El nom no fa la cosa, però... En els darrers dies la premsa per terra mar i aire ha escampat les declaracions de José Maria Aznar davant la caiguda de Mariano Rajoy. L’expresident espanyol proposa amb una total desimboltura la recomposició del centre-dreta espanyol. Dic amb desimboltura perquè els conceptes centre o centredreta i el personatge posats en una mateixa frase comporten indubtablement un oxímoron o si es vol ser més precís a una contradictio in terminis. Aquesta gosadia d’Aznar no és nova. Als anys noranta, quan es va fer amb les regnes del PP post-Fraga Iribarne, va emprar el mateix llenguatge. Parlava de liberalisme i fins i tot de centre progressista. Es tractava de derrocar un decadent Felipe González i assolir el poder d’una vegada. La legislatura 1996 va guanyar. Però necessitava els vots de Convergència i Unió per governar. L’allau d’udols ultres que ja s’havien escoltat durant aquella precampanya contra Catalunya va haver de ser frenada en sec. Es va passar del Pujol enano, habla castellano al Pujol guaperas, habla lo que quieras. Durant aquella legislatura, la necessitat de consolidar-se al poder mitjançant el suport del pujolisme va frenar la bèstia. Però amb la majoria absoluta de les eleccions del 2000 aquesta es va desfermar definitivament. I d’allà fins avui l’extrema dreta ha configurat un pensament únic a la política espanyola. L’intent de Rodríguez Zapatero de capgirar aquest marc mental va fracassar estrepitosament. El pensament únic del nacionalisme espanyol també havia penetrat amb força a les files del PSOE. No va costar gaire: personatges com Guerra, Bono, Rodríguez Ibarra, Borrell i companyia eren alumnes avançats dels desacomplexament aznarista.
Les etiquetes que posem a les coses no són neutres. I no podem acceptar donar per bona l’expressió centredreta en boca d’Aznar i els seus. És una perversió del llenguatge. Un acte de manipulació. Com també passa quan Rivera s’autodefineix com a liberal. La mateixa farsa. Comparar un liberal holandès o alemany amb Albert Rivera provoca conya marinera. El discurs de Rivera i Aznar és el mateix, no en va el segon treballa per unificar els dos partits en una sola proposta electoral. I tampoc és casualitat que Aznar doni suport a Pablo Casado en un intent d’afeblir més el seu partit. Com més feble sigui el PP més fàcil serà forçar la seva submissió al projecte d’Aznar. Si guanya Casado la debilitat augmentarà, un partit amb judicis pendents per corrupció i un president investigat per irregularitats en la seva carrera i màster no ajuden a tapar vies d’aigua.
En fi, que ens acostem a l’èxtasi de la perversió del llenguatge polític, i preparem-nos pel bombardeig d’una proposta espanyola centrada, moderada i liberal. És a dir neofalangisme pur i dur. Que la caverna mediàtica jugui aquest joc és lògic, però trobo surrealista que la premsa catalana hi caigui constantment. El llenguatge no és neutre i sembla que aquesta partida l’estan tornant a guanyar ells.
Les etiquetes que posem a les coses no són neutres. I no podem acceptar donar per bona l’expressió centredreta en boca d’Aznar i els seus. És una perversió del llenguatge. Un acte de manipulació. Com també passa quan Rivera s’autodefineix com a liberal. La mateixa farsa. Comparar un liberal holandès o alemany amb Albert Rivera provoca conya marinera. El discurs de Rivera i Aznar és el mateix, no en va el segon treballa per unificar els dos partits en una sola proposta electoral. I tampoc és casualitat que Aznar doni suport a Pablo Casado en un intent d’afeblir més el seu partit. Com més feble sigui el PP més fàcil serà forçar la seva submissió al projecte d’Aznar. Si guanya Casado la debilitat augmentarà, un partit amb judicis pendents per corrupció i un president investigat per irregularitats en la seva carrera i màster no ajuden a tapar vies d’aigua.
En fi, que ens acostem a l’èxtasi de la perversió del llenguatge polític, i preparem-nos pel bombardeig d’una proposta espanyola centrada, moderada i liberal. És a dir neofalangisme pur i dur. Que la caverna mediàtica jugui aquest joc és lògic, però trobo surrealista que la premsa catalana hi caigui constantment. El llenguatge no és neutre i sembla que aquesta partida l’estan tornant a guanyar ells.