Hi haurà un dia que Mariano Rajoy ja no serà president. Aleshores, l’estat espanyol haurà de mirar enrere i fer balanç. Catalunya era el gran repte del líder del PP i s’ha convertit en el seu gran fracàs per l’obstinació a prescindir de l’única eina que li hauria estat útil: la política. El successor de Rajoy, sigui del partit que sigui, es trobarà amb un paisatge de terra cremada que encara li courà sota els peus.
El president espanyol viu atrapat en una paradoxa. Per damunt de tot, no vol passar a la història com el governant que va permetre que Espanya es trenqués. Per aplicar el seu ideari –Rajoy és un home amb una profunda ideologia, encara que ho dissimuli- ha optat per fiar-ho tot a la llei, fins al punt que ha acabat posant-la al servei d’uns objectius partidistes, i no pas a l’inrevés. Aquesta és la seva paradoxa: volent salvar la unitat de l’Estat, la posa en risc perquè debilita irresponsablement les seves institucions. El qui vingui ja s’ho farà, deu pensar.
D’exemples en tenim molts, i alguns de ben recents. Com és possible que l’Operació Catalunya no provoqui cessaments? Com pot ser que no se sàpiga qui ha ordenat els interrogatoris a alts càrrecs del Govern per part de la Guàrdia Civil? Com és possible que el Tribunal Constitucional s’hagi convertit en una desacomplexada tercera cambra legislativa, no només pel que fa al procés sinó participant també en la laminació de competències autonòmiques?
El cost que pagarà el postmarianisme serà alt. Les alarmes pel fum que enterboleix les relacions entre el poder executiu i el judicial han saltat fora de Catalunya aquesta setmana, amb les imatges de Rajoy declarant com a testimoni pel cas Gürtel. No va ser tractat com un ciutadà més. Va aconseguir esquivar l’entrada a peu, va seure a la mateixa alçada que la justícia –no pas al davant- i va tenir en el president del tribunal un bon aliat per esquivar preguntes compromeses. Si algú a Madrid pensa que això són qüestions menors, que ara la prioritat és aturar el sobiranisme al preu que sigui, és que va molt perdut.
El procés entra en una fase determinant i guanyarà qui menys errors cometi. Fer els ulls grossos davant la patrimonialització que Rajoy fa de la llei debilita l’estratègia dels contraris a la independència. A curt termini, perquè fa menys atractiu l’estat espanyol als ulls dels catalans que dubten. A mitjà, perquè el PP està sotmetent a una prova d’estrès les institucions espanyoles i hi ha la possibilitat que no la superin. Passi el que passi l’1 d’octubre, caldrà tornar al tauler de la política però aleshores l’Estat, com ja li va passar després d’Aznar, estarà ocupat replantant de nou en un paisatge de terra cremada.
El president espanyol viu atrapat en una paradoxa. Per damunt de tot, no vol passar a la història com el governant que va permetre que Espanya es trenqués. Per aplicar el seu ideari –Rajoy és un home amb una profunda ideologia, encara que ho dissimuli- ha optat per fiar-ho tot a la llei, fins al punt que ha acabat posant-la al servei d’uns objectius partidistes, i no pas a l’inrevés. Aquesta és la seva paradoxa: volent salvar la unitat de l’Estat, la posa en risc perquè debilita irresponsablement les seves institucions. El qui vingui ja s’ho farà, deu pensar.
D’exemples en tenim molts, i alguns de ben recents. Com és possible que l’Operació Catalunya no provoqui cessaments? Com pot ser que no se sàpiga qui ha ordenat els interrogatoris a alts càrrecs del Govern per part de la Guàrdia Civil? Com és possible que el Tribunal Constitucional s’hagi convertit en una desacomplexada tercera cambra legislativa, no només pel que fa al procés sinó participant també en la laminació de competències autonòmiques?
El cost que pagarà el postmarianisme serà alt. Les alarmes pel fum que enterboleix les relacions entre el poder executiu i el judicial han saltat fora de Catalunya aquesta setmana, amb les imatges de Rajoy declarant com a testimoni pel cas Gürtel. No va ser tractat com un ciutadà més. Va aconseguir esquivar l’entrada a peu, va seure a la mateixa alçada que la justícia –no pas al davant- i va tenir en el president del tribunal un bon aliat per esquivar preguntes compromeses. Si algú a Madrid pensa que això són qüestions menors, que ara la prioritat és aturar el sobiranisme al preu que sigui, és que va molt perdut.
El procés entra en una fase determinant i guanyarà qui menys errors cometi. Fer els ulls grossos davant la patrimonialització que Rajoy fa de la llei debilita l’estratègia dels contraris a la independència. A curt termini, perquè fa menys atractiu l’estat espanyol als ulls dels catalans que dubten. A mitjà, perquè el PP està sotmetent a una prova d’estrès les institucions espanyoles i hi ha la possibilitat que no la superin. Passi el que passi l’1 d’octubre, caldrà tornar al tauler de la política però aleshores l’Estat, com ja li va passar després d’Aznar, estarà ocupat replantant de nou en un paisatge de terra cremada.