Finalment, Pedro Sánchez ha pronunciat la paraula tabú: amnistia. Ha escollit curosament el lloc i el moment. Ho ha fet davant els líders europeus Úrsula von der Leyen i Charles Michel, i un dia abans de la manifestació del nacionalisme espanyol neocon a Barcelona. No serà la darrera transgressió d’un tabú, d’una prohibició simbòlica. Els temes de la negociació entre el PSOE i els independentistes catalans tenen tres potes. S’agrupen en tres carpetes: amnistia, autodeterminació i autogovern. Superat el tabú de la primera carpeta queda per veure quin acaba sent el contingut de la segona i la tercera.
La segona carpeta, la de l’autodeterminació, no podrà tenir la concreció de la primera i la tercera, però sense definir el marc de la sortida democràtica del conflicte no hi haurà cap solució estable. Finalment, la tercera carpeta, la del reforçament de l’autogovern, és la menys vistosa de la tríade, però és tan estratègica com les dues anteriors. Parlar de la plena sobirania ferroviària, de millores consolidades del finançament o del blindatge de la llengua catalana és parlar de poder, de benestar i de cohesió social.
És evident que cal tancar en primer terme la primera carpeta. Tan evident com que la seva tramitació anirà acompanyada de batussa política i un soroll mediàtic ensordidor. Aquesta, però, no serà la principal dificultat. El nacionalisme ultraconservador no és només hegemònic en el sistema mediàtic radicat a Madrid. També ho és en els altres poders d’estat. Des del poder financer al poder judicial. Cert. Però aquests mesos caldrà parar atenció sobretot en el capteniment del poder judicial. El capteniment del “govern de les togues”.
És ben sabut que la consolidació del règim del 78 no va significar cap ruptura democràtica en el poder judicial. La continuïtat entre el poder judicial franquista i el juancarlista només va quedar esmorteïda per uns Tribunals Constitucionals més representatius de la cultura política democràtica. Amb el tombant de segle, l'aznarato va dissenyar una calculada estratègia d’apropiació neocon del poder judicial. Una estratègia que ha estat aplicada de forma sistemàtica, aplicada i diligent. Finalment, entre el 2013 i el 2022, Carlos Lesmes va rematar aquesta feina de cooptació neocon amb la precisió d’un rellotger suís fins a acabar de donar forma a l’actual “govern de les togues”. Amb la feina culminada, va dimitir impostant dignitat.
Fou aquesta confiança en la fiabilitat nacionalista i conservadora de la cúpula judicial la que permeté subrogar la gestió del conflicte polític entre el sobiranisme català i els poders d’estat al Tribunal Suprem. El procediment de judicialitzar la gestió del conflicte tenia dues virtuts per Rajoy i els poders que representava: “criminalitzava” els adversaris polítics i donava aparença de legitimitat i cobertura tècnico-jurídica a la repressió política. Fent això -i implicant la monarquia- encara feia més gran la crisi sistèmica del règim del 78, però facilitava la seva lamentable gestió de la crisi política iniciada amb la sentència del TC del 2010.
El fet és que, amb aquesta subrogació, el poder judicial va acabar d’esdevenir actor polític rellevant. Un actor polític de referència que es creu per sobre del poder legislatiu i del poder executiu. Per això mateix, quan el poder legislatiu va modificar el codi penal la cúpula judicial reinterpretar aquella reforma de forma restrictiva o contraproduent. O per això va mostrar un enuig monumental amb la concessió dels indults. Serà diferent ara amb l’amnistia? Ben segur que no. I això formarà part del paisatge polític dels pròxims mesos.
No estic formulant una hipòtesi. És un fet anunciat. Ho va fer de forma molt pedagògica el penalista Enrique Gibernau a l'entrevista publicada divendres passat a El Mundo. I no es tracta d’una opinió qualsevol. Gimbernat és un dels juristes de més ascendència al Suprem. Un autèntic “Lesmes man”. Doncs bé, Gimbernat sosté que l'amnistia és inconstitucional i recorda que seran els tribunals els que l'hauran d'aplicar. Al llarg de l’entrevista Gimbernat és molt explícit. Afirma que tant Llarena com la Sala que presideix Marchena podrien presentar una qüestió de constitucionalitat al TC, fet que podria paralitzar la seva aplicació dos o tres anys... I aprofita per recordar que el processament de Puigdemont segueix en vigor i l'ordre de detenció també, així que no podria tornar... També especula sobre la solidesa de la majoria progressista del TC.
Caldrà veure fins a quin punt la cúpula del poder judicial s’atreveix a seguir el guió apuntat per Gimbernat. Sabem, en qualsevol cas, que fins avui han aprofitat totes les oportunitats que han tingut per donar mostres de manca de prudència política. Segur que sentiran la temptació de protagonisme polític, i segur que intervindran tant com puguin. Això sí, a diferència del que va passar el 2017, aquesta vegada el rei ho tindrà més complicat per acaparar el protagonisme. Rei al marge, tot indica que res no serà fàcil. Ni ràpid.
Si s’acaba tancant l’acord d’investidura entre el reformisme espanyol i els sobiranismes català i basc, els pactes hauran de ser molt sòlids. I pel que fa al cas català, més enllà de l’amnistia i davant d’un escenari com el que apunta Gimbernat, el desplegament de la segona i la tercera carpeta adquiriran més i més rellevància. L'amnistia no és punt i final.
La segona carpeta, la de l’autodeterminació, no podrà tenir la concreció de la primera i la tercera, però sense definir el marc de la sortida democràtica del conflicte no hi haurà cap solució estable. Finalment, la tercera carpeta, la del reforçament de l’autogovern, és la menys vistosa de la tríade, però és tan estratègica com les dues anteriors. Parlar de la plena sobirania ferroviària, de millores consolidades del finançament o del blindatge de la llengua catalana és parlar de poder, de benestar i de cohesió social.
És evident que cal tancar en primer terme la primera carpeta. Tan evident com que la seva tramitació anirà acompanyada de batussa política i un soroll mediàtic ensordidor. Aquesta, però, no serà la principal dificultat. El nacionalisme ultraconservador no és només hegemònic en el sistema mediàtic radicat a Madrid. També ho és en els altres poders d’estat. Des del poder financer al poder judicial. Cert. Però aquests mesos caldrà parar atenció sobretot en el capteniment del poder judicial. El capteniment del “govern de les togues”.
És ben sabut que la consolidació del règim del 78 no va significar cap ruptura democràtica en el poder judicial. La continuïtat entre el poder judicial franquista i el juancarlista només va quedar esmorteïda per uns Tribunals Constitucionals més representatius de la cultura política democràtica. Amb el tombant de segle, l'aznarato va dissenyar una calculada estratègia d’apropiació neocon del poder judicial. Una estratègia que ha estat aplicada de forma sistemàtica, aplicada i diligent. Finalment, entre el 2013 i el 2022, Carlos Lesmes va rematar aquesta feina de cooptació neocon amb la precisió d’un rellotger suís fins a acabar de donar forma a l’actual “govern de les togues”. Amb la feina culminada, va dimitir impostant dignitat.
Fou aquesta confiança en la fiabilitat nacionalista i conservadora de la cúpula judicial la que permeté subrogar la gestió del conflicte polític entre el sobiranisme català i els poders d’estat al Tribunal Suprem. El procediment de judicialitzar la gestió del conflicte tenia dues virtuts per Rajoy i els poders que representava: “criminalitzava” els adversaris polítics i donava aparença de legitimitat i cobertura tècnico-jurídica a la repressió política. Fent això -i implicant la monarquia- encara feia més gran la crisi sistèmica del règim del 78, però facilitava la seva lamentable gestió de la crisi política iniciada amb la sentència del TC del 2010.
El fet és que, amb aquesta subrogació, el poder judicial va acabar d’esdevenir actor polític rellevant. Un actor polític de referència que es creu per sobre del poder legislatiu i del poder executiu. Per això mateix, quan el poder legislatiu va modificar el codi penal la cúpula judicial reinterpretar aquella reforma de forma restrictiva o contraproduent. O per això va mostrar un enuig monumental amb la concessió dels indults. Serà diferent ara amb l’amnistia? Ben segur que no. I això formarà part del paisatge polític dels pròxims mesos.
No estic formulant una hipòtesi. És un fet anunciat. Ho va fer de forma molt pedagògica el penalista Enrique Gibernau a l'entrevista publicada divendres passat a El Mundo. I no es tracta d’una opinió qualsevol. Gimbernat és un dels juristes de més ascendència al Suprem. Un autèntic “Lesmes man”. Doncs bé, Gimbernat sosté que l'amnistia és inconstitucional i recorda que seran els tribunals els que l'hauran d'aplicar. Al llarg de l’entrevista Gimbernat és molt explícit. Afirma que tant Llarena com la Sala que presideix Marchena podrien presentar una qüestió de constitucionalitat al TC, fet que podria paralitzar la seva aplicació dos o tres anys... I aprofita per recordar que el processament de Puigdemont segueix en vigor i l'ordre de detenció també, així que no podria tornar... També especula sobre la solidesa de la majoria progressista del TC.
Caldrà veure fins a quin punt la cúpula del poder judicial s’atreveix a seguir el guió apuntat per Gimbernat. Sabem, en qualsevol cas, que fins avui han aprofitat totes les oportunitats que han tingut per donar mostres de manca de prudència política. Segur que sentiran la temptació de protagonisme polític, i segur que intervindran tant com puguin. Això sí, a diferència del que va passar el 2017, aquesta vegada el rei ho tindrà més complicat per acaparar el protagonisme. Rei al marge, tot indica que res no serà fàcil. Ni ràpid.
Si s’acaba tancant l’acord d’investidura entre el reformisme espanyol i els sobiranismes català i basc, els pactes hauran de ser molt sòlids. I pel que fa al cas català, més enllà de l’amnistia i davant d’un escenari com el que apunta Gimbernat, el desplegament de la segona i la tercera carpeta adquiriran més i més rellevància. L'amnistia no és punt i final.