Crec que les jornades de llengua organitzades per Òmnium Cultural el divendres i dissabte passat van representar un salt qualitatiu en l’abordatge del futur del català. Com a coordinadora de l’àmbit de llengua i treball puc dir que el temps que vam poder destinar a la preparació de les ponències de cada àmbit va servir perquè poguéssim desenvolupar les diagnosis i les propostes amb la calma que sovint no tenim. A més a més, el fet de poder reunir-nos amb persones implicades en cadascun dels àmbits de les ponències va enriquir-les d’una manera determinant. I finalment, poder compartir les conclusions amb els coordinadors de les altres tres ponències em va oferir la impressió que tenim una nova generació de joves investigadors que saben afinar molt l’anàlisi i que tenen moltes coses per aportar sobre el futur del català (jo era la més vella dels quatre).
Com va comentar Avel·lí Flors, si no tenim Estat, sempre haurem de ser militants de la llengua. Tant des de la ciutadania, com des de les institucions. Per tant, ens calen polítiques proactives, sempre, a favor del català en tots els àmbits. Estic convençuda que el conjunt de propostes que es van presentar a la jornada constitueixen un bon punt de partida, com també ho és el Pacte Nacional per la Llengua.
Tots tenim la impressió que en els darrers anys s’ha deixat anar les brides que condueixen el carro de la normalització lingüística. Malgrat que s’han continuat fent coses, no hi ha hagut una política lingüística pròpiament dita. És a dir, una orientació política sobre què es volia fer en aquesta matèria. Crec que hem de celebrar que les coses estiguin canviant i que el Pacte Nacional per la Llengua estigui activant-nos tots plegats per a reprendre una tasca compartida en favor del català.
La importància del diàleg entre actors per al foment del català ens l’assenyalaven especialment els sindicats a la reunió específica de l’àmbit d’empresa i treball. En aquest àmbit hi ha tres actors que actuen: empresariat, treballadors (sindicats) i consumidors. Potser en els darrers temps l’acció de la militància pública en defensa del català ha estat massa centrada en el consum i massa poc en les necessitats (o mancances) a resoldre per tal de fer possible un ús més elevat del català a l’empresa. Podem estar d’acord amb el fet que els nostres drets com a treballadors i consumidors a poder utilitzar la nostra llengua han de constituir obligacions per a les empreses. Però si no hi posem les eines, no canviarà res.
Una de les necessitats fonamentals a resoldre és la d’oferir a les empreses un sistema de gestió lingüística, ja sigui basat en una certificació de bona gestió lingüística, com tenen al País Basc i al Quebec, o bé a través de plans lingüístics. Cal ajudar les empreses a incorporar criteris d’ús del català, així com els recursos necessaris per a la formació del personal, per disposar de correccions i traduccions, o de models de documents, fórmules de comunicació, etc.
Una altra de les necessitats fonamentals és la formació lingüística dels treballadors, que és tan necessària com convenient. Si el lloc de treball és un espai de socialització fonamental, i tenim una quantitat molt elevada de persones treballadores que han vingut d’altres països, és essencial que es pugui formar en la llengua del país. Però, a més, cal prendre el món de l’empresa com un espai també de sensibilització i de dinamització lingüística, ja sigui a través de plans d’acollida lingüística o de formació en atenció lingüística. Els sindicats fa anys que duen a terme accions de foment del català, però els recursos de què disposen han anat minvant, així com el suport econòmic de l’administració. Crec que aquest fet s’hauria de revertir.
Els treballadors no només tenen dret a utilitzar el català, sinó que tenen el dret a aprendre el català en cas que no sigui la seva llengua, perquè és un factor d’ocupabilitat, encara que avui ens sembli que no ho és tant. La llengua catalana és una font d’oportunitats laborals i és l’obligació de les administracions públiques garantir la igualtat d’oportunitats a tots els ciutadans. D’altra banda, si l’educació secundària no està garantint un bon nivell de català, i encara menys en el cas de la formació professional, vol dir que no estem dotant l’alumnat de totes les eines necessàries per al seu futur laboral.
En els darrers anys, l’ús del català ha disminuït clarament en l’àmbit del comerç i del treball. És una situació que no es revertirà si no és a través de polítiques proactives. No canviarem aquesta situació a través de l’Estatut del consumidor o de les campanyes a favor de l’etiquetatge, sinó amb mesures que acompanyin els actors implicats en un procés de canvi en el qual guanyin, en competència lingüística, en qualitat en l’atenció al client, en capacitats laborals, etc. Hem de fer que el català guanyi la batalla simbòlica que representa aconseguir que una llengua sigui entesa com un valor afegit en el món de l’empresa. Però per fer-ho ens caldrà passar a l’acció.
Com va comentar Avel·lí Flors, si no tenim Estat, sempre haurem de ser militants de la llengua. Tant des de la ciutadania, com des de les institucions. Per tant, ens calen polítiques proactives, sempre, a favor del català en tots els àmbits. Estic convençuda que el conjunt de propostes que es van presentar a la jornada constitueixen un bon punt de partida, com també ho és el Pacte Nacional per la Llengua.
Tots tenim la impressió que en els darrers anys s’ha deixat anar les brides que condueixen el carro de la normalització lingüística. Malgrat que s’han continuat fent coses, no hi ha hagut una política lingüística pròpiament dita. És a dir, una orientació política sobre què es volia fer en aquesta matèria. Crec que hem de celebrar que les coses estiguin canviant i que el Pacte Nacional per la Llengua estigui activant-nos tots plegats per a reprendre una tasca compartida en favor del català.
La importància del diàleg entre actors per al foment del català ens l’assenyalaven especialment els sindicats a la reunió específica de l’àmbit d’empresa i treball. En aquest àmbit hi ha tres actors que actuen: empresariat, treballadors (sindicats) i consumidors. Potser en els darrers temps l’acció de la militància pública en defensa del català ha estat massa centrada en el consum i massa poc en les necessitats (o mancances) a resoldre per tal de fer possible un ús més elevat del català a l’empresa. Podem estar d’acord amb el fet que els nostres drets com a treballadors i consumidors a poder utilitzar la nostra llengua han de constituir obligacions per a les empreses. Però si no hi posem les eines, no canviarà res.
Una de les necessitats fonamentals a resoldre és la d’oferir a les empreses un sistema de gestió lingüística, ja sigui basat en una certificació de bona gestió lingüística, com tenen al País Basc i al Quebec, o bé a través de plans lingüístics. Cal ajudar les empreses a incorporar criteris d’ús del català, així com els recursos necessaris per a la formació del personal, per disposar de correccions i traduccions, o de models de documents, fórmules de comunicació, etc.
Una altra de les necessitats fonamentals és la formació lingüística dels treballadors, que és tan necessària com convenient. Si el lloc de treball és un espai de socialització fonamental, i tenim una quantitat molt elevada de persones treballadores que han vingut d’altres països, és essencial que es pugui formar en la llengua del país. Però, a més, cal prendre el món de l’empresa com un espai també de sensibilització i de dinamització lingüística, ja sigui a través de plans d’acollida lingüística o de formació en atenció lingüística. Els sindicats fa anys que duen a terme accions de foment del català, però els recursos de què disposen han anat minvant, així com el suport econòmic de l’administració. Crec que aquest fet s’hauria de revertir.
Els treballadors no només tenen dret a utilitzar el català, sinó que tenen el dret a aprendre el català en cas que no sigui la seva llengua, perquè és un factor d’ocupabilitat, encara que avui ens sembli que no ho és tant. La llengua catalana és una font d’oportunitats laborals i és l’obligació de les administracions públiques garantir la igualtat d’oportunitats a tots els ciutadans. D’altra banda, si l’educació secundària no està garantint un bon nivell de català, i encara menys en el cas de la formació professional, vol dir que no estem dotant l’alumnat de totes les eines necessàries per al seu futur laboral.
En els darrers anys, l’ús del català ha disminuït clarament en l’àmbit del comerç i del treball. És una situació que no es revertirà si no és a través de polítiques proactives. No canviarem aquesta situació a través de l’Estatut del consumidor o de les campanyes a favor de l’etiquetatge, sinó amb mesures que acompanyin els actors implicats en un procés de canvi en el qual guanyin, en competència lingüística, en qualitat en l’atenció al client, en capacitats laborals, etc. Hem de fer que el català guanyi la batalla simbòlica que representa aconseguir que una llengua sigui entesa com un valor afegit en el món de l’empresa. Però per fer-ho ens caldrà passar a l’acció.