment #Onsónlesdones, les etiquetes #Metoo, #Cuéntalo, #Prouperiodismesexista... Van ajudar a empoderar dones de totes les edats i, el més important, ens va ensenyar que ens havíem de visibilitzar. I no solament com a individuals, sinó com a col·lectiu.
Precisament parlant en clau col·lectiva, sororitat va ser la paraula escollida com a neologisme de l’any 2018 per part de l’Observatori de Neologia de la Universitat Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans. Segons Optimot, sororitat és “aquell lligam estret entre dones basat en el compartiment d’experiències, interessos, preocupacions, etc”. És estrany que aquesta paraula no figurés al nostre diccionari quan és d’arrel llatina (soror = germana) però es donava per suposat que fraternitat ja englobava qualsevol tipus de germandat, fos entre homes o entre dones. Curiosament, l’anglès sí que feia aquesta diferència entre els termes fraternity i sorority.
Ha estat a causa d’aquesta pressió a les xarxes socials, als carrers i entre grups de dones en sororitat que gairebé han començat a actuar com a lobbies, que els mitjans s’han anat adonant de la importància d’incorporar la mirada i la veu femenina a les seves informacions i a les seves opinions.
Però nosaltres no hem començat res. Recuperar la història és una obligació i, de vegades, un plaer. I les periodistes que avui tenim la sort d’exercir ens hauríem de fixar en les pioneres, les que ens van obrir el camí des de la Renaixença fins a l’actualitat.
Dones que surten del paper. Periodistes catalanes que expliquen un país és el llibre que han escrit Elena Yeste i Francesc Canosa (editorial Fonoll amb el suport de la Generalitat de Catalunya) en què es recullen diversos articles escrits per dones periodistes entre el 1879 i el 1938.
Articles que ajuden a veure com vivien les dones d’aquella època però que expliquen també la quotidianitat del nostre país, que tot just veia com s’aprovava el sufragi per les dones l’any 31, la llei del divorci del 1932 o la de la interrupció voluntària de l’embaràs a Catalunya el 1936.
Sabíeu que entre 1846 i 1936 es van editar un centenar de revistes de dones? I que durant els anys de la República hi havia més de cent dones exercint el periodisme a casa nostra, ja fos de manera habitual o esporàdica? I no solament en publicacions femenines, sinó d’actualitat general i d’informació especialitzada tant en política com en internacional: amb María Luz Morales escrivint sobre la reforma del Codi Civil (1928); la mateixa Morales esdevenint la primera dona directora d’un diari quan passa a dirigir La Vanguardia durant mig any; amb Anna Maria Martínez Sagi, que no solament fa periodisme cultural i escriu cròniques esportives, sinó que és l’única dona que cobreix la Guerra Civil des de les trinxeres –i a més esdevé la primera dona directiva d’un club de futbol quan s’integra a la del FC Barcelona (1934)–; amb Isabel Serra escrivint cròniques amb fotografies des del Marroc al 1907; amb Irene Polo com a enviada especial a Sallent per la revolta anarquista de les mines de potassa al 1933, o amb Carme Karr fundant la revista Feminal al 1907, i que fuig en els seus continguts d’una actitud paternalista i protectora cap a la dona.
Llegir aquest llibre i els articles centenaris redactats per les nostres antecessores que s’hi recullen té molt de valor: és apreciar el passat per posar més forts els fonaments del nostre futur.
Precisament parlant en clau col·lectiva, sororitat va ser la paraula escollida com a neologisme de l’any 2018 per part de l’Observatori de Neologia de la Universitat Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans. Segons Optimot, sororitat és “aquell lligam estret entre dones basat en el compartiment d’experiències, interessos, preocupacions, etc”. És estrany que aquesta paraula no figurés al nostre diccionari quan és d’arrel llatina (soror = germana) però es donava per suposat que fraternitat ja englobava qualsevol tipus de germandat, fos entre homes o entre dones. Curiosament, l’anglès sí que feia aquesta diferència entre els termes fraternity i sorority.
Ha estat a causa d’aquesta pressió a les xarxes socials, als carrers i entre grups de dones en sororitat que gairebé han començat a actuar com a lobbies, que els mitjans s’han anat adonant de la importància d’incorporar la mirada i la veu femenina a les seves informacions i a les seves opinions.
Però nosaltres no hem començat res. Recuperar la història és una obligació i, de vegades, un plaer. I les periodistes que avui tenim la sort d’exercir ens hauríem de fixar en les pioneres, les que ens van obrir el camí des de la Renaixença fins a l’actualitat.
Dones que surten del paper. Periodistes catalanes que expliquen un país és el llibre que han escrit Elena Yeste i Francesc Canosa (editorial Fonoll amb el suport de la Generalitat de Catalunya) en què es recullen diversos articles escrits per dones periodistes entre el 1879 i el 1938.
Articles que ajuden a veure com vivien les dones d’aquella època però que expliquen també la quotidianitat del nostre país, que tot just veia com s’aprovava el sufragi per les dones l’any 31, la llei del divorci del 1932 o la de la interrupció voluntària de l’embaràs a Catalunya el 1936.
Sabíeu que entre 1846 i 1936 es van editar un centenar de revistes de dones? I que durant els anys de la República hi havia més de cent dones exercint el periodisme a casa nostra, ja fos de manera habitual o esporàdica? I no solament en publicacions femenines, sinó d’actualitat general i d’informació especialitzada tant en política com en internacional: amb María Luz Morales escrivint sobre la reforma del Codi Civil (1928); la mateixa Morales esdevenint la primera dona directora d’un diari quan passa a dirigir La Vanguardia durant mig any; amb Anna Maria Martínez Sagi, que no solament fa periodisme cultural i escriu cròniques esportives, sinó que és l’única dona que cobreix la Guerra Civil des de les trinxeres –i a més esdevé la primera dona directiva d’un club de futbol quan s’integra a la del FC Barcelona (1934)–; amb Isabel Serra escrivint cròniques amb fotografies des del Marroc al 1907; amb Irene Polo com a enviada especial a Sallent per la revolta anarquista de les mines de potassa al 1933, o amb Carme Karr fundant la revista Feminal al 1907, i que fuig en els seus continguts d’una actitud paternalista i protectora cap a la dona.
Llegir aquest llibre i els articles centenaris redactats per les nostres antecessores que s’hi recullen té molt de valor: és apreciar el passat per posar més forts els fonaments del nostre futur.