Com que el moviment independentista català és pacífic i democràtic, la repressió policial directa no ha estat mai una opció per a l'Estat a l'hora de plantejar alternatives per aturar un procés que avança de forma inexorable.

Les ments més brillants de l'unionisme espanyol van pensar aleshores en una solució jurídica: dotar el TC d'una funció policial i repressiva inèdita en les democràcies consolidades. Un ens destinat a exercir una funció imparcial i neutral de control de constitucionalitat, esdevé jutge i part.

En un entorn internacional fins a cert punt favorable –creixement dels populismes, derives autoritàries a Hongria i Polònia, involució institucional a Turquia–, Madrid va creure que podria erosionar seriosament els fonaments democràtics de l'Estat sense aixecar cap cella a Europa. 

Per això, quan es van produir les primeres filtracions del dictamen de la Comissió de Venècia del Consell d'Europa sobre la reforma del TC, Espanya va posar en marxa tot el seu potencial diplomàtic per pressionar el membres de la Comissió i aconseguir diluir una crítica que ha resultat demolidora.

Els mitjans de Madrid han gairebé ocultat el tema, però la seva rellevància és molt gran. Quan el TC apliqui les seves facultats per suspendre i reemplaçar a dit càrrecs electes –que ho farà, no en tingueu cap dubte– les crítiques de la Comissió de Venècia cobraran molta transcendència a ulls de la comunitat internacional. La posició espanyola es veurà molt afeblida.

Convé recordar que és precisament la Comissió de Venècia la que va fixar com es fa un referèndum, amb quines garanties i amb quines majories. Quan Catalunya es disposi a fer un referèndum d'acord a les normes d'aquest organisme consultiu del Consell d'Europa i l'Estat desfermi la seva repressió, ho farà d'acord a una legislació criticada severament per la mateixa Comissió. La balança de la democràcia s'inclinarà clarament cap a Catalunya.