Deia Màrius Torres en el seu poema La ciutat llunyana que "la terra no sabrà mai mentir". Cada cop que he de visitar Estrasburg pels plenaris del Parlament Europeu, hi penso. L'Alsàcia, de llengua germànica durant tants segles, ha estat francesitada fins a tal nivell que malgrat la presència perenne del Rin, un amb prou feines només recorda la seva ànima nacional quan llegeix els rètols amb els noms dels seus pobles i ciutats, o quan en llegeix els noms bilingües dels carrers. I a sobre de tot plegat, la presència europea, com un elefant que no sap on trepitja.
Conquerida per la França de Lluís XIV un 30 de setembre de 1681, Estrasburg i Alsàcia van ser matèria de disputa en les tres guerres francoalemanyes (dues d'elles mundials). En la primera la de 1870, declarada per França, Prússia va annexionar l'Alsàcia de nou a l'Imperi Alemany després de dos segles de separació, amb l'argument que la seva naturalesa germànica i el principi de les nacionalitats hi obligaven. Posteriorment, amb la derrota alemanya en la Primera Guerra Mundial, França la va tornar a annexionar com a part de la seva compensació per la guerra. Finalment, en la Segona Guerra Mundial, els pobres alsacians van fer un viatge d'anada i tornada que només tindria com a conseqüència que els anys posteriors a la guerra els parlants de la llengua alsaciana fossin tractats de nazis i criminalitzats fins a l'abandó gradual de la llengua.
Explico tot això a tall de resum, perquè en el debat alsacià és en el qual s'ha emmarcat de facto una bona part del gran debat sobre les nacions a escala europea, que sovint ha estat poc més que una projecció dels interessos geopolítics i els debats francoalemanys.
És al voltant de la qüestió alsaciana que Ernest Renan va fer el 1882 la seva famosa conseqüència Què és una nació? en la que menyspreant les condicions objectives que fan que una nació ho sigui (la llengua, la cultura, un territori delimitat...,) considerava que pràcticament l'únic condicionant era la voluntat de ser-ne, allò que va anomenar el "plebiscit diari" i afirmava que les poblacions havien de ser consultades sobre la seva pertinença. La gràcia de la qüestió és que ell aquesta idea autodeterminista la considerava una idea "francesa" en confrontació implícita amb l'annexió alemanya d'Alsàcia. Que França havia conquerit per les armes la regió germànica era evidentment obviat, perquè, al cap i a la fi, la teorització de Renan era més una justificació de la francesitzat alsaciana que no pas un suport real a l'autodeterminació dels pobles com es pot veure en el seu suport pel colonialisme com per les seves previsions de perennitat per França, Anglaterra, Espanya o Rússia.
L'altre truc de Renan era excloure la llengua de la mateixa concepció nacional per justificar una visió jacobina francesa, juntament amb la increïble sentència que "un fet honorable per França és que mai ha cercat la unitat de la llengua per mesures coercitives". Un fet rotundament fals com bé sabia ell mateix al ser d'origen bretó (la Bretanya és un dels indrets on el sistema de la penyora va servir per imposar la llengua als nens), i com sabia qualsevol francès que no es cregués les mateixes mentides. I és que només cal recordar l'infaust abat Gregoire o aquella afirmació del diputat Barère quan durant el període revolucionari afirmà en nom del Comitè de Salut Pública: "el federalisme i la superstició parlen bretó; l'emigració i l'odi a la República parlen alemany; la contrarevolució parla italià i el fanatisme parla basc". Evidentment Renan tot això ho sabia. Eliminant la llengua de l'equació, l'assimilació i la victòria francesa en el plebiscit diari alsacià seria molt més senzilla, com així ha sigut.
Un altre gran teòric de l'autodeterminació alsaciana i de la seva voluntat de romandre francesa va ser Fustel de Coulanges. Aquest historiador molt poc conegut al nostre país, té, en canvi, diverses sales al seu nom a la Universitat d'Estrasburg i l'institut més proper a la imponent catedral porta també el seu nom. Fustel, escrivint el 1870, escrivia contra l'annexió alemanya d'Alsàcia i feia una defensa remarcable de l'autodeterminació en termes democràtics: "el nostre principi és que una població no pot ser governada per les institucions que accepta lliurement, i que ella no ha de formar part d'un estat si no és per la seva voluntat i consentiment lliure".
Ho feia tan convençut de la francesitat d'Alsàcia que s'atrevia a afirmar coses com que des de la revolució, l'ànima alsaciana bategava alhora que la francesa. Com ho sabia? Més aviat era el seu sentiment personal, però és divertit veure la paradoxa entre el qual reclamava i el que afirmava. Preguntar als alsacians si potser volien fer el seu propi camí al marge de tan cortesos veïns no estava evidentment a l'agenda. Fustel de Coulanges, a més brandava orgullós com a exemple el referèndum que França havia organitzat a Savoia per justificar la seva annexió el 1860. Una consulta en què el sí va guanyar, però amb tantes pressions i vots falsificats que és impossible que ningú es cregués que els savoians realment volien esdevenir francesos. Evidentment, quan Alsàcia va tornar a passar a mans franceses el 1918, no hi va haver cap consulta per preguntar-los si hi estaven d'acord.
Tot plegat és interessant quan es mira amb els nostres ulls. Primer, perquè en aquestes argumentacions hi ha un camí poc explorat per utilitzar, dins el mateix món francòfon, els raonaments francesos de base democràtica, creats per justificar la pertinença d'Alsàcia a França, a favor de la llibertat de Catalunya. Segon, perquè rere la voluntat assimilacionista d'aquests teòrics francesos, remarcada pel menyspreu al component nacional i lingüístic hi ha una veritat que no hem d'oblidar i és que malgrat que la voluntat democràtica és imprescindible en tot procés d'autodeterminació, aquesta voluntat requereix una nació i una consciència nacional que permeti exercir-la. Tercer, perquè la idea del plebiscit diari de Renan, que és un concepte molt interessant i bàsic per a la construcció nacional, també es pot fer servir per justificar, després de la imposició d'una identitat estatal i de la persecució sistemàtica de la llengua i cultura pròpia, que una nació (o una part) ja no ho vol ser i que, per tant, assumeix per pròpia voluntat la identitat del qui el va conquerir. Una mica el què ja fan els qui branden els resultats electorals de les darreres generals per a tractar l'independentisme de "minories en extinció" i el que apliquen els governs de PP i VOX tant al País Valencià com a les Illes Balears per anorrear el català.
El gran debat francoalemany sobre el futur d'Alsàcia doncs ens dona claus per entendre el nostre present. La pervivència nacional, la fortalesa lingüística i la voluntat democràtica, doncs, són cares de la mateixa moneda. I els catalans (i els catalanoparlants en general) més val que ho tinguem clar.
Conquerida per la França de Lluís XIV un 30 de setembre de 1681, Estrasburg i Alsàcia van ser matèria de disputa en les tres guerres francoalemanyes (dues d'elles mundials). En la primera la de 1870, declarada per França, Prússia va annexionar l'Alsàcia de nou a l'Imperi Alemany després de dos segles de separació, amb l'argument que la seva naturalesa germànica i el principi de les nacionalitats hi obligaven. Posteriorment, amb la derrota alemanya en la Primera Guerra Mundial, França la va tornar a annexionar com a part de la seva compensació per la guerra. Finalment, en la Segona Guerra Mundial, els pobres alsacians van fer un viatge d'anada i tornada que només tindria com a conseqüència que els anys posteriors a la guerra els parlants de la llengua alsaciana fossin tractats de nazis i criminalitzats fins a l'abandó gradual de la llengua.
Explico tot això a tall de resum, perquè en el debat alsacià és en el qual s'ha emmarcat de facto una bona part del gran debat sobre les nacions a escala europea, que sovint ha estat poc més que una projecció dels interessos geopolítics i els debats francoalemanys.
És al voltant de la qüestió alsaciana que Ernest Renan va fer el 1882 la seva famosa conseqüència Què és una nació? en la que menyspreant les condicions objectives que fan que una nació ho sigui (la llengua, la cultura, un territori delimitat...,) considerava que pràcticament l'únic condicionant era la voluntat de ser-ne, allò que va anomenar el "plebiscit diari" i afirmava que les poblacions havien de ser consultades sobre la seva pertinença. La gràcia de la qüestió és que ell aquesta idea autodeterminista la considerava una idea "francesa" en confrontació implícita amb l'annexió alemanya d'Alsàcia. Que França havia conquerit per les armes la regió germànica era evidentment obviat, perquè, al cap i a la fi, la teorització de Renan era més una justificació de la francesitzat alsaciana que no pas un suport real a l'autodeterminació dels pobles com es pot veure en el seu suport pel colonialisme com per les seves previsions de perennitat per França, Anglaterra, Espanya o Rússia.
L'altre truc de Renan era excloure la llengua de la mateixa concepció nacional per justificar una visió jacobina francesa, juntament amb la increïble sentència que "un fet honorable per França és que mai ha cercat la unitat de la llengua per mesures coercitives". Un fet rotundament fals com bé sabia ell mateix al ser d'origen bretó (la Bretanya és un dels indrets on el sistema de la penyora va servir per imposar la llengua als nens), i com sabia qualsevol francès que no es cregués les mateixes mentides. I és que només cal recordar l'infaust abat Gregoire o aquella afirmació del diputat Barère quan durant el període revolucionari afirmà en nom del Comitè de Salut Pública: "el federalisme i la superstició parlen bretó; l'emigració i l'odi a la República parlen alemany; la contrarevolució parla italià i el fanatisme parla basc". Evidentment Renan tot això ho sabia. Eliminant la llengua de l'equació, l'assimilació i la victòria francesa en el plebiscit diari alsacià seria molt més senzilla, com així ha sigut.
Un altre gran teòric de l'autodeterminació alsaciana i de la seva voluntat de romandre francesa va ser Fustel de Coulanges. Aquest historiador molt poc conegut al nostre país, té, en canvi, diverses sales al seu nom a la Universitat d'Estrasburg i l'institut més proper a la imponent catedral porta també el seu nom. Fustel, escrivint el 1870, escrivia contra l'annexió alemanya d'Alsàcia i feia una defensa remarcable de l'autodeterminació en termes democràtics: "el nostre principi és que una població no pot ser governada per les institucions que accepta lliurement, i que ella no ha de formar part d'un estat si no és per la seva voluntat i consentiment lliure".
Ho feia tan convençut de la francesitat d'Alsàcia que s'atrevia a afirmar coses com que des de la revolució, l'ànima alsaciana bategava alhora que la francesa. Com ho sabia? Més aviat era el seu sentiment personal, però és divertit veure la paradoxa entre el qual reclamava i el que afirmava. Preguntar als alsacians si potser volien fer el seu propi camí al marge de tan cortesos veïns no estava evidentment a l'agenda. Fustel de Coulanges, a més brandava orgullós com a exemple el referèndum que França havia organitzat a Savoia per justificar la seva annexió el 1860. Una consulta en què el sí va guanyar, però amb tantes pressions i vots falsificats que és impossible que ningú es cregués que els savoians realment volien esdevenir francesos. Evidentment, quan Alsàcia va tornar a passar a mans franceses el 1918, no hi va haver cap consulta per preguntar-los si hi estaven d'acord.
Tot plegat és interessant quan es mira amb els nostres ulls. Primer, perquè en aquestes argumentacions hi ha un camí poc explorat per utilitzar, dins el mateix món francòfon, els raonaments francesos de base democràtica, creats per justificar la pertinença d'Alsàcia a França, a favor de la llibertat de Catalunya. Segon, perquè rere la voluntat assimilacionista d'aquests teòrics francesos, remarcada pel menyspreu al component nacional i lingüístic hi ha una veritat que no hem d'oblidar i és que malgrat que la voluntat democràtica és imprescindible en tot procés d'autodeterminació, aquesta voluntat requereix una nació i una consciència nacional que permeti exercir-la. Tercer, perquè la idea del plebiscit diari de Renan, que és un concepte molt interessant i bàsic per a la construcció nacional, també es pot fer servir per justificar, després de la imposició d'una identitat estatal i de la persecució sistemàtica de la llengua i cultura pròpia, que una nació (o una part) ja no ho vol ser i que, per tant, assumeix per pròpia voluntat la identitat del qui el va conquerir. Una mica el què ja fan els qui branden els resultats electorals de les darreres generals per a tractar l'independentisme de "minories en extinció" i el que apliquen els governs de PP i VOX tant al País Valencià com a les Illes Balears per anorrear el català.
El gran debat francoalemany sobre el futur d'Alsàcia doncs ens dona claus per entendre el nostre present. La pervivència nacional, la fortalesa lingüística i la voluntat democràtica, doncs, són cares de la mateixa moneda. I els catalans (i els catalanoparlants en general) més val que ho tinguem clar.