Viure en un lloc vol dir ser-ne? Quan l’altre dia Salvador Illa va afirmar que ell considerava català tot aquell que ve a “millorar Catalunya” va venir a dir això. Personalment, crec que és una frase tant errònia com intencionada en l’error.
Qualsevol persona que tingui ulls a la cara sap que no tothom que viu en un lloc és o se sent d’aquell lloc. Jo mateix vaig viure a Brussel·les quasi una dècada i mai em passaria pel cap afirmar que jo era o soc belga. De la mateixa manera que hi ha milers i milers de francesos, suecs, peruans, espanyols o marroquins que avui viuen a Catalunya sense sentir-se catalans.
Però això tampoc vol dir que un només és d’on neix. Tots coneixem exemples de persones, molt sovint de la nostra família, que van néixer en un altre país, però que avui són i se senten tant catalans com qualsevol altre. I que deixen aquesta integració com un llegat per a tots els qui hi comparteixen la vida. Que estimen el país i/o la llengua catalana com a propis i al mateix nivell (o més!) que el seu país d’origen. Fins i tot fent compatible les dues identitats.
No és un fet nou, al llarg de la nostra història han estat incomptables els qui havent nascut en altres estats han arrelat a Catalunya per esdevenir catalans. I això ha estat entès així pel país com una cosa positiva. Així s’entén que des del segle XV hi hagi documentats múltiples casos de genovesos, occitans, sards, grecs, castellans o alemanys que demanaven la naturalització com a catalans a les nostres institucions per tal de ser reconeguts com a tals.
I partint d’aquesta idea d’arrelament, tampoc és casualitat que en la Catalunya pre-1714, des del segle XV, també la norma per esdevenir català partís del ius solis, la catalanitat com a fet vinculat a la naixença al país independentment d’on fossin els pares.
L’acceleració de la mobilitat global ha provocat uns moviments humans d’una rapidesa mai vista en la història de la humanitat. I em fa la sensació que encara no en som conscients del tot. Potser per això encara repetim tòpics sense sentit com això que és català qui ve a millorar Catalunya (encara que el país només li sigui un decorat?) com a versió 2.0 d’allò que “és català qui viu i treballa a Catalunya”. Una frase que només cobra sentit quan se li afegeix la tercera i imprescindible pota: “i vol ser-ho”.
Perquè aquesta és la clau, la catalanitat, com la integració a qualsevol país, és en el fons una conquesta per aquells qui hi arriben de nou. I per això és un motiu d’orgull per als qui ho aconsegueixen que no es pot regalar al primer que passa. La catalanitat no és una condició administrativa (o almenys no ho és mentre no tornem a tenir un estat català), i no és una condició geogràfica. De la mateixa manera que un català que viu a França no és automàticament francés, o un català que viu a Eslovàquia no és eslovac. Perquè integrar-se en un nou país és d’alguna manera conquerir una condició nova, amb esforç, temps i estima pel país d’arribada i la seva cultura i això no pot ser ni imposat ni automàtic.
Darrere d’aquest discurs que diu que és català qui ve a millorar Catalunya hi ha un punt de negació de la pròpia condició nacional. De voler equiparar al 100% la gent arrelada al país (sigui en una, dues o vint generacions) amb els qui avui són aquí i demà ves a saber. Perquè una cosa és que la sanitat pública ens ha d’atendre a tots per igual, i una altra formar part d’una comunitat nacional.
Reduir la catalanitat com fa Illa, a un accident vital (ara visc aquí), és doncs un joc trampós que busca debilitar el país convertint-lo en un mer fet geogràfic. Diluint-ne el caràcter nacional. La integració és el contrari, és un procés, i un motiu d’orgull per a qui el duu a terme, els seus descendents i tota la comunitat d’acollida. Un procés a més, que cal facilitar tant amb recursos públics com amb la nostra actitud en el dia a dia, començant per no canviar de llengua en les converses al carrer o en la nostra vida social.
Per acabar, un comentari. Aquest país sovint maltracta els catalans que simplement tenen els ancestres aquí, com si això fos un crim o una taca. Com si pel fet de tenir només família a Catalunya fossin una espècie de rèmora. Personalment, em sap greu i crec que és un error gravíssim. Perquè si no fos per ells, tots els altres avui ni parlaríem català ni ens en sentiríem de la mateixa manera. Perquè la catalanitat heretada i la catalanitat integrada són dues cares de la mateixa moneda, i fins i tot dues fases del mateix procés. Perquè per progressar i defensar la nostra nació, ens necessitem a tots.