Aquells que no recorden el seu passat estan condemnats a repetir-lo. Frase que hem sentit manta vegades i que va escriure George Santayana, intel·lectual nord-americà, espanyol de naixement, que va morir a Roma, i que va produir la seva obra en anglès. Un altre nord-americà viatjat, l’assagista i corresponsal de guerra David Rieff, que ha viscut els drames de Ruanda, del Congo, de Bòsnia, de Palestina i Israel, d’Irlanda del Nord, que ha estudiat la guerra civil espanyola, i que es fixa en Sudàfrica, Austràlia, l’Holocaust i l’11-S de Nova York, no està d’acord amb l’aforisme de Santayana. Acaba de publicar a Debate el llibre Elogio del olvido, las paradojas de la memoria histórica, on reflexiona sobre els efectes de sacralitzar –diu ell- la memòria històrica, i on fa un al·legat contra la passió pel passat, perquè a vegades aquesta memòria pot ser tòxica, i sovint “allò que és correcte és oblidar”. I observa que quan el mite es menja la història, la distorsió acaba generant malentesos.

Rieff diu que sovint la memòria col.lectiva és tòxica, la distingeix de la individual, perquè hi ha més guerres per memòria que per oblit. És clar que Rieff (fill de Susan Sontag per cert) manté que no hi ha una recepta universal, que no hi ha un model homologable, que el temps acaba donant una altra perspectiva sobre certs fets en els quals l’oblit pot ser una primera sortida, i fa esment al pacte de silenci de la transició espanyola de la dictadura a la democràcia.

És clar que Karl Jaspers diu que “ per virtut de la història som el que som”.

I aquest llibre arriba en un temps en que aquí la memòria es planteja com a mesura necessària per tancar ferides, començant per recuperar els cadàvers que encara hi ha en tantes fosses comunes.

I de cadàvers n’hi ha de tantes idees i colors, però com que també hi ha hereus i tics i racons de poder d’herència franquista, també hi ha qui considera que aquell pacte de silenci potser ara ha caducat.

És clar que la memòria segons com és més eina política, de combat de curta mirada, com passa amb tants altres aspectes de la vida comuna, que no una restitució de dignitat i de construcció col.lectiva, però també l’oblit acaba sent una llosa d’ús polític.

De fet la utopia, l’ideal polític, i m’aventuro a dir que la gestió, projecta il·lusions cap el futur, sempre se’ns diu que serà millor, mentre no se sap ben bé com governar el present, ni assumir el passat. En aquesta cadena de l’anar passant, el projecte inversor de Rajoy en Rodalies que ha de fer baixar els braços a l’independentisme sembla que s’alimenti de l’amnèsia. I aquí ja no parlem de la memòria històrica filla de la sang, que segons que deia De Gaulle és el que s’eixuga més ràpid, sinó de la memòria inversora recent. Tot i que si mirem el recorregut inversor de l’Estat en aquesta matèria, veurem la construcció de l’Espanya radial, que trenca qualsevol lògica econòmica, qualsevol evidència comercial, i qualsevol intel·ligència enginyera.

Els anuncis en matèria d’infraestructura dels governs espanyols a Catalunya esdeven un recurs massa gastat, i potser és per allò de no pensis en un xoc de trens, que ens parlen de Rodalies.

Però és que l’endemà mateix de l’anunci balsàmic, Rajoy ja ha de dir que tothom tranquil, que no se li esveri ningú, des de Cantàbria a Andalusia, des de Galícia a Extremadura. Una cosa són els anuncis, l’altra els fets, i de cada euro promès, amb prou feines s’inverteixen 3 cèntims.

Paraules esborrades doncs, i per construir relat ja hi ha Aznar que aventura que el que ha de fer l’Estat és anticipar la jugada, i actuar amb contundència. I aquí si tenim memòria certificarem que no hi ha paradoxa que valgui. Una altra cosa és si ens allotgem al memorial de l’oblit.