Aquest dijous el primus inter pares del Partit Nacionalista Basc, Andoni Ortuzar, va dissertar en la tribuna de debats del Conde de Godó sobre la situació política. El jeltzale va defensar lo seu i va explicar que el seu partit i el seu govern treballen en una reforma de l’estatut basc per tal de blindar competències, és a dir, esquivar de forma estable les urpades del Tribunal Constitucional Espanyol o fins i tot d’altres òrgans judicials i millorar les actuals competències.
Ortuzar i el PNB ha demostrat una gran intel·ligència i una gran habilitat per transitar en escenaris molt delicats com la sortida del col·lapse intern que va provocar el Pla Ibarretxe, el final d’ETA, la complicada relació amb els diferents governs espanyols, i sobretot la seva actitud distant amb el procés independentista català. Algú podria esmenar-me i dir que més que distant era equidistant. Segurament era així. La realitat és que els nacionalistes bascos van veure en preocupació lògica el que va passar a Catalunya. Si anava bé, els obligava a moure fitxa, quedar-se sols a Espanya hagués estat terrible. I si sortia malament, que és el que va passar, també podia tenir nefandes conseqüències per als furs bascos. Talment com el PNB, el nacionalisme gallec o els valencians i mallorquins ho veien i ho patien de forma similar. Vivien entre la simpatia i la solidaritat natural i la por consubstancial a ser súbdit perifèric de l’Espanya eterna.
D’aquí els intents de mediació del Lehendakari Urkullu per forçar unes taules i passar pantalla. El seu escenari preferit era que no guanyés ni perdés ningú. Comprensible.
Res a dir, doncs. Nosaltres hem de fer el mateix i observar amb simpatia i solidaritat tots els moviments que el nacionalisme basc pugui fer, en aquest cas el PNB, però això no impedeix que tinguem una postura pròpia a partir dels nostres legítims interessos tal com fan ells.
El que no deixa de ser curiós de la intervenció a Barcelona del màxim responsable de l’Euskadi Buru Batzar és l’assentiment i àdhuc l’entusiasme descontrolat de bona part de la seva audiència. En l’auditori el consens era majoritari a deixar clar que el camí dels nacionalistes bascos és el correcte per no dir l’únic, reforma dins la constitució i pactada amb l’estat. Sense dissimular gens, es confrontava la proposta dels bascos al procés independentista català. Obviant que aquesta etapa ja la vam fer a Catalunya amb la reforma de l’estatut impulsada sota el govern de President Maragall.
Una part significativa del personal que participava d’aquest consens en l’itinerari escollit pels bascos va formar part activa del piquet d’execució de la reforma catalana. Primer posant-se de perfil al procés de negociació estatutària i finalment combatent la pròpia necessitat de la reforma.
És paradigmàtic el que va passar amb els aeroports catalans: en la negociació de la reforma de l’estatut el traspàs d’aquests va arribar estar no només damunt la taula de la Comissió constitucional del congrés de diputats sinó que es va arribar a un acord escrit entre les parts. Ningú dels que van promoure mesos més tard l’acte a l’escola de negocis IESE per demanar el traspàs va moure un dit per consagrar el traspàs al nou estatut.
El traspàs dels aeroports catalans a la Generalitat via reforma estatutària és el millor exemple de com aquesta nostrada societat econòmica i civil ha anat sempre a deshora i massa sovint a repel de les decisions dels governs i partits catalans. En aquesta dissonància permanent hi podríem afegir totes les negociacions amb l’estat, com poden ser l’actualització dels models de finançament, el traspàs de rodalies, les inversions de l’estat a Catalunya... i així podríem continuar fins a l’1 d’octubre de 2017.
Els cops de cap d’alguns al discurs del President del PNB no són més que maniobres de distracció davant d’una realitat incontestable, una part significativa de la gran patronal catalana calla perquè ja li semblen bé els excessos de l’Estat a Catalunya o bé per por. Sobretot por a les represàlies d’un estat que altera les regles de joc del mercat o et llança l’agència tributària o la inspecció de treball a sobre. És més fàcil projectar la impotència contra els que aporten solucions que no pas reconèixer que la maquinària de l’estat et juga en contra.
Per sort nostra hi ha una altra classe empresarial que ha decidit fer un pas endavant i la prova la vam tenir a les eleccions a la Cambra de comerç de Barcelona. Són els empresaris i autònoms que no estan convidats als “grans consensos” però que també tenen opinió i vot. I sobretot tenen una visió realista de la nostra societat, la viuen i la coneixen, a diferència d’altres que viuen en torres d’ivori, tan altes i isolades que alguns van arribar a creure’s seriosament que l’ex-primer ministre francès, Manuel Valls, guanyaria l’alcaldia de Barcelona. Mal en va fer, això sí, ja que va impedir un alcalde independentista.
Que ningú ho dubti, molts dels que aplaudien Andoni Ortuzar es regirarien en contra de qui volgués iniciar, ara, una simple reforma de l’estatut.
Ortuzar i el PNB ha demostrat una gran intel·ligència i una gran habilitat per transitar en escenaris molt delicats com la sortida del col·lapse intern que va provocar el Pla Ibarretxe, el final d’ETA, la complicada relació amb els diferents governs espanyols, i sobretot la seva actitud distant amb el procés independentista català. Algú podria esmenar-me i dir que més que distant era equidistant. Segurament era així. La realitat és que els nacionalistes bascos van veure en preocupació lògica el que va passar a Catalunya. Si anava bé, els obligava a moure fitxa, quedar-se sols a Espanya hagués estat terrible. I si sortia malament, que és el que va passar, també podia tenir nefandes conseqüències per als furs bascos. Talment com el PNB, el nacionalisme gallec o els valencians i mallorquins ho veien i ho patien de forma similar. Vivien entre la simpatia i la solidaritat natural i la por consubstancial a ser súbdit perifèric de l’Espanya eterna.
D’aquí els intents de mediació del Lehendakari Urkullu per forçar unes taules i passar pantalla. El seu escenari preferit era que no guanyés ni perdés ningú. Comprensible.
Res a dir, doncs. Nosaltres hem de fer el mateix i observar amb simpatia i solidaritat tots els moviments que el nacionalisme basc pugui fer, en aquest cas el PNB, però això no impedeix que tinguem una postura pròpia a partir dels nostres legítims interessos tal com fan ells.
El que no deixa de ser curiós de la intervenció a Barcelona del màxim responsable de l’Euskadi Buru Batzar és l’assentiment i àdhuc l’entusiasme descontrolat de bona part de la seva audiència. En l’auditori el consens era majoritari a deixar clar que el camí dels nacionalistes bascos és el correcte per no dir l’únic, reforma dins la constitució i pactada amb l’estat. Sense dissimular gens, es confrontava la proposta dels bascos al procés independentista català. Obviant que aquesta etapa ja la vam fer a Catalunya amb la reforma de l’estatut impulsada sota el govern de President Maragall.
Una part significativa del personal que participava d’aquest consens en l’itinerari escollit pels bascos va formar part activa del piquet d’execució de la reforma catalana. Primer posant-se de perfil al procés de negociació estatutària i finalment combatent la pròpia necessitat de la reforma.
És paradigmàtic el que va passar amb els aeroports catalans: en la negociació de la reforma de l’estatut el traspàs d’aquests va arribar estar no només damunt la taula de la Comissió constitucional del congrés de diputats sinó que es va arribar a un acord escrit entre les parts. Ningú dels que van promoure mesos més tard l’acte a l’escola de negocis IESE per demanar el traspàs va moure un dit per consagrar el traspàs al nou estatut.
El traspàs dels aeroports catalans a la Generalitat via reforma estatutària és el millor exemple de com aquesta nostrada societat econòmica i civil ha anat sempre a deshora i massa sovint a repel de les decisions dels governs i partits catalans. En aquesta dissonància permanent hi podríem afegir totes les negociacions amb l’estat, com poden ser l’actualització dels models de finançament, el traspàs de rodalies, les inversions de l’estat a Catalunya... i així podríem continuar fins a l’1 d’octubre de 2017.
Els cops de cap d’alguns al discurs del President del PNB no són més que maniobres de distracció davant d’una realitat incontestable, una part significativa de la gran patronal catalana calla perquè ja li semblen bé els excessos de l’Estat a Catalunya o bé per por. Sobretot por a les represàlies d’un estat que altera les regles de joc del mercat o et llança l’agència tributària o la inspecció de treball a sobre. És més fàcil projectar la impotència contra els que aporten solucions que no pas reconèixer que la maquinària de l’estat et juga en contra.
Per sort nostra hi ha una altra classe empresarial que ha decidit fer un pas endavant i la prova la vam tenir a les eleccions a la Cambra de comerç de Barcelona. Són els empresaris i autònoms que no estan convidats als “grans consensos” però que també tenen opinió i vot. I sobretot tenen una visió realista de la nostra societat, la viuen i la coneixen, a diferència d’altres que viuen en torres d’ivori, tan altes i isolades que alguns van arribar a creure’s seriosament que l’ex-primer ministre francès, Manuel Valls, guanyaria l’alcaldia de Barcelona. Mal en va fer, això sí, ja que va impedir un alcalde independentista.
Que ningú ho dubti, molts dels que aplaudien Andoni Ortuzar es regirarien en contra de qui volgués iniciar, ara, una simple reforma de l’estatut.